ELS COGNOMS DE LES FAMÍLIES DE MASQUEFA

A continuació trobareu llistats els cognoms de les famílies de Masquefa, aquelles que havitaven la vila entre el 1750 i el 1936. Cada setmana publicarem una lletra. Les dades emprades per confeccionar l'estudi dels cognoms han estat extretes de diferents arxius i, principalment, dels llibres sacramentals de la Parròquia de Masquefa. Properament publicarem els escuts i blasons heràldics de cada cognom.

– A –

( 28 Cognoms – 42 Famílies)

ADELL

Procedència: Herbes (Castelló de la Plana)

Primer registre: 26-10-1918: “Va morir Ramona Adell Roda, filla de José i Pasquala, viuda de Vicenç Sanz Messeguer, nascuda a Herbes i veïna de Masquefa.”

Extinció: No deixà descendència a Masquefa.

AGUILERA

Procedència: Igualada (Anoia), Santoña (Cantàbria)

Primer registre: 28-4-1783:“Francisco Aguilera, d’Igualada, casà amb Francisca Martí Jorba, filla de Francisco i de Maria, tots de Masquefa.”
Extinció: Des de 1783. Cal deduir que anaren a viure a fora, potser a Igualada.

Altres branques: 2. El 1936, en el llibre d’Òbits de dit any, es registra la defunció d’Enrique Aguilera Casado, fill d’Agustí, de Santoña (Cantàbria) casat amb Dolors Casado, de Masquefa. Extinció: 1936.

AIGUABELLA - AIGUAVELLA

Procedència: Sant Esteve d’en Bas (Girona)

Primer registre: 9-3-1916: “Miquel Aiguabella Rierola, paleta, de Sant Esteve d’en Bas, veí del Bruc, casà amb Paula Mestres Llobet, de Sant Llorenç d’Hortons.”
Extinció: 13-2-1888: Va morir l’hereu del matrimoni, anomenat Joan i nat al Bruc un any abans. El 22-11-1891: nasqué Maria, segona filla del matrimoni. Finalment la família emigrà cap a Sant Pau de la Guàrdia, a on casà Maria, la filla, el 1921 amb Sebastià Bonastre, de Sant Pau.

ALÀS

Procedència: Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat)

Primer registre: 14-10-1926: “Carme Alàs Calafí, de Sant Esteve Sesrovires, casà amb Josep Sabi Bonastre, de Masquefa.” Carme Alàs Calafí morí el 16-12-1958 a Masquefa. El 1929 nasqué l’hereu, últim portador del cognom Alàs d’aquesta branca.

ALBERT

Procedència: Tàrrega? (Urgell), Collbató (Baix Llobregat), Xàvia (Alacant)

Primer registre: 30-8-1761: “Pere Torres Albert, fill de Josep, de Masquefa i de Theresa Albert de (*), casà amb Maria Savi Folsalva, filla de Josep i Francisca, de Masquefa.”
Extinció: No hi ha registre d’aquesta família des de dit any. Tan sols hi figura registrada la defunció d’una tal * Theresa Albert, morta a l’hospital de Masquefa, casada amb Torres i que era natural de Tàrrega.

Altres branques: 2. 29-7-1915 neix a Masquefa Innocència Albert Puigròs, filla d’Albert i Elisa, de Collbató. Extinció: Casà als Hostalets de Pierola i va morir el 12-12-1999 a Masquefa.
3. 21-8-1927 neix al carrer Serralet, 36 Rosalia Albert Tomás , filla de Vicenç Albert Ros, de Barcelona i Damiana Torres, de Masegoso (Teruel). L’avi patern era de Xàvia (Alacant) .Extinció: abans de 1936.

ALBERTÍ

Procedència: Santa Cristina d’Aro (Girona)

Primer registre: 14-12-1854: “Nasqué Esteve Albertí Parellada, fill de Jeroni, de Santa Cristina d’Aro i de Catalina Parellada, de Masquefa, domiciliats a Barcelona i habitants accidentals de Masquefa.” Extinció: Sense registre des de dita data.

ALBURNÀ

Procedència: Desconeguda

Primer registre: 8-8-1816: “Morí Maria Alburnà i Alburnà, de tres mesos, filla d’Isidre i de Teresa Alburnà. Se donà enterro al seu cadàver el dia 9 en el cementiri parroquial de Sant Pere de Masquefa.” Extinció: Sense registre des de dita data.

ALERT

Procedència: Esparreguera (Baix Llobregat)

Primer registre: 13-4-1879: “Pere Alert Prat, d’Esparreguera, casà amb Lluïsa Esteve Pujol, de Masquefa.”
Extinció: Sense registre entre 1879 i 1936.

Altres branques: 2. Valentí Alert Duran, nascut a Esparreguera el 1839, vingué a Masquefa amb la seva dona, Francisca i el seu fill Amadeu a principis de s. XX. Fundaren ca l’Alert (Serralet, 94-96).Valentí morí a Masquefa el 1925. El seu fill Amadeu casà el 8-4-1905 amb Francisca Solias Sabi. Tingueren 4 filles, extingint-se el cognom en la propera generació. Amadeu morí el 1945 a Masquefa.

ALMIRALL

Procedència: Pierola, Piera (Anoia) – Sant Esteve Sesrovires, Martorell (Baix Llobregat)

Primer registre: 7-1-1772: “Josep Almirall Castellet, de Pierola, fill de Pere i de Rosa, casà amb Catharina Llopart Duran, de Masquefa, filla d’Alfons i Maria, de Masquefa.”
Extinció: No hi ha registre d’aquesta família des de la data esmentada.

Altres branques: 2. 12-1-1778: “ Pere Almirall Serra, de Sant Esteve Sesrovires, fill de Pau i d’Eulàlia, casà amb Agustina Puig Parera, de Masquefa, i veïna de Sant Llorenç d’Hortons.”
Extinció: 1778.

3. 30-3-1837: “Joan Almirall Castells, de Piera, arribat a Masquefa el 1831, fill de Joan i de Magdalena, casà amb Catharina Pujol Mas, viuda de Josep Martí, nascuda a Pierola i veïna de Masquefa des de 1831.”
Extinció: L’hereu nasqué el 1838 i fou anomenat Josep, però morí 9 anys més tard, el 13-6-1847. No hi ha registre d’aquesta família a partir de dita data.

4. 18-3-1863: “Joan Almirall Subirana, de Pierola, vidu de Josepa Codina, casà amb Antònia Soler Pujadó, de Foix, viuda de Jaume Bertran.”
Joan havia arribat a Masquefa des de Pierola amb els seus pares i un germà anomenat Jaume cap el 1825. Els pares dels dos germans es deien Jaume i Eulàlia i van tenir altres fills a Masquefa entre el 1827 i el 1839.

ALMIRALL

Joan va casar en primeres núpcies a Pierola cap el 1840 amb Josepa Codina i van tenir un fill el 17-1-1844 anomenat Jaume.
Poc després moria la seva dona.
El fill arribà a l’edat adulta i casà amb Josepa Bertran Soler, de Gelida. Vingueren a viure a Masquefa a on tingueren 2 noies i 1 noi, aquest últim nascut el 1866. Finalment, aquesta família anà a viure a La Beguda el 1870 on nasqué l’última de les filles el 1874, anomenada Josepa i la qual va morir a Masquefa el 2-6-1941.

L’altre germà, d’en Jaume, arribat el 1825 amb la resta de la família casà a Sant Joan Samora amb Josepa Codina Ardidiu, filla d’aquesta població. S’establiren a Masquefa,però, i tingueren 9 fills entre 1844 i 1860, encara que cap d’ells deixà descendència a Masquefa.
Extinció: La branca d’en Joan, el 1941; la d’en Jaume el 1860.

5. 11-1-1877: “Josep Almirall Mas, nascut a Piera el 1851, fill De Joan i Francisca, casà amb Antònia Castells Torres, de Masquefa, viuda de Narcís Vallès.”
Extinció: No hi ha registre de la família des de dit any.

6. 21-2-1880: “Baldomero Almirall Doménech, de professió corder, nascut a Martorell fill de Matias i Josepa, casà amb Francisca Serra Oller, de Gelida, filla de Jaume i de Vicenta, de Gelida i veïns de Masquefa.”
Baldomero havia arribat a Masquefa cap el 1855. El seu pare i ell mateix eren corders, feien cordes de cànem.
Baldomero i Francisca van tenir 9 fills, dos d’ells bessons. Les úniques que van arribar a l’edat adulta foren Elvira, nascuda el 1880 i morta soltera el 1951 i Teresa, casada amb Josep Sabater. Aquesta va morir a Can Cairot, a la casa Xic Batista, segons deixà apuntat el mossèn al llibre d’òbits, el 4-6-1961.

7. 7-9-1887: “Joan Almirall Mas, nat a Piera el 1860, i veí de Masquefa de sa infantesa, fill d’en Pere i na Eulàlia, casà amb Florentina Poch Julià, de Sant Llorenç d’Hortons, filla de Joan i Francisca”. El matrimoni tingué 4 fills dels que van viure 2: Joan, casat a La Vid i emigrat de Masquefa i Enric Almirall Poch qui casà el 1919 amb Maricielo López Martínez. D’aquests últims no hi ha registre des de 1921, data de defunció del seu primer fill.

Joan Almirall havia arribat a Masquefa juntament amb els seus pares (Pere i Eulàlia) i un germà anomenat Josep. A Masquefa, el matrimoni Almirall Mas va tenir una filla el 1865, anomenada Francisca, que casà amb Ramon Boldú Vilalta, de Vergés Guerrejat (Lleida), el 4-2-1888. Aquest matrimoni tingué 9 fills. Un d’ells, Joan Boldú Almirall, escriví diverses peces de teatre que foren interpretades en la primera meitat de segle XX per aficionats masquefins. Extinció: Joan Boldú Almirall morí a Masquefa el 1977 i una germana seva anomenada Marta, el 1992: amb ella el cognom Almirall d’aquesta branca.

L’altre germà d’en Joan, l’anomenat Josep, també vingut de Piera, casà a Piera amb Antònia Castell Torres. Van tenir un fill anomenat Josep Almirall Castell. Aquest nen arribà a edat adulta i casà amb Francisca Torrents Brunet, a Piera tot i que van venir a viure a Masquefa. L’hereu del matrimoni nasqué a Masquefa el 1909. De gran casà el 19-3-1932 amb Mercè Julià Canals de Sant Esteve Sesrovires.” Van tenir 12 fills entre 1932 i 1953.
Extinció: La família emigrà cap a Granollers el 1956.

ALOY

Procedència: La Torre de Claramunt (Anoia)

Primer registre: 16-3-1935: “Eugeni Aloy Martorell, de La Torre de Claramunt, casà amb Maria Vallès Almirall, de Masquefa i pares de Piera.”
Extinció: No en 2005.

ALSINA - ALZINA

Procedència: Castellolí (Anoia), Gelida (Alt Penedès)

Primer registre: 8-1-1778: “Joan Alzina Parera, de Castellolí, fill de Cinto i de Victòria, casà amb Josepa Soteras Gramun, de La Pobla de Claramunt.” No visqué descendència, doncs en Joan quedà vidu de seguida, però tornà a casar el 21-1-1787, amb Rosa Piquer i Guixà, de Cabrera, arribada a Masquefa el 1787 i filla de Joan i d’Antònia, del Badorch.”
Extinció: L’últim d’aquesta nissaga fou n’Antoni Alsina Canals, nét del primer alzina, qui nasqué el 16-3-1871 sense continuar el cognom de sa família a Masquefa.

Altres branques: 2. 21-9-1854 Va nàixer a Masquefa Josep Alsina Marqués, fill de Josep, de Gelida i de Maria Marqués, de Sant Quintí. Extinció: Sense registre des de 1854 a 1936.

ALTARRIBA

Procedència: El Bruc - Piera (Anoia)

Primer registre: 27-3-1813: “Francesc Altarriba Salsa, del Bruc, fill de Josep i Anna Maria, casà amb Maria Minovas i Mas, de Masquefa”.
Extinció: Cap altra registre d’aquesta família a Masquefa.

Altres branques: 2. 24-12-1921:” Josep Altarriba Millet, solter, flequer, de Piera, fill de Francesc i de Maria, casà amb n’Antònia Bonastre Mas, de Masquefa, filla de Salvador i de Maria.”
El matrimoni tingué 2 fills: Àngel, nat el 1922, batejat el mateix dia a casa seva, segons el rector, per trobar-se en perill de mort i “rebatejat” un parell de mesos després a la capella del Roser. L’altra fill fou una nena, Maria, nascuda el 1924. L’hereu casà a Piera amb Mercè Bonastre Valls. Extinció: Àngel Altarriba Bonastre morí a Masquefa el 2001. La seva descendència és a Piera.

ALTÉS

Procedència: Albinyana - Bonastre (Baix Penedès)

Primer registre: 20-12-1929: “Francesc Altés Saperas, de Bonastre, fill de Bienvenido Altés i Mercè Saperas, d’Albinyana i veïns de Masquefa, casà amb Antònia Isart Isart, de Masquefa.”
Extinció: No en 2005.

AMAT

Procedència: Castellbisbal (Vallès Occidental)

Primer registre: 11-5-1779: “Marianna Amat Rossell, de Castellbisbal, filla de Vicenç i de Rosa, casà amb Jaume Parera Fuster, fill de Pere i Maria, tots de Masquefa.”
Extinció: 30-1-1869. Va morir Sadurní Parera i Amat, de 69 anys, viudo, fill de Jaume i de Marianna.

ANDREU

Procedència: Barcelona (Barcelonès), Tàrrega (Urgell), Lucena (Córdoba)

Primer registre: 17-10-1865: “ Nasqué Antoni Andreu Ferran, fill de Jaume, manyà, de Tàrrega i de Teresa Ferran, de Barcelona.”
Extinció: Cap altra registre d’aquesta família.

Altres branques: 2. 31-8-1884: “Nasqué Júlia Andreu Sabi, filla d’Antoni Andreu, de Barcelona i de Catalina Sabi Parera, de Masquefa”. Aquesta nena arribà a l’edat adulta i casà el 29-3-1939 amb Laureano Sabater Galceran, empresari que donà mot a la casa del carrer Major, 89 coneguda com a “cal Laiano”, una variant popular de Laureano.
Extinció: Cap altra registre a Masquefa des de dita data.

3.15-6-1935: “Nasqué a Can Parellada Pere Anreu Ibánez, fill d’Emili i Primitiva, de Lucena (Córdoba)”. Vingueren de Barcelona a Can Parellada el 1933.
Extinció: Cap altra registre a Masquefa des de dita data.

ANGLÉS

Procedència: Ráfales (Saragossa) – Alcover (Alt camp)

Primer registre: 18-7-1908: “Francisco Anglés Agut, de 44 anys, de Ráfales – Zaragoza, casà amb Elvira Anglés Pla, d’Alcover i veïna de Masquefa.”
Extinció: El matrimoni tingué 2 fills: Josep, el 1908 i Venanci, el 1912. No hi ha registre des d’aquesta última data.

ANYÉ

Procedència: Masquefa (Anoia)

Primer registre: 20-7-1811: “Josep Gregori Bonastre i Anyé, fill de Joan i Catharina, fou batejat en les Fonts baptismals de la parròquia de Masquefa.”
Extinció: Apart d’aquest, no existeix cap registre en els llibres sacramentals de la parròquia de Masquefa entre 1750 i 1999 a on consti algú batejat, casat o mort que porti per part de pare o mare el dit cognom Anyé. Per tant, el mot que dona nom a una casa i a un carrer de la Vila és més probable que provingui del nom propi Anyé, que no pas d’un cognom. Així hem de considerar extingit aquest cognom en el poble des de del 1811.

ARAGALL

Procedència: Abrera (Baix Llobregat)

Primer registre: 15-12-1934: “Maria Asunción Aragall Claramunt, d’Abrera, casà amb Joan Cardús Ferrer, de Masquefa.”
Extinció: El 21-12-1944, nasqué el quart fill del matrimoni. Maria Asunción Aragall morí a Masquefa el 2005. Descendència viva.

ARCHS - ARCS

Procedència: Martorell (Baix Llobregat)

Primer registre: 14-2-1832: “Josep Archs i Fontanals, de Martorell, sastre, casà amb Francisca Sabater i Estrada, de Masquefa.”
Extinció: Sense registre des de 1832.

ARGILAGA

Procedència: Tarragona (Tarragonès)

Primer registre: 9-9-1916: “Josep Argilaga Hidalgo, comerciant, 34 anys, de Tarragona i veí de Barcelona, casà amb Dolors Casademunt Marió, de Masllorenç (Baix Penedès) i veïna de Masquefa”
Extinció: Sense registre des de 1916.

ARNAIZ

Procedència: Miranda de Ebro (Burgos)

Primer registre: 14-3-1927: “Morí Enric Arnáiz Iglesias, fill de Julio Arnáiz González, cabo de la Guàrdia Civil de Masquefa i d’Enriqueta Iglesias Mitjavila, de Siurana (Girona). Extinció: Abans de 1950. El “Cabo Julio” va ser prou conegut a Masquefa durant els anys 20, 30 i 40 del passat segle. El matrimoni tingué una filla anomenada Anna el desembre del mateix 1927. Una inscripció al marge de la seva fe de baptisme diu que rebé la confirmació el 1950 a Siurana i que contragué matrimoni en aquesta població el 1954.

AROLA – AROLAS - AROLES

Procedència: Masquefa?

Primer registre: 12-9-1812:” Felix Arolas Mas, fill de Martí Aroles, fuster, (o Fuster) de Masquefa, ja difunt (morí abans de 1805) i de Francisca Mas, difta. (id.), casà amb Maria Font Valls, de Pierola, filla de Josep i de Teresa.”
Felix Arolas era fill de Martí, inscrit aquí com a natural de Masquefa encara que no ho podem assegurar perquè no hi ha cap referència d’aquest, doncs havia mort abans de 1805, data en què comença el primer llibre d’Òbits conservat a la parròquia.
En qualsevol cas, Felix Arolas i Maria Font tingueren descendència: un nen, al qual anomenaren Pau i que de gran va casar-se amb Teresa Llobet Vilà, de Masquefa. Aquests tingueren una nena el 1861, anomenada Magdalena que casà amb Martí Lasala Guillén el 1884. Aquest matrimoni va viure al carrer Serralet, 4 (cal Martín). Extinció: Magdalena, esposa de Martí i última Arolas, va morir a Masquefa el 13-1-1934

ARRUFAT

Procedència: Collbató (Baix Llobregat)

Primer registre: 4-3-1879: “Francesc Arrufat Bros, de Collbató, casat amb Josepa Berguedà, fill de Ramon i Antònia, morí als 77 anys.”
Extinció: Sense registre des de la data esmentada.

ARTIGAL

Procedència: Tonneins (França)

Primer registre: 23-10-1892: “Buenaventura Artigal Judà, soltera, de 26 anys, professora de 1ª ensenyança, natural de Tonneins (França), casà amb Juan Judas Juvé, fabricant, de 33 anys, de Gràcia (Barcelona). Feu de testimoni en Francesc Ferrer Robert, professor d’ instrucció primària i veí d’aquesta.”
Extinció: Sense registre des de 1892. Un fill de la parella anomenat Eugeni publicà “El Llac de les Granotes”, un recull escenificat de faules de petits pobles editat el 1960 a Buenos Aires (Argentina).

ASBERT - ESBERT

Procedència: Gelida ; Sant Pere de Riudebitlles (Anoia)

Primer registre: 25-2-1963: “Maria Rosa Asbert Panadès, de Gelida, viuda de Pere Esteve Estruch, de Masquefa, de 82 a., filla de Jaume, de Sant Pere de Riudebitlles i de Leonor Panadès, de Gelida, morí al nº 49 del carer Creueta.” Maria Rosa i Pere Esteve van casar-se a Sant Sadurní de Noya EL1908 i vingueren a viure a Masquefa a on van tenir descendència. Els primers fills del matrimoni foren bessons, el 1909, però no van viure. El següent fill nasqué en el 1912, fou anomenat Joan i en edat adulta emigrà a Sant Sadurní a on va casar-se. L’últim dels fills del matrimoni Estruch Asbert fou una nena, nascuda el 1917, anomenada Maria Asunción i que casà el 1943 amb Pere Mas Viladoms.
Extinció: El cognom Asbert d’aquesta família s’extingí a Masquefa ` amb la mort de Maria Asunción el 1991, inscrita com a Esbert en el llibre d’òbits de dit any.

ASPÍ

Procedència: Olesa de Montserrat (Baix Llobregat)

Primer registre: 26-1-1774: “Bonaventura Aspí Claret, mestre de cases, d’Olesa de Montserrat, casà amb Rita Duran Rossell, filla de Francisco i de Catharina, de Masquefa.”
Extinció: Bonaventura queda vidu sense tenir descendència i casa el 26-1-1812 amb la viuda Maria Gimferrer Gimferrer, de Masquefa.
El 19-4-1822 va morir Bonaventura, als 80 anys. Feu testament al 20 de mars del mateix any però no deixa descendència.

ATZET

Procedència: Piera (Anoia)

Primer registre: 22-3-1908: “Morí n’Antònia Atzet i Ferrer, de Piera, filla de Manuel i de Càndida, casada amb Josep Carreras Roig, de Piera i veïna de Masquefa.”
Extinció: 1908

ÁVILA

Procedència: Quinto (Saragossa)

Primer registre: 11-8-1904: “ Nasqué Anna Ávila Cardús, filla d’Elias Àvila Agustin, de Quinto – Saragossa i d’ Inés Cardús Jovès, de Masquefa, i veïns de Barcelona.”
Extinció: 1904

Enric Sagnier va fer el projecte de la nostra esgésia

Sabíeu que l'arquitecte que va dissenyar el Temple Expiatori del Tibidabo de Barcelona és el mateix que ens va disenyar la nova església el 1922? Com pot ser que un arquitecte tant famós a l´època s'entretinguès a casa nostra?

Aviat publicarem la resposta en aquest blog, juntament amb una monografia sobre la historia de la nova església de Sant Pere de Masquefa.

Enric Sagnier Vilavechia

Nascut a Barcelona l'any 1858. Sagnier va rebre el seu títol d'arquitecte el 1882 Enric Sagnier i Villavecchia, potser no es un dels arquitectes més originals i coneguts del Modernisme català, però certament n'és un dels més prolífics (més de 30 interessants edificis només a Barcelona). Va ser un dels arquitectes preferits de la burgesia barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX. Enric Sagnier forma part de l'òrbita gaudiniana i s'orienta cap una estètica neo-gòtica dintre del Modernisme com es manifesta per exemple en els edificis que va construir per a la Caixa de Pensions. El seu estil molt personal està també influenciat en alguns casos per el rococó com a la Casa Arnús. A més del seu treball normal com a dissenyador de cases de vivenda, també va tenir una activitat important com a arquitecte d'edificis institucionals a Barcelona. Fem referència al Palau de Justícia, en el que va col·laborar amb Josep Domènech i Estapà i la Duana Nova, que va fer conjuntament amb Pere Garcia i Faria. També es l'arquitecte de edificis religiosos com l'Església i Convent de Pompeia, L’Església parroquial de Masquefa, la Capella Francesa i el Temple expiatori del Tibidabo que va acabar el seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal. Al final de la seva vida, va construir altres edificis en estils diferents com la Basílica de Sant Josep Oriol a Barcelona el 1926 d'estil renaixement. Enric Sagnier i Villavecchia va morir a Barcelona el 1931.

Adolf Zerkowitz Schlesinger

Un altre dels fotògrafs que van editar postals de la nostra vila va ser Adolf Zerkowitz. Les imatges de Masquefa asociades al seu nom van ser presses en dos anys diferents: la primera sèrie, de 10 imatges, el 1973, un any després de la mort d'aquest eminentíssim fotògraf i la segona sèrie, el 1977 i també de 10 instantànees, coincidint amb la diada de Sant Jordi d'aquell any. Aquí teniu cinc cèntims de la seva biografia.

Va ser aquell vienès il·lustrat que, forçat per la Gran Guerra, va preferir quedar-se en una terra catalana que li havia fascinat, abans que tornar al seu país natal i veure’s condemnat al horror de la guerra. Es va establir a Barcelona i va convertir un ofici en el que fins llavors havia sigut una de les seves aficions: la fotografia y també el muntanyisme.
La cultura, la sensibilitat i la tècnica no van trigar en convertir a Zerkowitz en un mestre de un gènere, el de la postal, que fins llavors s’havia pres d’una manera poc seria. Bona prova d’això es que la seva obra ha resistit la agressió més temible de totes: el pas del temps. I per això mateix, el pas dels decennis han engrandit les seves imatges, enriquint-les amb un indubtable valor afegit. Les fotografies de Zerkowitz, fascinen por la seva força documental, la qualitat tècnica i per les seves innovadores vistes del paisatge urbà.

LUCIEN ROISIN: SEGUNDA SÉRIE DE POSTALES

Qui més qui menys ha vist alguna vegada les famoses postals de Masquefa, color sèpia, en les quals hi figura, a més del títol de la imatge, un nom: L. Roisín, Barcelona. Avui posarem una vida a aquest nom i explicarem la trepidant aventura del legat Roisin, que va estar a punt de desaparèixer no fa pas gaires anys.

Aquest fotògraf va venir a Masquefa a principis de l'estiu del 1922. A part de molts detalls de les fotografies que així ho desvelen, vaig tenir la oportunitat de visitar el fons Roisin que es troba a l'Arxiu Fotogràfic de Catalunya, al carrer Urgell de Barcelona, i verificar la data de presa de les instantànies. També vaig trobar dos tresors que havien estat amagats als masquefins durant més de vuitanta anys: es tracta de dues imatges que en Roisin va prendre però que no va publicar en postal mai. Miraculosament es van salvar de la destrucció de negatius.

Lucien Roisin Besnard: Un fotógrafo de Montmartre

Cuando Luciano Roisín se desplazó a España, ahora hace más de 80 años, no podía ni imaginar que su nombre acabaría convirtiéndose en una referencia casi "mítica" para los aficionados a las "imágenes-sepia" de todo el Estado Español. Cuando vino a nuestro país, Luciano Roisín era un fotógrafo que ya tenía una larga experiencia profesional. Su carrera había empezado en Francia, su país de origen, como fotógrafo artístico. Durante unos años a principios de siglo fue titular de un estudio fotográfico en el barrio parisino de Montmartre. Entre sus amistades había figuras tan conocidas como los hermanos Lumiere. Aunque han pasado a la historia por haber inventado el Cine, los Lumiere ya eran, desde hacía años, muy conocidos gracias a sus destacadas aportaciones a la fotografía (su padre fue un famoso fabricante de equipos fotográficos). A los Lumiere precisamente Roisín compró su primera máquina fotográfica que, años después, trajo a Barcelona y que utilizó durante toda su vida (según afirman las personas que con él trabajaron). Se puede afirmar, pues, que las famosas postales de Cerdanyola se hicieron con una cámara fabricada por los inventores del Séptimo Arte.
Durante muchos años, la fotografía artística fue la actividad principal de Roisín. Su estudio no era un negocio para hacerse rico. Las puertas de la fortuna se abrieron para él el día que un buen amigo suyo, otro fotógrafo, parece ser de nacionalidad suiza, le sugirió cambiar de especialidad y dedicarse a las postales turísticas, que en aquel momento se estaban poniendo de moda. Y así lo hizo. Y con fortuna notable. En poco tiempo realizar postales geográficas se convirtió en un negocio más que rentable, al mismo tiempo que Roisín se convertía en uno de los "jefes" del negocio de la postal en Francia. En nuestro país un industrial llamado Toldrà, que gozaba de una posición económica excelente, empezaba a buscar actividades empresariales que le permitieran diversificar sus inversiones. Alguien le sugirió la posibilidad de editar una colección de postales geográficas, similares a las que se estaban realizando en otros países europeos, sugiriéndole el nombre de Roisín para hacerse cargo de la actividad. El industrial se puso en contacto con el fotógrafo, y no tardaron en cerrar el trato según el cual Roisín vendría a España, por un periodo de 3 años, contratado para crear una colección de postales que, posteriormente, serían comercializadas por Toldrà.

Primeros años en Barcelona

Aunque no se conoce la fecha exacta en la que Roisín llegó a Barcelona, sí parece claro (porque así lo explica el propio Roisin...) que vino a los pocos meses después de acabarse la Primera Guerra Mundial. Sospechamos, pues, que sus primeras postales españolas son de los años 1917 o 1918. Por lo que comentan las persones que le conocieron, Roisín siempre dijo que el inicio de su etapa española seguramente le salvo la vida, porque durante los últimos meses de conflicto buena parte de su familia que seguía en Francia murió. Una de las consecuencias de esta tragedia familiar fue que dos de sus sobrinos vinieran con él a vivir a España. Con el tiempo uno de los dos, su sobrina, Luciana, se convertiría en una figura clave del negocio familiar. Una vez finalizado el contrato con el empresario Toldrà, Roisín estuvo a punto de volver a Francia. Por un lado, no acababa de adaptarse al ritmo de vida español. Por otro, las relaciones con el empresario no fueron nunca fáciles, sobre todo por discrepancias salariales, y pensó que al finalizar el contrato lo mejor era volver a su país, con sus sobrinos. Afortunadamente para la historia postal española, le convencieron para que se quedara. Sus tres primeros años en Cataluña le habían dotado de una reputación lo bastante sólida para que diversas personas e instituciones le hicieran llegar ofertas de trabajo si se quedaba, y gracias a estas ofertas pudo crear su propio negocio. Se especializó en lo que mejor sabía hacer: postales geográficas. Durante los años posteriores viajó por toda la península, acompañado por su sobrino, haciendo fotografías de las principales poblaciones y ciudades. Mientras él se encargaba de fotografiar las ciudades, su sobrino inmortalizaba las poblaciones y paisajes cercanos.

La Casa Postal

Mientras tanto su sobrina Luciana se hacia cargo de una tienda, que fue bautizada con el nombre de "La Casa de la postal". Situada en la Rambla de Santa Mónica de Barcelona, donde se comercializaban las miles fotografías que Roisin había realizado en sus viajes. Las mejores se editaban en forma de postales, con una acogida excelente en el mercado. En algunos momentos, en la tienda llegaron a trabajar 10 dependientas, para poder tirar adelante el negocio. Con el tiempo el sobrino del fotógrafo decidió cambiar de profesión. Aunque su sobrina Luciana, se quedó haciendo cargo de la tienda, con la ayuda de su cuñada, mientras su tío seguía haciendo fotos. Durante la década de los años 30, "La Casa de la postal" puso en marcha algunas innovaciones, muchas de las cuales se utilizan hoy en día, entre las que destacan los famosos blocs de postales, en forma de acordeón que agrupaban diversas fotografías sobre un mismo tema. Pronto, la tienda tuvo como clientes editores que buscaban ilustraciones para sus libros. Cuando alguien buscaba una fotografía de algún lugar de España, lo más seguro era que en el Archivo Roisín acabara encontrando lo que le hacia falta. A principios de la década de los 40 el fotógrafo enfermó. Volvió a Francia donde falleció en 1943. El negocio siguió adelante. Luciana Roisin -y su cuñada- siguieron explotando, durante dos décadas más, el inagotable archivo creado durante la mitad del siglo. Las postales siendo un buen negocio, que durante la década de los sesenta, con el "boom" turístico, fue a más.
A principios de año 1962, cometieron un grave error. Con el objetivo de rentabilizar al máximo el establecimiento, decidieron adjuntar "souvenir" turísticos a su oferta. No tuvieron en consideración el hecho que el propietario del local (que tenían alquilado) hacia años que buscaba una excusa para recuperar la posesión del mismo. El cambio de uso dado al establecimiento, que no estaba considerado en el contrato, le proporcionó un motivo ideal para rescindir el contrato de alquiler. La "Casa de la Postal" pasaba, definitivamente, a la historia. En su lugar se abrió una tienda de "souvenir" que hoy en día todavía funciona.
En aquel momento, en el almacén del establecimiento se guardaban unas 40.000 fotografías, con un valor histórico incalculable, que retrataban paisajes de toda la península que, en muchos casos, hacia tiempo que habían desaparecido.

Medio siglo de trabajo tirado a la basura

Luciana Roisin intentó que alguna entidad pública se hiciera cargo del archivo fotográfico, pero no lo consigue. Cuando todavía lo estaba intentando, y sólo unos días antes de dejar el local se enteró que su cuñada, sin consultarle nada, había vendido toda la colección... a un trapero, por 11.000 Ptas. de la época. Cuando lo supo, Luciana comenzó a llamar a todas las puertas, buscando algún tipo de ayuda. La ayuda, finalmente, se la dio un catedrático universitario, cliente habitual de la tienda, le proporcionó el teléfono de una editorial de Barcelona, diciéndole que ellos estarían interesados en adquirir el archivo. Dicho y hecho. El propietario de la editorial (era la editorial Labor) le dio un cheque por valor de 25.000 Ptas., para que fuera a recuperar el material. El trapero se avino al trato, y las fotografías, postales y negativos (en total, 16 sacos de material fotográfico) se cargaron en un camión enviado por el editor.

El destino final del Archivo Roisin

Aunque, en un primer momento, la editorial Labor se comprometió a utilizar todas aquellas fotos para publicar una colección de libro, esta promesa, nunca se llegó a concretar. La sobrina del fotógrafo, por su lado, se instaló en Lloret de Mar (Gerona), donde montó otra tienda, con resultados excelentes. Las pocas veces que llamaba a los editores para preguntar por las fotografías se daba cuenta que los propietarios de la editorial Labor hacían todo lo posible para no tener que hablar con ella y que tampoco tenían ninguna intención de devolverle el archivo. Finalmente, aunque, habitualmente, veía como importantes medios de comunicación reproducían sus fotografías, fácilmente identificables porque, en muchas ocasiones, lo que se utiliza para realizar las reproducciones eran las postales, con la marca L. Roisín perfectamente identificable. La editorial Labor ya no existe. Afortunadamente, a diferencia de lo que ha ocurrido en nuestro país con otros archivos fotográficos de principios de siglo la colección Roisín no se ha perdido. Antes de acabar, los responsables de Labor depositaron el material en el Instituto Fotográfico de Cataluña (una institución dependiente de la Diputación de Barcelona) para que esta procediese a su catalogación y explotación comercial. Una pequeña parte del fondo (400 negativos) está en manos del Archivo Nacional de Cataluña, en Sant Cugat. En estos momentos, los técnicos de estos dos organismos están identificando y catalogando los casi 40.000 documentos que tienen en su poder. Es un trabajo muy difícil, que métodos se deben utilizar para identificar paisajes de hace 80 años, recogidos de toda la península, y de Ceuta y Melilla, que en muchos casos no llevan ningún tipo de identificación...

J. BOIXADERES: LES PRIMERES POSTALS DE MASQUEFA

Per tal d'esvair dubtes: les primeres postals que es varen fer de la nostra vila daten de la Primavera del 1912. En molts llocs s'ha publicat que si el 1914 (Costumari de Masquefa), o el 1920, entre d'altres dates. Tot seguit presento la biografia del primer dels fotògrafs que van venir a la nostra vila per tal de retratar el seu paissatge.

Josep Boixadera i Ponsa, va néixer a Benavent de la Conca, poble del municipi d’Isona i Conca Dellà, l’any 1878 i va morir a Reus l’any 1938. El seu ofici va ser el de pastor, fins que pels vols de l’any 1900 va marxar a Barcelona, on uns anys desprès va començar a exercir com a fotògraf.
D’ell ens han quedat moltes fotografies de la Conca Dellà, centrades bàsicament a la població d’Isona. La seva obra en aquesta zona es pot dividir en quatre períodes i/o col·leccions. La primera col·lecció es data dels anys 1911-1912, i les fotografies sempre estan signades com a B.P.; la segona col·lecció a partir de l’any 1912 i signades com a J.B.; la tercera col·lecció sense signatura; i la quarta col·lecció, repetició de la primera però acolorida. S’han recuperat un total de 39 fotografies de diferents vistes de la zona, així com 8 de familiars. Se li coneixen altres fotografies de diversos pobles del Pallars Jussà, l’Urgell i la Noguera. Compaginava aquesta feina amb la de fotoperiodista, col·laborant en diverses publicacions de l’època i recollint molts esdeveniments importants del moment, sobretot de Sabadell.

A Masquefa va realitzar 10 fotografies, entre elles, la de l´´unica imatge que es coneix de la Font de la Malesa. Fa anys vaig tenir l'oportunitat de veure-la. És una fotografia molt fosca, feta davant la font, que no era altra cosa que una canya que surtia de la paret rocosa d'on brollaba la font. A primer terme hi surtien dos nens, un amb un got d'aigua i tocat amb una gorra. Aquest nen apareix en altres postals de la sèrie i vaig poder identificarlo com el Salvador Jofré, marit de l'Eduvigis de l'estanc del Soteres. Quan, anys després d'aquell dia en que vaig veure la fotografia, vaig voler comprar-la, resulta que el venedor l'havia perdut entre d'altres, o potser venut... no s'enrecordava. És una llàstima. No cal dir que seria fantàstic que algú tingués aquesta postal i volgués cedir una còpia.

La consolidació de Boixaderes, tant professional com econòmica, es va produir a partir de l’any 1915. Dels anys següents se li coneix una extensa producció de postals, sobretot de les demarcacions de Barcelona, Lleida i Tarragona. Per tal de perfeccionar les tècniques fotogràfiques va efectuar diversos viatges a l’estranger, preferentment a Alemanya. Durant la dècada de 1920 va col·laborar a l’ “Álbum de Lerida y el valle de Arán” i amb l’ ”Álbum Meravella”, totes dues de l’editorial Catalonia, i amb la “Cataluña Ilustrada” de l’editorial Martín. Arran de la visita de Ramon Roca, besnebot de Boixadera, al Museu de la Conca Dellà l’estiu del 99, es va poder esbrinar la identitat del fotògraf que havia pres les imatges dels pobles de la Conca, fins aleshores desconeguda. A partir d’aquell moment es va creure important poder recuperar la figura i l’obra de Boixadera i es va començar a treballar en la possibilitat d’editar un llibre amb el treball dut a terme a la Conca Dellà, el qual ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Editorial Garsineu, qui l’ha inclòs dins de la seva col·lecció Pirineu Memòria Gràfica, essent el número 4 de la mateixa. S’ha fet una exposició de fotografies a la Sala d’Exposicions del BBVA d’Isona i dins del cicle Audiovisuals Sam 2000-2001 un passi “Un fotògraf del Pallars 1910-1925” un repàs de la seva vida i la seva obra. Cal tenir en compte que el treball que ha deixat Boixadera és molt important pel fet que ens permet recuperar moltes imatges avui desaparegudes de la Conca Dellà.