CENTENARI DELTEMPLE PARROQUIAL
DE
SANT PERE
DE MASQUEFA
Edició del Centenari 1925 - 2025
COTINGUT
Avant paraula
El Camp dels Ametllers
La primera pedra
Un mossèn
Els números
Benedicció de l’església
Les campanes
El campaner
El rellotge
La guerra Civil
Arxiu de la parròquia
Obrers
Consell Parroquial
Filles de Maria
La Cofradía
Mossens després de
la guerra Civil
Comiat
Arxius consultats
Imatges de la exposició
AVANT PARAULA
El llibret que tens a les mans és el complement i
un recordatori de l’exposició fotogràfica realitzada a propòsit del centenari
del temple de Sant Pere de Masquefa. La va inaugurar el Excm. i
Rvdm. Sr. Bisbe de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat Xabier Gómez García, a
la sala de l’antic baptisteri de l’església el dissabte 26 d’abril de 2025 a
les 13:30h.
La idea
de realitzar l’exposició i aquest opuscle van néixer dins el Consell Parroquial.
El fet que hagi dedicat tres dècades de la meva vida a estudiar i divulgar la
història de Masquefa feia possible que m’hi posés a treballar en aquesta idea,
i contribuir el millor que podia als actes de celebració del centenari.
L’exposició
és el resultat d’un treball en equip. Les primeres feines -les de recerca
documental- van començar la primera setmana de febrer. Fins avui ha estat un no
parar, però tot el que s’ha fet s’ha dut
a terme amb sincera joia i il·lusió.
Vull
agrair a totes les persones que han fet possible aquesta exposició: o bé
aportant les imatges i objectes que s’hi exhibeixen o bé donant testimoni de
les pàgines viscudes en el temps i que, per edat, només ells podien dir.
Als
descendents de Pere Calsina
Sabater i Antoni Calsina Isart, mestres d’obra que van dirigir les de
l’església i que han cedit temporalment a la mostra les corrioles originals que
es van fer servir per a construir-la.
A tots
els que han aportat de franc el seu esforç: la cosidora Enriqueta Castaño, el
fotògraf Juan Antonio López, els electricistes Marc i Éric Parrilla.
Als membres del Consell Parroquial de Sant Pere de
Masquefa, molt particularment al matrimoni Aguilera Ribot (la Montse i el
Felipe), els quals són un exemple de dedicació a la parròquia. També al senyor
Josep Maria Isart Estrada, que amb l’Ajuntament, ha subvencionat l’exposició.
També a les persones que no formen part del Consell però que han ajudat en les tasques
necessàries, com la de muntar les tres maquetes del temple que vaig dissenyar
el 2002.
A mossèn Luís Alfonso, molt sensible a la importància
del moment del centenari, al Sr. Roger Vázquez i Claravalls, Regidor de Cultura,
i al Sr. Daniel Gutiérrez Espartero, Alcalde, que des del primer moment van
acollir la idea de la exposició i d’aquest opuscle amb sincer entusiasme i han
ajudat i molt en tot el que ha calgut i qual ha calgut. A TOTS , GRÀCIES.
Juli
Molano i Royo
MEMÒRIA
dels primers en el
temple que van
Rebre el
BAPTISME
Miquel Rovira Camps
19 de maig de 1925
Contraure
MATRIMONI
Josefa Llopart LLuvià
Amb
Josep Mestres Saumell
10 de maig de 1925
Ser
DIFUNT
Josep Bonastre Bonastre
25 de maig de 1925
EL
CAMP DELS AMETLLERS
La història del temple de Sant Pere de Masquefa
comença amb una necessitat. A finals del segle XVIII la vila ja ha experimentat
un important creixement demogràfic i la capella del Roser, a banda de ruïnosa,
es fa insuficient per acollir als fidels els dies de celebració. L’església
romànica, que serà la oficial fins el 1878, és a l’altra banda del torrent,
sola, junt amb la casa rectoral; la del campaner, l’estable i magatzems; un
hort petit i el fossar.
El 1807 s’aconsegueix comprar amb els cabals de tots un terreny a on avui
hi ha el poble per a edificar-hi la nova església.
S’ha dit, i fins escrit, que el lloc per bastir-la es va escollir perquè
era el bell mig del poble i enllaçava el Serralet amb la Vila. La idea
no deixa de ser bonica però no es cert que fos per aquest motiu. Les persones
que van comprar la peça de terra on avui s’aixeca Sant Pere volien reproduir exactament
al nucli el model d’església medieval que coneixien i que llavors tenia
Masquefa, això es: Un temple amb la casa rectoral adossada, un hort pel rector
i un cementiri al voltant.
(Del text de l’escriptura de venda): “Día vint y sis del mes de Setembre any de la Nativitat
del Señor de mil vuit cents set: En lo terme de la Vila de Sant Pere de
Masquefa Bisbat de Barcelona.
EN NOM DE DEU SIA A TOTHOM
notori : Com Jaume Parera del Empedrat Pagès de la Vila de Masquefa y
Sadurní Parera y Amat Jove Pagès de la mateixa Vila Pare y Fill (…) DE SON GRAT y certa ciència, per ells y los
seus Hereus y Successors y de quiscun d’ells en particular qualsevol que siara,
VENEN, y per títol, y causa de la present venda concedeixen a favor del
Reverend Isidro Bassons, Prevere y Rector actual de la Parroquial Iglesia de la
referida Vila de Masquefa, de Joan Bonastre, Andreu Sabater y Parera, Josep
Torras y Mata, Josep Calix y Francisco Galceran tots Pagesos de dita Vila y
terme de Masquefa en nom, y com a Comissionats dels Particulars e Individuos de
la mateixa Vila y terme, conforme de sa elecció y nombrament consta en actes de
infrascrit Notari lo dia dotze del mes de Febrer del present y corrent any, (…)
vendran perpetuament: tot aquell tros de terra campa de amplària dos cents
quaranta palmos poch mes o menos y de llargària cent noranta dos palmos també
poch mes o menos, que es part y de pertinencia de aquella pessa de terra de
campa de major tinguda que dits Pare y fill Parera y Amat tenen y posseeixen en
lo terme de la referida Vila y partida anomenada Camp dels Ametllers,
qual tros de terreno lo venen a fi y efecte de poder-hi fer y construir la Iglesia
Parroquial, la Casa Rectoral, lo Sementiri o Fossar y Hort, que tenen
projectat edificar-hi (…).
El 1807 el Camp dels
Ametlers no estava en mig del poble sinó als afores del poble. Només així era possible
de plantar-hi un cementiri. El carrer de Sant Pere i Creueta no existien com ara
i no hi havia una continuïtat de cases fins el Serralet, que era un arrabal
amb ben pocs edificis. El Serralet (que era conegut al segle XIX com el barri
de la Salut o de Sant Josep) havia nascut al voltant de cal Met (Serralet, 8) i
a part de cal Senyoret (Nº 35-37), que era un hostal, i alguna casa més, el que
veiem avui dia es va aixecar a partir del primer quart del segle XIX, d’est a
oest, i només fins a cal Forfolla (Nº 54). Més endins el Poble tot eren camps
de conreu, principalment olivera. El carrer Creueta molt probablement deu el
seu nom a una creu de terme erigida al camp de l’Ajuntament el 1853. No debades
les creus de terme es diuen així perquè es posaven a l’inici i al final del
terme.
Les clàusules referides en
el document de la venda són les següents: (…) que al cap de dos anys que dit
cura Párroco o son successor estaría domiciliat en la nova Rectoria, estaran
obligats dits compradors en haver de tapiar o murallar tot lo terreno de la
part de mig dia de dos tapiadas de alçada sobre la casa de la terra junt amb
sos fonaments corresponents los quals deuran mantener a sas costas= ITEM
finalment amb lo pacte que dits venedors y deuran asumirse y conduirse las
aguas pluvials per terreno seu propi (…) de las que cauran de las teuladas de
la nova Iglesia Parroquial, sinó també de las de la Rectoria y demés Oficinas
de ella (…). El preu de venda va ser: (…) quinze lliures de moneda de
Barcelona, y a mes un Gall dindi.”
Doncs l’any a sobre va
arribar a Masquefa l’exèrcit de Napoleó i si en un any s’havia fet alguna cosa
tot va quedar aturat per la guerra. El que va succeir entre el 1808 i el 1879
(any que es va acabar de construir la rectoria) queda recollit en un document
molt revelador del 1880.
(D’una carta del llavors
prevere de Masquefa Francesc de Paula Pujol al Bisbe): “(…) Que para el emplazamiento de la nueva casa
rectoral, que se ha construido, y de la nueva iglesia parroquial que ha de
construirse en la parroquia de su cargo, posee la Obra de dicha parroquia una
porción de terreno, cuya extensión y límites son inciertos. El motivo de esta
incertitud consiste en que nunca había sido mojonado y al intentar mojonarlos
en vista de las escrituras de propiedad, no se ha encontrado rastro de dichas
escrituras en los registros públicos, y sí solo en este archivo parroquial dos
documentos que acompañan, los cuales están en abierta contradicción, pues en el
primero, de fecha veintiséis de septiembre de 1807, se dice que dicho terreno
tiene de ancho doscientos cuarenta palmos poco más o menos y de largo ciento
noventa y dos palmos, también poco
más o menos, y en el segundo, de fecha veinticinco de enero de mil ochocientos
diecinueve, sin hablarse de la latitud, se dice expresamente, que si bien en la
primera escritura se determina la longitud de ciento noventa y dos palmos, a
el hecho de la verdad es que son noventa y dos (..)
En vista pues de estas dificultades el
infrascrito ha podido obtener de los propietarios colindantes el convenio
amigable que se expresa en el adjunto proyecto de escritura por el cual
determina que la latitud será de doscientos seis palmos y la longitud de
setenta y dos, cuya área es suficiente para emplazar en ella un templo que
satisfaga las necesidades de esta parroquia y un huerto rectoral suficiente
para solaz y utilidad de los párrocos, además de la casa rectoral que está ya
terminada.”
La venda de 240 x 192 pams
de terra de l’any 1807 ha passat a ser de 206 x 72 el 1881, any que finalment
el Bisbat autoritza l’escriptura el terreny en el Registre.
Amb tot, el model
d’església pensat per mossèn Isidre Bassons (1780-1844) s’ha reproduït exactament,
llevat del cementiri, perquè segons es llegeix en la mateixa comunicació: “Considerando
que desde la adquisición prefijada del terreno antedicho y por no haberse
edificado donde luego sobre el mismo fueron desapareciendo con la acción del
tiempo los mojones que sin duda lo deslindaban y por la mucha urbanización
que en aquellas inmediaciones se ha venido desarrollando no es posible bajo
punto de vista higiénico destinar parte alguna dicho terreno a cementerio como
de antes se había proyectado (…)”.
LA PRIMERA PEDRA
La
primera pedra de l’església actual no es va posar al segle XX. Els textos de
les visites pastorals del Bisbat al llarg del segle XIX així ho deixen entendre,
però la prova final la trobem en el primer projecte de construcció de la nova
església que s’ha conservat. És del 1863 i fou redactat per l’arquitecte Modest
Fossas Pi. Es troba per duplicat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona i és una
preciositat. Havent-t’hi aquest es desconeix perquè al 1922 li van encarregar
el disseny actual de l’església al marquès de Sagnier.
Tornant al del 1863, els
fidels havien aportat per a dur a terme el projecte Fossas Pi un total de 40.575
reals però calien altres 460.270. Per
aquestes dates ja s’havia intervingut en el terreny i s’havia pujat el primer
pis de la rectoria del carrer Sant Pere, però de l’església res de res i no
tornem a tenir notícies fidedignes fins l’any 1878-1879 quan s’acaben les obres
de la casa rectoral tal i com la coneixem ara.
En principi l’església
havia de seguir en l’ample la mateixa línia que la rectoria però van pensar
(amb encert) que el fet de retirar-la fins el lloc que ocupa ara evitaria
d’haver de posar tres esglaons a l’entrada per accedir-hi i, a més, l’allunyava
del trànsit de la carretera i deixava una plaça que no quedaria una mica
urbanitzada fins el 1928, gràcies a la runa resultant de tirar a terra el
campanar i el pòrtic de la capella del Roser. Aquest material també va servir
per fer la vorera de davant la casa rectoral i reforçar-li els fonaments a
l’edifici.
La casa rectoral va ser aixecada
per tots els veïns. Hi ha registre de les peonades i de les donacions i gairebé
totes les cases i masos hi van ajudar.
Però els anys continuaven
passant i els bisbes continuaven alertant de la necessitat d’engegar un
projecte que va rebre el cop de gràcia, un cop més, amb l’arribada de la
fil·loxera els anys 1887-1888. Molta població va desertar el poble i va emigrar
a ciutats i la mà d’obra que havia de dur a terme la construcció de l’església
(sempre es va comptar amb la gent), tampoc era disponible. Dels 1.417 veïns que
hi havia censats l’any 1887 passen a menys de 800 el 1890.
Quelcom que es va fer,
però, l’any 1890 va ser aixecar una paret de tàpia des de la rectoria, seguint
la carretera, per tancar el solar de l’edifici. Aquest nou “pati” esdevindria
el lloc de joc dels nens de l’època quan anaven a fer catequesi a la casa
rectoral.
L’església, amb projecte,
continuarà esperant fins que...
UN MOSSÈN
Entrem
en el segle XX i paulatinament el nombre de veïns va creixent: 1897 (804), 1910
(1.135) i arribats al 1920 ja eren 1139 les ànimes censades a Masquefa. Un
d’aquests veïns era el mossèn.
Fill de «Ca'n Batlle de Mayans», a Piera, el reverend
Guixá va fer de la mateixa casa ja en vida un centre assistencial per a la
població i les comarques veïnes.
Ordenat sacerdot el 1905, els primers tretze anys de ministeri
van ser a les parròquies de Sant Pau del Camp i Santa Madrona com a coadjutor; va
ser rector després a Sant Jaume Ses Oliveras (1917) i de Masquefa (1920).
El 1924 va ser nomenat rector d'Esplugues de Llobregat;
el 1939, ecònom de Santa Maria da Sans i, finalment, el 1948, rector de la
parròquia barcelonina de Sant Francesc de Paula, on va romandre 24 anys.
Per sobre de tantes altres consideracions, la vida d'aquest
capellà va ser un testimoni d'amor als altres, expressat en el fet d'haver
volgut convertir la seva casa pairal en un centre assistencial, i també una
manifestació de fidelitat a l’Església, provada en un constant i llarg servei a
les tasques de la pastora! parroquial. Va morir a Piera el 15 setembre de 1972
als 90 anys on li van dedicar un carrer amb el seu nom.
Sent
un home jove i obstinat, en Guixà va inflamar el cor de la gent i va saber
aprofitar el moment. Durant els anys 1920 Masquefa va gaudir d’una
transformació ràpida i increïblement moderna. El 1919 començaven les obres de
la fàbrica Rogelio Rojo i amb ella arribaven els germans Rojo, que van fer molt
de bé pel poble, aportant el capital necessari per a dur a terme moltes
iniciatives religioses i laiques fins els anys 1960.
El 1921 s’instal·la l’aigua corrent a la majoria de
les cases de la vila; poc abans arribaven l’electricitat i el telèfon. Junt amb
el nou edifici de la fàbrica que s’estava aixecant darrera del carrer Sant Pere
quedà enllestit el nou cementiri el 1921, en terrenys donats pels propietaris
de can Massana i construït per la gent del poble. Tot sembla possible i és així
com a inicis del 1922 mossèn Jaume escriu aquesta carta que adreçarà als caps
de casa amb més bona posició econòmica i que llegirà per la resta de fidels des
de la trona un diumenge a missa:
“Temps fa que els aimants de la vila estem frisosos
per a complir un legat dels nostres pares i gràcies a Déu eixampla el cor
l’haver arribat el jorn de realitzar-se.
A l’any 1807, més de cent anys, fou comprat amb cabals
de tots els fidels i al bell mig de la vila el “CAMP DE L’ATMETLLER” per a
aixecar-hi la nova església parroquial i la rectoria. Fou començada l’obra però
dissortadament desistiren per les guerres i contratemps que flagel·laren nostra
pàtria. Refets després amb els donatius d’uns i el treball d’altri enllestiren
la rectoria amb l’esperança d’emprendre prompte la construcció de l’església.
És passat el temps, però no endebades, doncs el voler magnificar-se
nostra vila i viure el ritme de la cultura i desvetllament que es troba arreu
de nostra terra s’ha donat compte que no podia fer-ho sense el temple, car és
amb les seves agulles i campanar la fesomia d’un poble, guiatge lluminós i
síntesi del progrés, redós perenne del veïnatge.
És l’església la substancia, l’ànima de un poble. Un
poble sense església és un cos sense ànima, doncs la vida de l’ànima de un
poble solament de l’església es manifesta amb tota la seva força. Allí els
amors es purifiquen, les cobejances es desfan, les tristeses s’esvaeixen i
‘enforteix l’esperit en es grans defallides.
Per
això s’ha de fer l’església tot seguit costi el que costi perquè amb ella volem
honrant a Déu, enlairar nostra vila al lloc que el correspon.
Tenim
per endavant l’ofrena generosa dels bens propis del Curat, sabem que no ens
faltarà la protecció del senyor Bisbe, podem obtenir una subvenció de l’Estat i
amb els donatius d’ací i d’allà que Déu voldrà proveir-nos hom pot confiar que
es farà via en pujar l’església que atrevida s’aixecarà per mirar de fit a fit
el Montserrat i bondadosa ens acoblarà sota ses voltes en un sol afecte i amor.
Però
a més es necessari l’esforç de tots, rics i pobres. És necessari que els fidels
vulguin aportar els seus donatius com just homenatge al donador de tota
riquesa. S’ha de comptar amb la cooperació i entusiasme, sens defallir i
pessimisme, de tothom.
En
això hi va el nostre honor i el nostre bon nom o sinó es diria: “veus aquí un
poble que ha començat a edificar i no ha volgut concloure”. És cert que la
majoria dels veïns necessiten ben be per viure el fruit de les suades de tot
l’any i en aquell que ha de fer sacrificis per posar el pa a taula no se li’n
poden demanar gaires més: però així mateix és cert que gestes ben glorioses han
estat fetes per l’esforç i sacrificis dels pobres i humils; assenten a més la generositat
del poble un lloable exemple i bon esperonament per aquell a qui Deu ha proveït
de riqueses.
A
tots, doncs, els qui vulguin cooperar a l’obra excelsa de fer la Casa del poble
cristià: a tots els qui per motius de pietat deuen venerar a Déu: a tots els
qui estimen la vila de Masquefa, sigui qui sigui i vingui d’on vingui, adrecis
aquestes lletres perquè esperin en aquesta obra tant bona que serà a l’ensems
el nostre orgull i nostra glòria, embellint així la vila amb el més preuat
joiell.”
Les
cases més ben posicionades econòmicament respondran amb generoses aportacions i
les menys amb peonades, però totes s’entusiasmen i seran indispensables en la construcció
de l’edifici.
De manera oficial, la primera pedra es va col·locar i
beneir el dia de Santa Magdalena del 1922. Novament tenim una relació d’aquell
dia feta per mossèn Jaume. Es va publicar una ressenya bastant llarga a la
Vanguardia que aporta alguna dada més però publico aquí la del Prevere per ser
més càlida en la prosa:
Relació del fet de beneir i colgar la primera pedra de
l’església parroquial de
S. Pere de Masquefa 22 juliol 1922
Providencialment han succeït les coses perquè fos jo, M.
rector de S. Jaume Las Oliveras i ocupant ara la regència d’aquesta parròquia
qui portés a terme la iniciativa de començar l’església parroquial, feia més
d‘una centúria esperada.
Preparades les coses en la
diada de Sta. Magdalena penitent, festa major de la Vila, tingué llocs l’acte
de beneir i colgar la primera pedra de la nova església i així fou celebrat l’ esdeveniment:
Endiumenjat tothom, empal·liats els carrers i balcons amb
banderes, domassos, gallarets i flors, adornat el clos de l’església nova amb
gallarets i garlandes de fullatge, sobresortint l’entarimat aixecat per a les
autoritats, a l’hora convinguda de les 10 del matí se congregaren les
autoritats del poble i representacions a l’estació del carril per a donar la
benvinguda al Delegat del Sr. Bisbe, M. Iltre. Sr. Canonge Lectoral de la Seu
r. D. Francisco Faura. Feres les presentacions, organitzada la comitiva i
precedits per una orquestra, i encaminà a la Capella el Roser per a la solemnitat
de l’Ofici. Fou celebrant Mossèn Pere Bonastre, fill del poble i Rector de
Llinàs, predicant el M. Iltre. Dr. Joan Boada, Canonge de la Seu Metropolitana.
Hi assistí magna i escollida concurrència.
L’acte de benedicció era
senyalat per a les 4 hores de la tarda i així fou. S’organitzà una lluïda
manifestació religiosa. N’eren capdavanters els populars bastoners, la
Creu Parroquial, gallardons, banderes, seguint els nois i noies dels Col·legis
quins portaven en llurs mans brots de llorer i rams de flors. Venien les Filles
de Maria amb son pendó, les associades a l’Apostolat de la Oració acompanyades
de la orquestra de la Societat recreativa del Serralet. Seguien després els
fadrins en número crescut, individus de la Germandat, del Sindicat Agrícola, membres
de la Junta e Construcció i de l’Obra, amb la orquestra de la Societat
recreativa de la Vila. Acabava la processó amb els sacerdots nombrosos
assistents a l’acte (Sr. Rectors de la parròquia aquesta, de S. Vicenç dels
Horts, Hostalets, Hortons, Monistrol de Noya, Pobla de Claramunt, S. Esteve
Sesrovires, Tinents de Pierola i Beguda, mossèn Grau de Piera, mossèn Planes
del Regiment de Jaen, mossèn Pagès de Sant Cugat de Barcelona, mossèn Batlle,
Valls, Carreras, de Barcelona…) actuant la festa el M. Iltre. Sr. Canonge
Delegat (...), finalitzant les autoritats presidides per el Sr. Diputat del
Districte a les Corts de Madrid i l’Excel·lentíssim Sr. President de la
Mancomunitat Catalana, seguits del poble.
Al ésser al lloc on deu aixecar-se l’església, tot seguit
se celebraren les cerimònies de rúbrica, fou beneïda la primera pedra i després
de unes quantes paletades de morter que tiraren al clot les persones
distingides que solen fer-ho en semblants actes, fou baixada al fons i colgada
la tan esperada primera pedra, mentre un cor nombrós de joves i noies cantava
l’himne propi de la festa acompanyats de les dues orquestres i més que tot
acompanyats de l’esguard alegre i satisfet de tot el poble fidel, que com ressò
de gràcies a Deu, bo i enlairats a regions sublimes juntament amb les
angèliques veus dels infants:
“Creix de pressa, oh, església que neixes.
I forada amb les punxes el cel
I els cors d’àngels davallin les gràcies
Aquí dins sobre el poble fidel”
Fou signada un acta del
fet, quin original amb la present es guarda al arxiu parroquial. També fou
signat un pergamí, que juntament amb documents i monedes fou clos dintre la
pedra.
Executat tot lo de llei i consuetud,
abans de destriar-se la concurrència el qui això escriu remercià als Srs.
Canonges, Arxiprestes, autoritats, clero i poble llur assistència a l’acte,
demanant a Deu que el BROT D’OLIVERA que es plantava al bell mig de la Vila
creixés prompta perquè com l’arbre de l’Evangeli ens acoblés a tots en un sol
amor. Parlà després el senyor Delegat manifestant son plaer per la part
principal que a l’acte havia pres. També parlà e Sr. Canonge de Tarragona dient-ne
embadalit de sa bella terra que els àngels joiosos contemplen el Sr President
de la Mancomunitat amb paraules curulles de religió i pàtria entusiasmà al
poble i per final son el Diputat a Corts qui parlà prometent el seu concurs per
obra tan bona. Digne coronament foren
l’esclat d’entusiasme i joia amb què foren rebut el cant e la Senyera, la Sardana
de les Monges i altres belles cançons realitzats per l’orfeó de la vila, quedant-ne
de tot plens i grossa festa duradora recordança.
LAUS DEO!
Dom. Jaume Guixà Pbre. Regent.
Lo que diu el pergamí clos a la primera pedra
En nom de Deu. Sia de tothom sapigut que á l’any del
Senyor MCMVVII i als XXII del mes de Juliol, festa e Santa Maria Magdalena,
Co-patrona d’aquesta vila de Masquefa, governant la Església e Deu el Sant Pare
Pius XI, regnant a Espanya S.M. el Rei Alfons XIII; essent Bisbe de Barcelona
l’Excm.: Rdmm. Dr. D. Ramon Guillament; exercint el govern de la parròquia els
honorables senyors Rvnt. Jaume Guixà Parera, Prve; Joan Isart Bonastre, Alcalde
i Jaume Rovira Canals, Jutge de pau; el M. Iltre. Sr. Canonge Lectoral de la
Seu de Barcelona, Dr. Francisco Faura, en nom i representació del Sr. Bisbe,
presidint l’acte litúrgic amb llurs diputats a les Corts de Madrid i Barcelona
i demés autoritats, beneí aquesta pedra expressament extreta del mil·lenari i
antic temple parroquial, la primera que ha sigut colgada de la nova església
parroquial que á honor del gloriós Apòstol S. Pere i aixeca al bell mig de la
vila amb amor i cooperació del fidels. Donem fe: Francisco Faura Pbre. i Antoni
Jansana, Antoni Miracle, Jaume Guixà Pbre., Joan Isart, Jaume Rovira, Joan Ros
Pbre, Joan Boada, Canonge – Melchor Escudero Pbre., Josep Maria Valls, Josep
Maria Vilaclara, etc...”.
El
permís d’obra per edificar s’atorga el 14 de setembre de 1922 i en poc més de
sis mesos es treballa de valent fins que el 25 abril 1923 mossèn Guixà escriu
al senyor Bisbe:
“(...) Que es una
realidad consoladora la construcción en esta de la Iglesia parroquial cuya
primera piedra fue colocada el mes de julio del próximo pasado año habiéndose
ya levantado el cuerpo del edificio en sus dos terceres partes a una altura de
6 metros para lo cual se han invertido más de quince mil pesetas y unas cinco mil
equivalentes por los jornales de peón y acarreo que la población voluntaria de
los fieles han aportado a la obra.
Que para continuar la
construcción de esta tan esperada y necesaria Iglesia se cuenta ahora tan solo
con la cantidad de tres mil pesetas. (...) Que el recurrente ha recibido
diferentes veces de la amabilidad de V.E.R. palabras animoses para emprender
esta obra y pruebas evidentes, como así mismo las habían dado los sus Ilustres
Predecesores de prestar a la empresa su bienhechora y decidida protección.
Por lo cual (..)
Suplica se digne otorgar un donativo para la construcción de la Iglesia
parroquial de esta.
ELS NÚMEROS
Qui va aportar més en la
construcció del temple van ser les persones humils: homes i dones. Van
treballar de franc i amb un entusiasme constant per un bé comú que no s’ha
tornat a veure.
De la part
pecuniària, amb la documentació que s’ha salvat (durant la guerra Civil va destruir-se
molta), podem dir el següent:
1.
L’església, segons
pressupost que contempla només el material, sense embelliment d’interiors va
costar: 157.798 pessetes.
2.
Una quarta part la
va pagar la família Mir Vilacrara de can Massana i una quantitat sense
especificar, però sembla ser que important, la va aportar la família Mas
Huguet, que eren comerciants de vi. Com a reconeixement, les dues primeres campanes
que es van beneir portaven els noms de les senyores de Vilaclara i de Mas.
3.
Va haver una
subvenció de 3.000 pessetes de l’Estat, i una aportació del Bisbat que no s’ha
pogut quantificar.
4.
Donacions
importants d’altres famílies, comerciants i industrials. També el que posava la
gent al plateret quan es passava durant la missa i fins es va organitzar un
tómbola.
Molts negocis de Masquefa van treballar de les obres
de construcció, segons es pot comprovar en les factures que s’han conservat.
BENEDICCIÓ
DE L’ESGLÉSIA
El
mestres d’obres van ser el Pere Calsina Sabater (1869-1945) i l’Antoni Calsina
Isart (1897-1989), pare i fill, de cal Perico (Serralet, 72). L’avi Perico va
guardar i llegar als seus descendents tres corrioles que es van fer servir en
la obra i que encara guarden co un tresor. La jornada de
celebracions de la benedicció del temple va començar el diumenge 26 d’abril de
1925 a dos quarts de set del matí amb una Missa de Comunió general a l’antiga
capella de Roser. A dos quarts de deu, el Canonge de la Seu, el Dr. D. Joan
Boada , delegat del Bisbe, va beneir la nova església i també les campanes, a
qui van posar els noms de Maria Dolors i Maria Assumpta, essent padrins en
Josep Mª Vilaclara i la seva senyora Mª Dolors Mir, i en Jaume Mas Huguet i la
seva esposa, la senyora Assumpta Jorba.
La veu d’aquelles campanes
es va fondre deu anys després, quan els membres de la FAI de Martorell les van fer
despenjar per a convertir-les en metralla antifeixista.
A les deu del matí va sortir la processó des de la capella del
Roser fins a l’església nova per tal de dur-ne la custòdia.
A dos quarts d’onze del
matí es va celebrar la primera missa, Ofici Solemne, cantada pel cor parroquial
del doctor Josep Rotllant Pons (1880-1950), amb augment de nens, i amb
acompanyament de música. El doctor havia regalat un harmònium a la parròquia
que va sobreviure a la guerra i que va desaparèixer de l’església els anys 1990.
Va assistir el Sr. Bisbe Ramon Guillamet i Coma (1856 - 1926) i va fer el sermó Mn. Pere Bonastre Almirall (1866-1936), fill de
Masquefa, que havia de ser assassinat en un altre poble durant la guerra Civil.
També totes les autoritats, entre elles el Josep Matas Fusté de cal tabola
(Serralet, 57-59), que llavors era l’alcalde i el Joan Isart Bonastre, que ho
seria després, abans d’en Rogeli Rojo Grané, qui va pujar el segon pis del
campanar..
Tot i que el dia de la inauguració també hi va estar
present, mossèn Guixà havia estat destinat com a rector l’any abans a un altre
poble i el seu lloc el va ocupar Mn. Pere Batlle Suriol, fins el juliol 1928.
Fill
de can Suriol, a Pacs del Penedès, va néixer el 26 d’octubre de 1871 i fou ordenat
a Barcelona el 17 de desembre de 1898. La seva primera parròquia va ser
Masquefa, on va fer-se càrrec de la fase final de l’erecció del temple i s’hi
va estar dos anys. La guerra Civil el va sorprendre a Barcelona i el 1941 va passar a la Parròquia del Esperit Sant,
arxiprestat de la Sagrada Família, diòcesis de Barcelona, on morí
el 24 de novembre de 1943.
LES CAMPANES
Hi ha notícia de les campanes existents a Masquefa
almenys des del segle XVII però no és possible, pel moment, explicar exactament
la seva història perquè falta documentació.
El que ve ara són les dades que tenim de l’any
1924. Per observació fotogràfica podem dir amb total seguretat que Masquefa
comptava amb dos edificis religiosos amb campanar amb les següents campanes: El
Cementiri Vell en tenia tres: dues grosses, a sud i oest i una petita a l’est.
La capella del Roser en tenia dues més, muntades una a sobre de l’altra, mirant
al sud-oest; l’una mitjana i l’altra petita. Cal aclarir quantes i com eren en
aquesta data pel que explicarem després.
Avui (2025) ni el Cementiri Vell ni la capella del
Roser no en tenen cap. L’església parroquial de Sant Pere en te tres: una grossa
que mira al nord i dues petites, al forjat que corona el campanar als quatre
vents, i que són petites. La campana grossa porta data de 1601 i les petites
porten: una la de 1951 i l’altra la de 1929.
A banda d’aquestes seguretats, la historia de les campanes entre els anys
1922 i 1939 és molt confusa perquè no s’ha conservat tota la documentació
imprescindible per seguir la història fidedigna d’aquests elements que, com es
veurà tot seguit, han estat víctimes silencioses del progrés i també de la guerra.
El dia 12 de juny de 1924 el rector Pere Batlle rep a petició seva un
pressupost de la casa de Fundición Especial de Campanas de Pedro Dencause
a Barcelona. En ell s’especifica que:
1.
La casa Dencause compra al mossèn 1 campana de
300kg aprox. i 1 campana de 40 kg aprox. sense batall ni contrapès.
2.
La casa Dencause ven al mossèn una campana de
“peso aproximado igual al que resulte tener la que se calcula de unos 300kg al
precio de 500pts los 100kg, con badajo y sin contrapeso.” i “una campana
nueva de peso aproximado igual al que resulte tener al que se calcula 40kg al
precio de 575pts los 100kg, con badajo y sin contrapeso. La campana de 300kg.
se fundirá con el mismo metal que la vieja”.
El dia 21 de juny la casa Dencause acusa rebut de les campanes velles a la
seva fàbrica: una de pes 284 kg i diàmetre 80cm i l’altra de 415mm de 40kg
aprox. La gran la valora en 852pts i la petita en 156pts. Demana conformitat
per fer els motlles de les noves campanes.
El dia 24 de juliol acusa rebut i conforme de la inscripció que han de
portar, la qual es desconeix.
El dia 20 d’agost es fonen les campanes velles i el mossèn hi és present en
l’acte. El dia 30 les noves campanes estan a punt per expedició en tren cap a
Masquefa.
El dia 29 de setembre la casa de Dencause envia al mossèn el pressupost
dels contrapesos per a les campanes. El gran costa 575pts i és per una campana
de pes 296Kg i ‘altre costa 40pts, per una campana de pes 46kg.
Com ja hem dit abans, el 26 d’abril de 1925 a les 9:30h (poc menys de sis
mesos després de la darrera noticia que es conserva) es beneeixen les campanes
del nou temple.
No tornem a saber més fins el 25 de novembre de 1939 quan mossèn Ricard
Serrajòrdia omple un qüestionari de l’Estat Espanyol sobre els esdeveniments
produïts durant els anys de la guerra Civil. En ell deixa escrit que “quedan
4 campanas de las 6 que habia”.
No vol dir, o no hem d’entendre, però, que totes 6 estesin a l’església del
poble abans de l’esclat de la guerra. El que és segur és que a la capella del
Roser no en quedava cap perquè el campanar va ser demolit el 1928. Quant a les
demés, no vull aventurar-me a dir què va passar exactament: quantes es van
arrencar el 1936 i de quin campanar eren i d’on eren les que es van fondre el
1924 per a fer les malaurades Maria Dolors i Maria Assumpta.
En una comunicació al Bisbat el març del 1951 mossèn Ramon Pigrau demana
permís per beneir una campana. Es farà el 22 d’abril (coincidint amb XXIXè
l’aniversari de benedicció de la primera pedra del temple) i es situarà al
forjat de la torre; és feta en bronzo,
substitueix a la que hi havia “antes de
la revolución” i servirà per marcar
les hores. Fins aquesta data, doncs, el rellotge no les marcava, o almenys no
amb la campana del cloquer com ho feia originalment.
A partir de l’any 1962 i almenys fins el 1989 mossèn Anesi Crespiera tenia
col·locats a dalt del campanar dos megàfons de gran potència que estaven
connectats primer a un giradiscos i més tard a un reproductor de casset. Els
aparells els tenia en la saleta que hi havia al costat de la cuina. Des d’allà
es reproduïen els tocs de missa i de difunts.
A banda de fer la funció de campaner elèctric, aquests megàfons van ser
molt útils en dues ocasions: l’una quan es va perdre un nen i mossèn Anesi ho
va anunciar per micròfon als quatre vents i l’altre quan va morir el senyor
Enric Pujol Rovira, marit de la molt recordada Leonie Miralpeix, el qual
col·laborava amb la parròquia en assumptes musicals.
Les hores les seguia tocant la campana del 1929 i els tres tocs d’anunci de
l’inici de la missa el tocàvem els escolans tibant d’un cable d’acer que hi
havia a la sala del baptisteri antic i que connectava amb la campana del 1951.
EL CAMPANER
Fins la implantació del parallamps de
manera general en les torrers de les esglésies a inicis del segle XX, la feina
de tocar les campanes era una de les més perilloses que hi havia pel risc de
morir electrocutat per un llamp quan hi
havia tempesta. A Masquefa almenys van ser dos al segle XIX que van
morir d’aquesta manera, mentre tocaven a mal temps: Joan Rovira Pujol, de 26
anys, al campanar del Cementiri Vell l’1 setembre de 1826 i Bonifaci Martí
Ribas, el 29 agost 1893, a la capella del Roser, era de Piera i tenia 49 anys.
Els campaners que ha tingut Masquefa i que han estat
recordats més darrerament són els següents:
Benet Puig Parera (1829-1901). Vivia a la
casa rectoral que hi havia al costat de l’església romànica de sant Pere i de
la Santa Creu. Cada 24 de desembre anava a peu a Montserrat a escoltar la missa
del Gall i tornava de nit per arribar a punt d’albada a Masquefa i anunciar amb
les campanes la missa del dia de Nadal.
Sadurní Bonastre Bonastre (1874-1949). Li deien Saní i
el Panxa Blau. De cal Pau Marxant (carrer Sant Antoni, 15) A banda de la feina d'encendre i apagar els fanals,
també era el sereno, l'agutzil, anunciava les morts i feia de campaner. Va
morir a l’Argentina.
Josep Almirall Castells, a. Peret de cal Jep o el
Parenostres. Vivia a cal Jep (Crehueta, 21). Era de Piera i havia
arribat a Masquefa el segle XIX. Aquest va ser el darrer campaner abans de la
guerra Civil i el primer que va tocar les campanes del nou temple el 1925.
També va ser el primer encarregat del rellotge. Va morir a Granollers.
Probablement també va ser el darrer campaner que tocava i
coneixia els tocs de campana tradicionals de Masquefa com eren el de Bateig (al
final del qual els tocs indicaven si era un nen o una nena el batejat), el de
Bon Temps (que paradoxalment es tocava per anunciar tempesta); el de Sometent
(per cridar alerta al veïnat) i el de Festa.
Joan Mayol Arborès (1890-1975). Era de
Palafrugell, i feia d’electricista. Vivia a cal Lampista Mayol, o cal Cuadros,
(carrer Creueta, 20). Va venir a Masquefa cap el 1934 i va deixar l’ofici de
campaner cap el 1960. Tot i que la seva manera de tocar era més viat amb
parsimònia i diferent del seu predecessor (que ho feia molt animadament en els
dies de festa, segons el record popular) el Mayol va ser el darrer dels
campaners tradicionals que va tenir Masquefa. Va morir a Piera.
(Entre els anys 1961 i 1991 les campanades de difunts
i missa major eren una gravació que
sonava des d’uns megàfons instal·lats al campanar. Els tres tocs de campana
d’inici de la missa els tocàvem els diumenges els escolans.)
Joan Pla Graells (1901-1988). Vingut de
Manresa. Vivia al carrer Doctor Rotllant. El Joanet de la Torre (dels Lleons)
ajudava a missa, tocava campanes, passava el plateret i feia les vegades de sagristà.
Darrerament han intervingut dues persones en aquesta
tasca. Un va ser l'Adolf Riudavets Mercadal (1918-1993) i a partir del desembre
del 1993, quan va morir, es va fer càrrec la seva dona, la Salvadora Bonastre
Llupià de cal Pau Marxant.
Avui dia es toquen campanes els dies de festa, al
començament de la missa i per difunts. El ritme i freqüència d’aquest darrer cas
amb les campanes de l'església nova és tradicionalment: un toc de campana gran
(o llarga) i un toc de campana petita (o curta), alternats durant una bona
estona (uns 50 tocs).
Si el difunt és un home, al final de les campanades se'n
toquen tres de seguides; si és una dona, se’n toquen dues.
Antigament les campanes es tocaven estirant d’una corda
(després un cable d’acer) des de baix del campanar, a peu de carrer. Actualment
es fa mitjançant un interruptor elèctric amb dos polsadors: el de dalt pel toc
llarg i el de baix per al petit.
El so de les campanes depèn bastant de la direcció del
vent i és molt possible que si bufa d'un cantó, l'altre cantó del poble no les
escolti. D'aquí la llarga durada del toc.
EL RELLOTGE
El 1928 torna a haver-hi un canvi de rector. Arriba
en tren Mn. Joaquim Vila Sala, que s’hi estarà fins la seva mort el novembre 1934.
Ecònom a
Masquefa, nasqué a Santpedor el 14 d’agost 1872. Estudià la carrera a Vic on es
va ordenar el 18 setembre1897. Passà a la diòcesi de Barcelona el 1900 i exercí
els càrrecs de vicari a Gavà, Sant Boi, Sant Gervasi, Barcelona i finalment
Masquefa, on va morir el 12 de novembre 1934. Fou capellà del manicomi de Sant
oi, després del de Choala, a Puebla de los Ángeles (Mèxic); capellà de l’Asil
de Santa Maria de Guatemala; rector de Sant Josep de Pínula; de Hauetango; de
Pazidzia. L’any 1920 va retornar a Espanya. L’any 1922 va quedar adscrit a
Santa Maria de Pi; l’Any 1923 fou nomenat capellà de l’Hospital de Sant Pau;
l’any 1926, tinent de Las Pessas i el 1928 passà a Masquefa.
Fou qui
va coordinar les feines de demolició de l’antiga rectoria al Cementiri Vell i
va estar atent als treballs que la Generalitat de Catalunya va fer en la
restauració de l’església romànica el 1931.
Va ser
el que va fer connectar el clavegueram amb la casa rectoral i pel que sembla fou
un prevere molt estimat del poble. L’Ajuntament va cedir un nínxol al cementiri
que va quedar en propietat de la parròquia a on se’l va inhumar.
L’església s’havia inaugurat sense tenir un rellotge potser perquè el
projecte de l’arquitecte Enric Sagnier Vilavecchia (1858-1931) no en
contemplava un.
El rellotge públic més antic que tenim a Masquefa es
troba a la façana sud de la nau principal de l’església romànica de Sant Pere i
la Santa Creu de Masquefa i és de sol.
Els rellotges es gravaven als carreus per determinar el
cicle de les hores canòniques diürnes de: Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Aquestes
hores senyalaven moments particulars de la litúrgia i van ser fets molt
segurament pels campaners que tenien al seu càrrec d’avisar els mossens i
monjos de l’arribada d’una hora en particular.
Ja en època moderna trobem al Bisbat una carta del 14 de
setembre 1868 on el llavors mossèn de Masquefa Miquel Bodaló comunica que: “(... Habiendo
determinado los feligreses colocar cuanto antes una campana (comprada ya) en la
torre de la capilla sita en la villa, y al paso servirá para dar las horas,
sinó al propio tiempo para dar señal y reunir a los mismos (..). La
referència, però, no diu explícitament que hi hagués instal·lat un rellotge.
El 2 de novembre de 1902 un tal Josep Martínez firma un rebut de 15
pessetes per desmuntar el rellotge i netejar-lo. Se sap també que
l’encarregat de donar corda aquest primer rellotge mecànic era el Damià Costa
Juncosas (1875-1939), un serraller de cal Feliu (carrer Major, 82). El rellotge
va estar en ús fins el 1928 quan es va demolir el campanar de la capella del
Roser i no se sap on va anar a parar la maquinària.
El febrer del 1926 el encara mossèn Pere Batlle es
posa en contacte amb el rellotger barceloní José Pocoví, del carrer Sagunt a
Sants, i aquest s’arriba a Masquefa per veure com és el campanar. La solució
per instal·lar un rellotge a la torre passa per aixecar-la un pis. L’arquitecte
realitza el projecte i dissenya el forjat que coronarà el campanar per acollir
les campanes que marcaran els quarts i les hores. Es construirà a Sant Esteve
Sesrovires, al taller de Francesc Llobet. El febrer del 1927 queden definides
les característiques del rellotge, que es fabricarà a Suïssa i costarà 3.500
pessetes.
L’Ajuntament es farà càrrec de les obres al campanar, que s’haurà d’aixecar
uns set metres, i en les quals hi participarà un jove paleta anomenat Ramon Castells Iglesias a. Ramonet
(1910-1995), que deixa el seu nom escrit sobre una capa de guix en l’obra.
El cost total del rellotge sobrepassa en molt els fons amb es quals compta
la parròquia però un desgraciat accident ocorregut al trencall de la carretera
que porta a can Cairot farà possible la
seva adquisició. El diari El Sol de Tous publicava el 31 agost 1927: “Accident automobilista.— El 21 de l'actual essent
aproximadament les deu del mati, ocorregué un greu accident automobilista en el
veí poble de Masquefa, el que costà la vida als ocupants del mateix, que eren
dos germans anomenats Joan i Joaquim Morera Pujol, essent dit auto propietat
del primer. Els cadàvers dels infortunats germans foren traslladats a Barcelona
al dia següent.
La família dels morts (un d’ell metge i l’altre comerciant) fa una donació
de mil pessetes a la parròquia per la instal·lació del rellotge com a mostra
d’agraïment per l’atenció que la vila va tenir amb els infortunats
automobilistes.
Això va ser a l’agost. Al desembre del 1927 s’inicia la instal·lació de les
tres esferes a la torre, que tindran il·luminació nocturna. La quarta esfera,
que dona al cantó sud, es va instal·lar posteriorment a petició d’algú que
llavors estava a l’Ajuntament i que tenia la vinya en aquell cantó, des d’on no
es veia l’hora en el campanar.
A finals de març del 1928 arriba la maquinària del rellotge a Barcelona,
que s’expedirà a Masquefa en ferrocarril el mes de maig.
Per fi entra en funcionament el diumenge 4 de juny de 1928 tot i que la
inauguració oficial es farà per santa Magdalena. Les obres del campanar,
rellotge inclòs, van ascendir a 13.000 pessetes. Juntament amb la seva
inauguració també havien de ser-ho les primeres obres de pavimentació de la
placeta de davant l’església i la seva vorera. El material per pavimentar i fer
la cimentació de la façana de la casa rectoral va ser la runa de l’atri i el campanar
de la capella del Roser, quan finalment es van demolir després de les
objeccions fetes pel conservador del museu Diocesà a l’alcalde de Masquefa,
Rogelio Rojo. El Bisbe va ser qui el desembre del 1928 va autoritzar la
demolició d’aquestes estructures.
El forjat acollia les campanes que
marcaven les hores i els quarts i es van instal·lar el 1929. El juliol del 1936
quatre de les sis campanes que tenia l’església van ser abatudes per aprofitar
el metall per a fer munició. La de les hores no es va tornar a restituir fins
el 22 d’abril del 1951.
El rellotge va patir desperfectes durant el bombardeig del 22 de gener de
1939 i no va tornar a funcionar fins ben entrats els anys 1940.
És propietat de l’Ajuntament, que és qui va costejar la major part de les
obres de la seva instal·lació, però té la obligació del seu bon funcionament.
La persona encarregada del manteniment era designada pel propietari però havia
de ser grata al rector. En una de les clàusules del contracte que l’Església té
signat amb l’Ajuntament s’especifica que si el rellotge fos traslladat de lloc
per qualsevol motiu, aquest passaria a ser propietat de l’Església.
El primer encarregat de l’enginy, almenys fins el 1930 de manera gratuïta,
va ser el mateix campaner, en Josep Almirall Castells. Aquell any l’Ajuntament
va proposar al rector de canviar aquesta persona pel qui llavors era sereno i
encarregat del cementiri i així no haver de pagar les 10 pessetes al mes al
campaner, que per aquestes dates ja estava fart de cuidar del rellotge de franc
i demanava un petit sou.
Durant els anys quaranta i cinquanta es van encarregar de cuidar-lo el
campaner Joan Mayol i el Marino Pérez Ortín (1917-1984), que feia de rellotger
al poble.
A partir del 28 de novembre del 1966 i fins finals dels anys 1990, l’Enric
Prades Arnes (1944), treballador de l’Ajuntament, ha tingut cura del rellotge.
S’encarregava de donar-li corda cada dissabte a les 9h del matí i cada mes feia
un manteniment que consistia en posar oli als rodaments. El 1990 el rellotge i el
sistema de tocar les hores es va revisar completament i es van canviar els
picadors de les campanes de sistema mecànic a sistema elèctric. Es van
instal·lar dos motors que donaven la corda automàticament al mecanisme i a
partir d’aquí el manteniment ha consistir en ajustar les hores i posar oli als
rodaments.
Avui dia, el rellotge gaudeix de bona salut i toca quarts i hores.
LA GUERRA CIVIL
Durant la guerra el temple va ser dessacralitzat i col·lectivitzat
pel Comitè de Milícies Antifeixistes. Primer es va convertir en un mercat al
que van posar el nom de LA COMUNAL. La peixateria estava en el baptisteri i el
bacallà el posaven a dins la pila baptismal. No va tenir gaire èxit i va durar
poc temps. Després l’església va servir de magatzem.
La rectoria va ser una escola els últims mesos del 1936 i després els nens
van anar a estudi a can Massana. La rectoria va servir d’habitatge per als
refugiats de guerra que van arribar a Masquefa.
Per tal d’explicar el
que va passar en aquells tres anys, seguirem la biografia de Mn. Pere Busquets
Padrós, que es va publicar en la Hoja Diocesana l’any 1941. No cal dir
que he contrastat la informació que ens dona aquest document amb altres fonts.
He augmentat el text de la Hoja Diocesana quan ha calgut i ho deixo palès en negreta i
entre parèntesi.
Mossèn Pere era nascut a Sant Feliu Sasserra, 1882, al
número 8 del carrer Vilaclara, estudià al seminari de Vic, on s’ordenà entorn
el 1910.
Havia estat de vicari a
Sant Cristòfol de Premià
de Mar de 1924 a 1927, junt
amb el rector Mn. Josep
Paradeda. El 1931 fou nomenat
ecònom de Castelldefels i el 1934 de Masquefa.
Devotíssim del Sagrat Cor i de l'Eucaristia, havia establert en la seva parròquia la pràctica dels nou primers
divendres i l'Obra de les Maries dels Sagraris.
A Masquefa
es va distingir per la caritat cap als malalts, en atendre quants cridaven a la
seva porta i en dispensar quants favors estaven al seu abast. Tenia una piga negra a sobre del llavi,
recordava algú que era nen quan el va conèixer.
El 18 de juliol de 1936, a l'esclatar la guerra Civil i davant la
gravetat de les notícies que li portaven del moviment revolucionari, exclamà:
"Tinguem fe, no perdem l'esperança. Aquesta setmana és la de la Mare
de Déu del Carme: Ella ens protegirà. Si Déu ens mana tals tribulacions i
calamitats, les acceptarem en expiació dels nostres pecats i sobre tot pel de
Catalunya".
El dia 20 de juliol va celebrar
encara la santa missa i confiava que encara es podrien celebrar les funcions
religioses de la Festa Major, el dia 22 de juliol. El dia 21 encara va celebrar
missa però cap a les nou del matí, van arribar a Masquefa alguns subjectes d'un
Comitè d'un altre poble (escamots de Martorell i de La Torrassa) , amb
la intenció d'incendiar l'església parroquial, a la qual cosa es van oposar
diversos veïns (el més decisiu va ser el Laio Joan Bonastre Ferrer,
que llavors era alcalde); però a la tarda van impedir que Mn. Pere posés
fora de perill el Santíssim Sagrament. Amb tot Mn. Busquets, desafiant
tots els perills, va arribar fins a l'altar, va treure el Copó; però donant-li
un cop al braç el Copó va anar per terra amb les sagrades formes que van ser
sacrílegament profanades.
El dia 22 Mn. Busquets, víctima
d'una gran excitació nerviosa, va haver de guardar llit. A la tarda van
penetrar a la rectoria alguns individus del Comitè local i van fer un registre,
van obligar-lo a llevar-se; se'l van endur al lloc de La Creueta, on el van
obligar a llevar-se la sotana. El sacerdot creient la seva execució, va dir:
"no faig un pas més, mateu-me; més abans doneu-me uns moments”. Es deixà
caure de genolls i va pregar uns instants. Es va aixecar i tornat cap
a ells, va dir: "Senyor, perdona'ls, com jo els perdono!". La mirada
del sacerdot es va creuar amb un que havia rebut molts favors de la víctima, el
qual va dir: "Si tu ens perdones, també et perdonem a tu". I el van
acompanyar a casa.
A la nit es van tornar a
presentar perquè abandones la rectoria oferint-li un camió per al seu
trasllat i dels seus mobles, i van dir de fer-ho al mati. El camió no va
arribar i Mn. Busquets va ser molt molestat i insultat.
Al matí del dia 23 de juliol, va decidir refugiar-se a
casa d'una família molt cristiana (a cal Met, Serralet, 8. Primer a dins una
rassa, fora de la casa, on la família li duia el menjar. El 24 va entrar a la
casa.) L'endemà 25, a les sis del matí uns 17 homes armats del Comitè de la
FAI de la secció de Martorell, van efectuar un minuciós registre del
poble. Algú va delatar el parador del mossèn i el van trobar amagat al cub.
(Dies abans els membres del Comitè de Milícies Antifeixistes
de Masquefa el van voler ajudar a marxar
de Masquefa abans que s’amagués a cal Met. Un testimoni present en el moment
que el van prendre assegurava que el van portar junt amb dues persones més
davant les Corts del Gabarró (Serralet, 87-89) i que allí algú del Comitè de
Masquefa va dir: “aquests dos no us els emportareu perquè són gent d’aquí. Aquest
-referint-se al mossèn- no es d’aquí.” Els milicians van pujar al prevere al
camió i van deixar els altres.
Aquella mateixa
tarda van cremar els objectes de l’església. L’escamot de Martorell va convidar
els masquefins a fer-ho però ningú no va voler. Sabien el que havia costat tot
allò, vull pensar, i el que representava. Amb el mobiliari també es van cremar
les imatges de la Moreneta, la Puríssima, el Sagrat Cor, la Mare de Déu del
Carme, el Crist de l’Hospital (que era del segle XVI); van robar el reliquiari
de Sant Valentí i van decapitar i li van tallar el braç dret al sant Pere que
presideix l’altar major. Va ser restaurat el 1941 amb un cost de 500 pessetes.
Li van haver de fer el cap nou. (Avui s’hauria de restaurar perquè la figura
està plena de corc i té una sandàlia trencada).
Tot ho van
portar enmig de la carretera i van fer dues pires just en front l’església i de
cal Afaita Guitarres (Sant Pere, 12). Hi van calar foc. Quan la rauxa va passar
i tot era fred un nen de vuit anys va anar al lloc. Entre els encenalls va
trobar quatre canelobres i una creu que hi havia davant la mare de Déu de
Montserrat. El nen va anar a casa, va agafar un sac, va posar els objectes a
dins i els amagà a les golfes. Aquest nen amb els anys esdevindria l’estanquer
Joan Parera Sabi.
El mossèn va ser assassinat a Martorell, camí el convent
on havia de ser empresonat, el mateix dia 25 de juliol de 1936, al carrer, a la
Baixada del Mur, al crit de “Visca Crist Rei”, d'un tret al cap per un noi de
17 anys. Va ser la primera víctima a Martorell. El seu cos va ser portat a
l’hospital i un cop certificada la seva mort va ser inhumat al cementiri.
La seva defunció està inscrita al Registre Civil de
Masquefa. El noi que el va matar va morir al front en la mateixa guerra.
El 1939 l’Ajuntament de
Masquefa s’adreça al Bisbat per sol·licitar exhumar el cos del prevere i
inhumar-lo a dins l’església de Sant Pere. No es porta a terme. Finalment és
inhumat al seu poble, on se li fa un homenatge i on hi viu una germana seva,
soltera, el 25 de maig de 1941.
Després de la guerra el
que va passar va ser que es va haver de reconstruir el temple. L’Ajuntament va fixar un impost especial a les
cases per recaptar diners. Per sort va ser salvat de ser cremat però van caldre
molts anys, esforços i diners perquè arribés a tenir l’esplendor que tenia
abans de la guerra.
ARXIU DE LA PARROQUIA
Un
arxiu parroquial és un conjunt de documents que conserva una parròquia,
com actes, decrets, correspondència, circulars, butlletins diocesans, etc. Seguint aquesta definició, la de Masquefa n’ha tingut un des de
temps molt reculats. Tenint en compte, però, l’antiguitat de la parròquia, el
total de documents que ens han arribat i que hem pogut catalogar i conservar
són molt escassos. Al llarg dels segles l’església i la casa rectoral van
ser saquejades regularment. Al document
940 del catàleg Documentos de la Cancilleria de Enrique I de Cataluña,
de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), datat en 22 d’abril del 1463 llegim que:
“Bertomeu de Vallformosa, de la parròquia de Sant Pere de Masquefa informa
que Joan Vila i Francesc Coll, jurats
de la parròquia de Masquefa, exponen que, algunos particulares, tanto de esta
parroquia como forasteros, robaron en la Iglesia de dicha parroquia, llevándose
la custodia, tres cálices de plata, LIBROS, manteles...”
Als
robatoris han de sumar-se les calamitats com els incendis i, sobretot, les
guerres, que no han estat poques en el curs del temps. En relació directa amb
això últim, i abans d’entrar en què consisteix l’arxiu actual, haig de
referir-me a l’actuació d’unes dones durant els primers dies de la guerra Civil
Espanyola, sense la qual de ben segur avui no tindríem part o tota la
documentació que es conserva en paper.
A cal Estantís (carrer Major, 1. avui hi ha la farmàcia) vivia
una dona sola, soltera i molt piadosa anomenada Leonor Isart Claramunt
(1885-1965). Veient el caire que prenien els esdeveniments, la Leonor va posar
a dins un sac un número indeterminat de documents, entre ells els llibres
sacramentals, i els va portar d’amagat a cal Fuster del Rei (Major, 7) on una altra dona, la Lluïsa Claramunt Bonastre
(1895-1965) conscient del risc que representava aquella acció, va consentir de
paredar-lo sota l’escala de la casa.
Els
documents van romandre en aquell lloc durant tota la guerra i sabem que van
aparèixer i van ser retornats al rector Mn. Ricard Serrajòrdia el febrer del
1941 per una nota manuscrita que va deixar al llibre d’ Òbits
del 1915 al 1936, en la pàgina 88.
Passats
els anys aquests llibres van ser imprescindibles per tal que algunes persones
del poble poguessin tenir dret a la seva pensió de jubilació, ja que certa
documentació del Registre Civil va desaparèixer en temps de la guerra i no es
podien certificar alguns naixements.
A la
tardor de l’any 1991 es van iniciar les obres de remodelació i adequació de la
rectoria. Al despatx de rector, segons s’entra a mà esquerra, hi havia una part
de la paret separada per una cortina on estaven amuntegats, en unes lleixes i
sense gaire ordre, una gran quantitat de papers, quaderns, sobres, llibres...
Era la documentació que anys més tard va passar a conformar l’Arxiu de la
Parròquia de Sant Pere.
Una
primera inspecció del contingut va resultar en la troballa de tres documents
molt rellevants. El “paper” més antic que hi havia era un pergamí datat el 10 de juny de 1451, que era el trasllat de
la firma feta per la reina Maria, dona d'Alfons V d'Aragó, dels capítols pera
la redempció del castell de Masquefa i la seva reincorporació a la Corona (Perpinyà,
2 de gener de 1449), que, entre altres privilegis concedits al castell, afegia
Masquefa al nombre dels carrers de Barcelona.
També es va trobar un
Censal Mort (un impost) fet a Esparreguera el 1576.
Ambdós documents van
passar en donació a l’Ajuntament de Masquefa i avui dia estan a l’Arxiu
Municipal.
Un altre pergamí que es
va trobar (i que avui es troba desaparegut) era datat el 22 de març de 1679 a
Sant Cugat el Vallès. En ell Nicolau
Cotoner, gran mestre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i de l’Ordre de
Malta, confirma la presa de possessió de Galzerani de Villalonga. Estava
escrit en escriptura humanística i tenia un segell penjant de plom del Monestir
de Sant Cugat del Vallès.
El
1992 la Núria Samper Rovira era estudiant dels darrers cursos de Historia a la
Universitat de Barcelona i va veure el pergamí del 1451 emmarcat i penjant a
una de les parets de l’ajuntament. En saber que s’havia trobat a la rectoria es
va adreçar al llavors mossèn i rector Esteve Fernández García qui la va animar
a fer una ordenació de la documentació existent. Entre el 1993 i l’any 2000, a
estones perdudes i, a l’inici, juntament amb el llavors estudiant d’Història
Daniel Rubio Manuel, van dur a terme una primera intervenció separant el
material per temes, segons un quadre de classificació general. L‘octubre de
1999 mossèn Esteve Fernández va signar un document de cessió dels pergamins a
l’Ajuntament. Finalment el 2001 els pergamins, que estaven bastant malmesos,
van ser restaurats de franc pel professor restaurador Rafel Anglès a la
facultat d’Història. Després d’això el projecte d’arxiu va quedar en suspens
quatre anys més.
La
Núria Téllez Rodero, llicenciada i doctoranda per la Universitat de Barcelona,
arxivera des de 1994, va venir a viure a Masquefa i des de setembre de 2003 ha
participat de manera activa en assumptes de la parròquia. És autora del quadre
de classificació de la documentació que es va aplicar en aquest arxiu. Va
redactar el projecte d’Implantació i Execució de Gestió Arxivística de l’Arxiu
Històric de Sant Pere de Masquefa presentat a la Generalitat de Catalunya per
tal d’obtenir els 8000€ necessaris per dur-lo a terme i dels quals la
Generalitat en va concedir la meitat. Ella no va cobrar ni un cèntim per la
seva feina i tot es va destinar al projecte.
Les
feines de creació de l’Arxiu les va iniciar el 2004 i finalment aquest va
quedar inaugurat el 4 de desembre de 2005 en un acte a l’església on la senyora
Teresa Estruch Mestres, alcaldessa de Masquefa entre 1999 i 2007, va recordar
aquelles dones que durant la guerra Civil havien preservat una mica de la
història de la parròquia i de la vila.
L’Arxiu
va romandre a la rectoria a dins d’un armari comprat a l’efecte durant gairebé
una dècada. En aquest temps es van produir diversos robatoris, entrant els
lladres a dins la rectoria, i en el darrer del febrer del 2014 els Mossos
d’Esquadra deixaven palesa en el seu atestat la recomanació de traslladar
aquesta documentació a un lloc on es pogués garantir la vigilància del seu contingut les 24 hores. El P. Josep Maria
Henríquez Farreras, llavors rector, ho va posar en coneixement del Bisbat. En
aquest procés la Núria Téllez va presentar al Consell Parroquial un informe
valoratiu del trasllat de l’Arxiu al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat i aquest
va decidir unànimement que l’arxiu marxés de Masquefa per raons de seguretat,
fent-se efectiva la decisió el 6 d’abril de 2014.
OBRERS
La institució dels Obrers és una de les més antigues i les primeres
notícies a Masquefa són certes de la seva existència des del segle XIX.
Cal tenir present la
importància dels anomenats “obrers” en la direcció de la comunitat cristiana
local d’aleshores. Normalment eren dos i un representava els interessos del
nucli a l’entorn de l’església parroquial, i l’altre els masos.
La seva funció era vetllar per tots els aspectes materials del temple,
feien les diferents col·lectes, cobraven els enterraments i altres serveis,
portaven els llibres de comptes, dels quals havien de donar el balanç al rector
o al bisbe, custodiaven els diners dins d'una caixa amb dues claus, de les
quals en tenien una, recollien l'oli per a la pasqua feien la salpassa, i
procuraven el manteniment de l'edifici parroquial, fent les reparacions i
compres oportunes.
Juntament amb els Administradors de
les confraries, tenien el dret de vendre cera per a les cases, que era
l’equivalent al que avui representa l’electricitat.
Els obrers eren generalment renovats cada quatre anys, excepte en aquelles
parròquies en què el càrrec era vitalici.
Posteriorment, la figura de l'obrer passarà
a associar-se moltes vegades a tenir cura d'un sant, preparar les processons i
l'enramada de murta i canyes per a les grans festes.
Cal dir que els integrats dels diferents consells o juntes sempre han sigut
persones pròximes i sensibles a la labor de la parròquia i de confiança del
rector. Fins els anys 1980 ho van ser oficialment només homes
Tenim noms i cognoms d’obrers a Masquefa des del 1882. En aquell any ho
eren en Josep Cardús Esteve (1818-1892), que segons una declaració seva al
Bisbat feia d’obrer, sagristà, director del coro i cobrador de sillas
des del 1857. Fou destituït el 1882. L’altre, Miquel Castells Cucurella
(1835-1901), aquest en actiu, almenys, fins el 1891.
CONSELL
PARROQUIAL
El Consell Pastoral
Parroquial és un organisme estimat per l’Església com la millor forma de
participació dels fidels a la parròquia, en comunió amb el rector.
El presideix el Sr. Rector i en
formen part els preveres, vicaris de la Parròquia, un representant de les
Comunitats Religioses, un representant dels diferents equips i grups que
realitzen la seva acció a la Parròquia, seglars, i segons les Normes de
funcionament es renova cada cer temps. En una nota del 1939
mossèn Ricard Serrajòrdia deixa notat que (els membres de la Junta) es
reuniran cada primer i tercer diumenge de mes.
L’antecedent
del Consell Parroquial és la OBRA, o la JUNTA PARROQUIAL, que en moltes
ocasions és referida com la JUNTA DE OBRA.
A
continuació referirem les dades que tenim sobre les persones que han estat
pròximes a la parròquia en aquest particular fins jut després de la guerra
Civil Espanyola.
1807 (Compra de la peça de terra a on s’aixecarà el nou
temple): Isidre Bassons, prevere i Rector, Joan Bonastre, Andreu
Sabater Parera, Josep Torres Mata, Josep Càlix i Francisco Galceran; Jaume
Parera del Empedrat i Sadurní Parera y Amat. 1853 (Erigir la creu del
terme): Pau Ferret, prevere i Rector, Agustí Mir, Anton Valls, Josep
Monner, Joan Parera, Josep Estruch, Antoni Sabi, Pau Viladoms, Pere Ferrer;
Francisco Sabater, Josep Sabater i Josep Parera. 1878 (Construcció de la
Casa Rectoral): Francisco de Paula Pujol, prevere i Rector, Juan Mir Matas,
Juan Valls Juan Parera Galimany (propietaris), Francisco Sabaté, Juan Serra
(comerciants), Juan Mir Viñals (farmacèutic), Miguel Castells, Salvador
Bonastre Dulcet, Gabriel Sabaté y Lluís Llopart (pagesos). Pedro Martí, Miguel
Llobet i Isidre Claramunt (Mestre d’obra i paletes). 1920 (Construcció del
nou temple): Jaume Guixà Parera, prevere i Rector, Joan Isart Bonastre
(alcalde), Josep Monner Cardús, Josep Castells Rovira, Josep Julià Càlix, Francisco
Càlix Mas, Josep Bonastre, Josep Maria Vilaclara, Jaume Pijoan, Josep Matas
Fusté, Josep Almirall Castells, Jaume Rovira Canals, Joan Martí Martínez, Joan
Isart Puigrós, Miquel Mas Subirana, Jaume Mas Huguet, Isidre Llopart Castells;
Joan Serra Galceran, Ramon Boldú Vilalta, Sebastià Bosch Almirall (mestre de
primeres lletres) Josep Isart, Josep Mas Matas, Joan Cardús Martí, Emili Esteve
Llopart, Josep Rovira Serra i Josep Isart Càlix, Miquel Mas, Vicent Torres. Novembre
de 1920 (Junta Parroquial): Jaume Guixà Parera, prevere i Rector, Jaume
Mas, Doctor Josep Rotllant Pons, Doctor Joan Janer, Mestre Sebastià Bosch,
Isidre Llopart, Joan Serra i Jaume Rovira. Maig 1927 (Junta d’Obra): Jaume Mas Huguet, Isidro
Llopart Castells, Joan Serra Galceran, Ramon Serra Isart, Ramon Boldú Vilalta i
José Almirall Castells. Abril 1929 (Junta d’Obra): Isidro Llopart Castells,
Ramon Serra Isart, José Almirall Castells, Doctor José Rotllant Pons i Isidre
Miquel Muray. Juny 1939 (Junta d’Obra): Dr. Josep Rotllant Pons, Isidre
Miquel Muray, Isidro LLopart Castells, Ramon Serra Isart, Jaume Mas Huguet i
Josep Almirall Castells.
A l’actualitat, el Consell
Parroquial es reuneix dos vegades al mes. Les persones que el
conformen són designades pel mossèn i s’encarreguen d’organitzar i dur a terme
les activitats de la parròquia en les àrees de Litúrgia, Catequesi, Relacions
Públiques, etc. El President és mossèn Luís Alfonso García García; Secretària,
Núria Téllez Rodero; Ecònoma, Maria Rosa Olivella Carreras; Vocals: Josep Maria
Isart Estrada, Maribel LLorente, Mercè LLorente, Eulàlia Gabarró Velázquez,
Maria Carme Estruch Mestres, Felipe Aguilera Quero, Montserrat Ribot Guirao,
Maria Rosa Sabi Sabi, Ignasi Amorós Vila.
FILLES DE MARIA
L’any 1854 el Papa Pius IX havia formulat el dogma de la
Immaculada Concepció de Maria. Amb el temps aniran sorgint diverses
congregacions religioses i laiques que es posaran sota l’advocació i la protecció
de Maria Immaculada. Les dones, allunyades de tota relació social, dins de les
seves cases fent les feines domèstiques, trobaran en els grups d’Acció
Catòlica, en les activitats parroquials i en la participació en les múltiples
devocions, una mena de realització social. Dins la mateixa mentalitat de
l’època, calia educar les nenes per al dia de demà ser una bona mestressa, una
bona esposa i calia formar-les en una espiritualitat que faria d’elles unes
dones catòliques i devotes. En aquest context hem de situar la “Congregación de
las Hijas de María”. Sorgia com a grup parroquial, dirigit i presidit pel
rector de la parròquia i es constituïa com una associació amb el seu Reglament.
A Masquefa, la primera
menció que se’n fa és el juny del 1882. En una carta de Jaume Bonastre Catasús
(1815-1885) de can Bonastre dels Torrents, Administrador de la Confraria de
Sant Valentí, al Bisbe de Barcelona, en la qual li comunica que la seva filla
Dolores Bonastre Gual ha estat destituïda del càrrec de Presidenta de les
Filles de Maria, en un diumenge, a missa, i des de la trona.
El 17 de juny de 1906
apareixen al llibre de visites pastorals participant en la processó organitzada
per les autoritats civils i religioses per a rebre al bisbe Cardenal Casañes.
La institució torna a ser esmentada molts anys més tard,
el 1922, quan mossèn Jaume Guixà, en la seva Relació del fet de beneir i colgar
la primera pedra de l’església parroquial de S. Pere de Masquefa 22 juliol
1922, deixa escrit: (…) Venien les Filles de Maria amb
son pendó, les associades a l’Apostolat de la Oració, acompanyades de la
orquestra de la Societat recreativa del Serralet.
La següent vegada que apareixen ho fan de manera oficial.
El gener del 1927 mossèn Pere Batlle comunica al Bisbat la composició de la
nova Junta de las Hijas de Maria (...) quedando constituïda de la siguiente
forma: Presidenta Maria Serra Isart, Secretaria, St. Maria Jover Font,
Vice-Secretearia Concepción Badia Oller; Tesorera, María Costa Fábregas, Vice
Secretaria Maria Martí Esteve: Vocales, Sta. Carmen Torres Llopart, Leonor
Claramunt Isart i Maria Isart Puig.
Aquesta comunicació enllaça amb la següent, del 5 de
febrer del 1929, on el bisbe nomena President de la Asociación de las Hijas de
Maria a mossèn Joaquim Vila. Es conserva un llibret amb el reglament de
l’associació, que és del mateix any. Pel juny es beneïen els quatre nou altars
de l’església donats per famílies de Masquefa; un d’ells és dedicat a la
Inmaculada Concepción.
El 1933 serà un any molt important per a les dones
d’aquesta institució. Ja el maig de l’any abans les Filles de Maria de Masquefa
va estrenar el pendó que treien en les processons i festes i que va sobreviure,
amagat, a la guerra Civil. Avui dia no se sap del cert quina de les cases de
Masquefa el conserva guardat. El mateix any 1932 adquireixen un lot d’estampes
de la Puríssima i el 25 de juny de l’any següent es beneeix la nova imatge
de la PURISSIMA CONCEPCIÓ que la Associació de les Filles de Maria ha costejat
per a llur altar.
La imatge de Maria va ser profanada i cremada, junt amb
altres objectes i mobiliari, davant l’església el 25 de juliol del 1936, però
abans un dels profanadors la va portar al local del Peret Sià i la va fer
ballar a sobre d’una taula.
Les Filles de Maria van ressorgir amb força els anys 1940
sota l’auspici de les autoritats locals. Eren un grup de dones, i de nenes fins
els 14 anys, que cantaven en cor a l’església, sortien en les diferents
processons de Corpus, comunions i altres; preparaven el Mes de Maria, i
guarnien la Creu per la festa del 3 de maig. Durant aquesta festa es beneïa el
terme abans de la missa de les 7 del matí. El 1877 la benedicció es feia des
del Padró (un monticle que hi ha a uns 100 metres de l’església de San Pere i
la Santa Creu, en direcció oest). A partir del 1879 es beneïa des de l’era de
can Massana i amb la construcció de la nova església (des del 1934 documentat
en consueta) des de davant la mateixa, al carrer Major. Aquesta benedicció es
va perdre amb la guerra Civil.
18 de juliol del 1943 es va adquirir i beneir la imatge
de Puríssima que hi ha actualment i que venia a substituir la que es va cremar
el 1936. Maria, amb el peu trepitjant el cap de l’escurçó, ha ocupat diferents
llocs al temple al llarg dels anys. En una imatge del 1954 la veiem a l’altar
de la dreta, abans de pujar les escales de l’altar Major. Durant els anys 1970
i fins l’actualitat al de l’esquerra. El juliol del mateix any 1954 la
congregació va adquirir a la casa d’ornaments religiosos Antonio Pausals de Barcelona
un estendard brodat de la Inmaculada que va costar 4.675 pts.
Un objecte molt popular i estimat de les dones d’avui que
recorden les Filles de Maria és una medalla molt senzilla amb una cinta blava
que els hi donaven quan hi formaven part.
Durant la Setmana Missional Parroquial, del 7 al 13 de
novembre de 1960, es van realitzar molts actes religiosos i Masquefa va rebre
la visita de la imatge oficial peregrina de la Verge de Fàtima. Tots els
carrers es van adornar amb flors i dels balcons de les cases penjaven domassos.
També es va instal·lar un rosari elèctric davant de la fàbrica Rogelio Rojo i
en general van ser uns dies de festa i gran devoció en la parròquia. El dia 11 a les 19:15h. va sortir en processó
pels carrers del poble i és en aquesta ocasió que tenim les darrers imatges de
les Filles de Maria.
La desaparició de les filles de Maria va coincidir amb
l’arribada a Masquefa el 1962 del nou prevere.
LA COFRADIA
La Cofradía del Cristo Crucificado y Nuestra Señora de
los Dolores es va fundar el 1983 de
la mà de Francisco Blanco Moreno (que en va ser el primer president) i altres
persones que havien vingut a viure a Masquefa procedents de diverses localitats
d’Espanya, en major part de Castella, Andalusia i Extremadura. La cofradía
naixia per organitzar una processó de Setmana Santa a l’estil de les que els
impulsors havien viscut en els seus llocs de procedència. La primera, que va
tenir lloc el mateix 1983, va ser petita però avui (2025) la celebració s’ha té
un extraordinari poder de convocatòria, reunint fins a 1.000 persones de
Masquefa i altres pobles veïns. Aquesta processó ha animat altres localitats a
fer el mateix, sent Sant Esteve Sesrovires l’exemple més proper.
De primer es va treure la imatge del Crist de l’Agonia
(1941) i mossèn Anesi Crespiera feia el Via Crucis acompanyat d’un escolà que
portava la creu i un altre que portava el megàfon. En cada estació el sacerdot
resava la part corresponent amb el respons dels fidels. En aquelles primeres
processons va cantar la famosa saetera Mònica Llamas, una de les veus
gaditanes professionals més importants en aquest gènere. La recordo com si fos
ara: a peu de l’entrada a casa seva al carrer Pujades (que havia sigut una
botiga de queviures els anys 1970), amb un fil de veu, però preciós, que no va
poder aguantar gaires temporades a causa de la seva edat.
Uns anys després el llavors farmacèutic del poble, el
senyor Josep Maria Ballester Grasset, va sufragar el cost de la imatge de
Nuestra Señora de los Dolores.
L’organització de la processó mobilitza un gran nombre de
persones, gairebé un centenar, i té tots els ingredients de les que se celebren
al sud. Hi participen saeteros, que canten saetas, costaleros,
que carreguen es passos, nazarenos, que l’escorten vestits amb un hàbit
i portant una caputxa, portant ciris encesos a la mà, i la Banda de Música de
Can Parellada. Altres persones participen també en els preparatius: netejant,
decorant i muntant sobre els pasos les dues imatges religioses. La Cofradia
també organitza la Festa del Rocío des del 1997 i des del 2009 commemora el Dia
d’Andalusia. Ambdós esdeveniments han aconseguit una resposta multitudinària.
MOSSENS A SANT PERE DE MASQUEFA DESPRÉS DE LA
GUERRA CIVIL
Mn. Ricard Serrajòrdia
Vila
MASQUEFA: 24 gener 1939 – setembre 1942
Era fill de can
Serrajòrdia (Sant Feliu Saserra,) on va néixer l’11 d’octubre del 1888. Va
tenir clar de ben jove quina era la seva vocació. Era el petit de quatre
germans d’una família de mas i es va decidir a estudiar llatí, retòrica,
filosofia i teologia al Seminari Conciliar de Vic. Amb 25 anys ja era investit
prevere. Al llarg de gairebé tres dècades, ocupà diferents càrrecs de
responsabilitat eclesiàstica. El gener del 1939 arriba a Masquefa i s’encarrega
de les obres de reconstrucció de l’església fins el 29 de setembre del 1942,
que prengué possessió com a rector ecònom de la Parròquia de Sant Joan de
Viladecans.
Allà va iniciar les labors
de reconstrucció de l’església, que va ser completament destruïda durant la
guerra.
El dia de Santa Llúcia (el
13 de desembre) del 1947 moria de manera sobtada. Lluís Brugarolas, arxipreste
de la Parròquia de Sant Feliu de Llobregat, comunicà així al bisbat la seva
defunció en un escrit: “Cansado de escribir, se levantó, indispuesto, para
irse a la cama, pero un súbito colapso cardíaco puso fin a su vida temporal,
dando tiempo, solamente, para recibir el Santo Sacramento de la Extremaunción,
administrado por su Sr. Vicario. [...] Costeado por el Magnífico Ayuntamiento y
demás autoridades locales, se celebró, el día 15, solemne funeral y entierro al
que se asoció devotamente el pueblo entero”. L’Ajuntament, en un acte sense
precedents llavors, acordà per unanimitat “hacer constar en acta su sentimiento
por la pérdida del que fue en vida tan virtuoso y ejemplar sacerdote [...] y
ceder gratuitamente a nombre de la Parroquia el nicho número 78 de la
Agrupación 7ª via de Santa Esperanza [del Cementiri], donde serán inhumados sus
restos”. Poc després li dedicà un carrer aprop de l’esglèsia. L’únic que
Viladecans ha dedicat a un rector que hagi exercit a la ciutat.
En tan sols tres anys com
a rector de la parròquia, mossèn Ricard Serrajòrdia es va guanyar un gran
afecte dels masquefins. Eren anys difícils, en plena postguerra, però va saber
fer-se un lloc entre el veïnat d’una vila encara molt petita i marcada per les
conseqüències de l’aixecament militar.
A Viladecans, l’admiració
popular per mossèn Ricard era recordada al 1977 per Josep Roig i Mateu a la
revista local La Voz de Viladecans: “La [seva]nota distintiva fou que en llur
vida es va donar tot per a tots, a través de la seva senzillesa, bondat i
caritat. Parlava, saludava, dialogava, lo que diem en català: es feia amb
tothom. Ric o pobre, de dretes o d’esquerres, els que manaven o fossin súbdits,
els que desfruitaven de llibertat o haguessin estat a la presó; no feia cap
distinció”.
Va ser el primer President
del Masquefa Club de Futbol el 1940.
Mn. Josep Sala Aymeric Setembre
MASQUEFA: 1942 – 23 octubre 1948
Va néixer a Ripollet el 8
d’octubre de 1903. S’ordenà a Barcelona el 2 de juny de 1928. Els que llavors eren nens avui el recorden
com un home molt afable, que no es ficava en res. Era gros i rialler. Era molt
amic de la casa de cal Enterra Morts (Major, 3) i al marxar de Masquefa el 1948
una de les dones d’aquella casa va anar amb ell per fer-li de majordoma.
A Vilanova va ser
Administrador de Santa Maria de la Geltrú, on es va estar fins que es va
jubilar el 1978.
Va continuar les labors de
reconstrucció i embelliment del temple amb la col·locació de 24 vidrieres a la
nau principal. Va portar a beneir la imatge del Crist de l’Agonia a Montserrat
i el 1947 va rebre la visita del
Governador local a Masquefa. Era gran amic de l’industrial Rogelio Rojo. El
1954 va fer una visita a Masquefa per oficiar conjuntament en la primera Missa
Solemne de Mn. Ramon Boldú, que havia estat cridat a servir a Déu sent un nen i
a qui mossèn Josep havia fet catequesi els anys 1940.
Va morir a Vilanova el 8
de juny de 1984.
Mn. Ramon Pigrau Coll
MASQUEFA: 1948 – febrer 1962
Va néixer a Pineda de Mar
el 22 d’abril 1908. Fou ordenat a Barcelona el 12 de juny1932. Arribà a Masquefa
el 1948 i va prendre possessió com a Rector el 22 d’octubre. Ocuparà el càrrec
fins el 1962.
Va continuar les labors de
reconstrucció i embelliment de l’església, va fer instal·lar la vidriera amb el
sant patró que es veu a la façana nord del campanar, i va adquirir la campana
que tocava les hores del rellotge el 1951. Va rebre la imatge oficial itinerant
de la Mare de Déu de Fàtima el 1960.
Era un home sever i també
el darrer que celebrava la missa a Masquefa seguint el ritu anterior al Concili
Vaticà Segon.
Va instituir la festa de
Sant Eloy el 1958. Va morir a Barcelona el 2 de maig de 1981.
Mn. Amesi Crespiera Canamasses
MASQUEFA: 1962 – 7 juliol 1991
Va néixer
a Sant Maria d’Oló el 30 de Març de 1916 en una família de cansaladers i estudià
al seminari de Vic. Li van posar aquest nom perquè era el d’un amic molt
estimat el seu pare. De nen era una mica trapella i explicava que una vegada li
havia desmuntat i fet completament malbé un rellotge de la casa dels seus
pares.
El 1940
es trasllada al seminari de Barcelona i el 30 de maig de 1942 fou ordenat
sacerdot. Fou company del beat Pere Tarrés Claret (1905-1950), vicari de Sant
Esteve Sesrovires el 1943. Junt amb ell mossèn Anesi passejava pel claustre del seminari tot i
recitant el pare nostre en alemany, ja que era l’idioma que estava de moda els
anys 30 del segle passat.
El mateix
any de la seva ordenació, mossèn Anesi fou nomenat coadjutor de la Parròquia
del Vendrell i el 1943 de la Parròquia de Santa Coloma de Gramenet. El 1947 rebé
els nomenaments de coadjutor de la Parròquia de Sant Josep de Mataró i capellà
del Regiment d’Artilleria de la mateixa ciutat. El 1949 se’l nomenà
coadjutor de la Parròquia de Sant Martí del Clot de Barcelona. L’any
1954 fou nomenat rector de la Parròquia de Sant Pere i Sant Fèlix de Font-rubí
i el 1962 regent de la Parròquia de Sant Pere de Masquefa. L’any 1991 se li va
acceptar la jubilació del càrrec parroquial.
Va
ingressar a la residència sacerdotal Sant Josep Oriol. Abans de marxar de
Masquefa la parròquia li va regalar un viatge a Terra Santa i va poder veure in
situ els llocs pels quals s’havia sentit fascinat tota la seva vida.
Tot i
molt gran i malalt, amb els peus del tot llagats, adolorit, s’hi arribava
caminant a l’església per oficiar missa. Va morir a Barcelona, el 12 d’octubre
de 2001, dia del Pilar. El dia 17 d’octubre fou celebrada una missa funeral a
l’església el mateix lloc on va viure els darrers anys, presidida pel bisbe
Mons. Daumal i amb l'assistència dels preveres residents, nebots, hospitalàries
de la Santa Creu i amics.
Mossèn
Anesi va viure el major creixement demogràfic de la vila en el segle XX i amb
ell va arribar el Concili Vaticà Segon. Fumava cigarrets amb broquet, convidava
els escolans a “un” Coca Cola un cop acabat el servei de beneir difunts, pel
qual es desplaçava al cementiri. I també conduïa un Citroën beige. Ja de molt
gran es va posar a estudiar francès per correspondència. Per als més grans va
ser un mossèn massa modern i per als més joves un mossèn antiquat. Feia
doctrina i cine al localet i era molt sociable i conegut de tothom. No
va deixar a ningú indiferent.
Mn. Esteve Fernández
García
MASQUEFA: 1991 – 1 setembre 2002
Va
néixer a Manresa el 28 de Desembre de 1950. Realitzar els estudis primaris
a la seva ciutat, i el Batxillerat al Col·legi dels Germans de La Salle
de Manresa. El 1967 ingressar a la Congregació dels Germans de La Salle,
i el 1971 obtingué el títol de professor d’Educació General Bàsica.
Exercí el càrrec de director dels centres educatius de La Salle a
Montcada i Reixac, i Premià de Mar. L’any 1987 és nomenat professor del
Seminari Menor Diocesà de Barcelona. El 30 de novembre de 1990, és ordenat sacerdot,
i el 1991 és nomenat rector de la parròquia de Sant Pere de Masquefa. Des
del 6 de juny de 2001 exerceix com a rector de la parròquia de Santa Maria
d’Olesa de Montserrat. Actualment és el responsable de la Capella de l’Hospital
Psiquiàtric de Martorell.
A
Masquefa va ser un gran dinamitzador de la joventut. El 1992 va fer possible
que s’estrenés a Masquefa l’espectacle FRANCESCO, una adaptació lliure de
l’obra Forza Venite Gente del grup Letizia. Consistia en un espectacle
de música i ball absolutament meravellós que tothom recorda amb emoció. En
general mossèn Esteve feu un gran be per l’obra del temple donat que durant la
seva estada a Masquefa es van dur a terme intervencions a l’església que eren
de caràcter urgent i que es van acabar inaugurant amb la vinguda el Bisbe el
1994. També mossèn Esteve, amb col·laboració amb l’Ajuntament i el Bisbat, va
fer possible que durant uns dies l’antic retaule gòtic de l’església de Sant
Pere i de la Santa Creu tornés a Masquefa i es pogués veure a l’església.
Va
formar i crear un grup nombrós de catequistes; va ser l’impulsor de la
Coraleta, va promoure cursos de guitarra entre els joves i, en definitiva, va
portar un vendaval d’aire fresc i molta il·lusió a la parròquia.
Mn. Ricard Hernández
Taulé
MASQUEFA: 2002 – 12 setembre 2009
Nascut el 22 de novembre
de 1969. Ordenat de prevere a la Parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat
el 8 de desembre de 1998. Rector de la Parròquia de Sant Pere de Masquefa de
l’octubre de 2002 al setembre de 2009. Un any abans ja va conèixer la Parròquia
doncs junt amb Mn. Esteve va col·laborar en ella com a vicari.
Actualment des del juny
del 2017 rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Sant Joan Despí.
Amb ell es va recuperar
l’antiga processó de Corpus durant uns anys i es va crear l’Arxiu de la
Parròquia de Sant Pere de Masquefa, avui al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.
Josep Maria Henríquez
Farreras
MASQUEFA: 2009 – desembre 2023
El
P. Josep Maria Henríquez i Farreras, OSB, va néixer l’11 de febrer de 1957, a
Sitges. Va entrar al monestir de Santa Maria de Montserrat com a postulant el
24 setembre de 1979, festa de la Mare de Déu de la Mercè, al noviciat el 3 de
novembre de 1979, el 2 de maig de 1981, festa de Sant Atanasi, va fer la
professió temporal i el 6 de gener de 1985, solemnitat de l’Epifania del
Senyor, la professió solemne. És diplomat en Infermeria per la facultat
d’Infermeria del Clínic i llicenciat en Teologia, especialitat Pastoral, per la
facultat de Filosofia i Teologia de la Pontifícia de Salamanca amb seu a
Madrid. Ha estat rector de les parròquies de Sant Esteve de Sant Esteve Sesrovires,
de la Immaculada Concepció de La Beguda Alta i de Sant Pere de Masquefa el dia
13 de setembre de 2009, essent monjo benedictí de Montserrat.
Luís Alfonso Garía
García
MASQUEFA: 2023 – Actualitat
Nascut a el Carmen de Viboral, Antioquia, a Colòmbia,
el 24 de maig 1968 . S’ordenà de sacerdot a La Dorada, departament de Caldas i
regió de Magdaleno Medio a Colòmbia el
27 de desembre de 2003. El 21 de gener de 1992 ingressa al Seminari Nacional De
Crist Sacerdot, La Ceja, dins la subregió d’Oriente a Antioquia, Colòmbia.
Ordenat sacerdot el 27 de desembre de 2003, exercint
com a vicari parroquial els primers cinc anys i de Rector a diverses parròquies
fins a gener de 2019, quan és nomenat Ecònom de la Diòcesi de La Dorada-Guaduas
fins a setembre de 2023.
A l'octubre de 2023 arriba a Catalunya com adscrit a
les parròquies de Masquefa, Sant Esteve Sesrovires i la Beguda Alta. El desembre
de 2023 és Administrador Parroquial de les Parròquies de Masquefa, Sant Esteve
i la Beguda Alta, passant un temps amb P. Josep María, antecessor seu en el
càrrec i Rector i astor d’ànimes a Masquefa fins avui.
El Padre Luís Alfonso és Llicenciat en Filosofia i
Ciències Religioses per la Universitat Catòlica d'Orient, Rionegro, Antioquia. Llicenciat
en Teologia, Universitat catòlica de l'Orient. Postgrau: Especialització en
Talent Humà el 2017. Màster en Administració 2020.
Té l’honor de ser el sacerdot del temple de Sant Pere
de Masquefa en el seu centenari i ha dut a terme diverses reformes
d’embelliment de l’església.
El dissabte 26 d’abril de 2025 va rebre a Sant Pere de
Masquefa al bisbe de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat Xabier Gómez García, i es va oficiar Missa
Solemne.
ALTRES
PREVERES EN RELACIÓ EN TEMPS
Pere Bonastre Almirall
Nascut a Masquefa el 08 de març 1866. Rector d’Albinyana
el 1897. El 1898 passa a ser rector de Llinars, a I ‘arxiprestat de Granollers.
Va estar present a Masquefa en la consagració de
l’església el 1925 i va dir sermó en la mateixa.
El 7 d’agost 1936 fou detingut a ca I ‘Escloper, de Sant
Antoni de Vilamajor, i assassinat el mateix dia a la carretera de Lliçà de
Munt. Les seves restes foren sepultades a Lliçà de Vall i traslladades a
Llinars el 2 de març 1940. El 2015 les seves restes foren exhumades i
traslladades fins l’església de Santa Maria del Prat de Llinars.
Mn. Ramon Boldú Sala
Nascut a Masquefa el 21 setembre 1927. Ordenat a
Barcelona el 5 de desembre 1954. Oficia la seva primera Missa Solemne a Sant
Pere de Masquefa el 12 de desembre d’aquell any. Vicari de Santa Perpètua de la
Mogoda, Sant Josep de Badalona. Rector de Vallromanes i professor de llatí al
seminari menor de la Conreria. 1965 rector de Santa Perpètua de la Mogoda fins
el 1984, que prengué possessió de Sant Miquel de Sants. Mort a Barcelona el 29
agost 1990.
COMIAT
Ha estat un plaer i un orgull poder-vos parlar del
temple de Sant Pere de Masquefa. He deixat moltíssimes altres històries i
anècdotes guardades en un calaix. Al
posar-me a redactar aquesta obra em vaig deixar anar i vaig escriure
llargament. Quan vaig ser conscient, ja
tenia redactades mes de setanta pàgines sobre la vida del temple. Però un text
d’aquesta extensió no era adequat per l’obreta que es demanava i he hagut de
condensar tota la informació el més be que he pogut. Demano disculpes per les
obligades omissions que aquest sacrifici de text comporta.
El lloc
ideal per realitzar aquesta mostra hagués estat la Capella del Roser, on es fan
exposicions, concerts i altres esdeveniments de caire cultural. Tot i que es
podia fer, vaig proposar al Consell d’exposar les imatges a dins l’església, en
un lloc habilitat a l’efecte. Això per una raó: si l’exposició es feia al
temple podria romandre durat més temps a l’abast del públic que la volgués
veure i no ocupar tot el temps d’un lloc
a on s’hi fan altres coses al llarg de l’any. Tot i que la sala és més petita
que el Roser, l’antic baptisteri és adequat i ple de significat per la mostra
que acull.
Juli Molano i Royo
Masquefa,
26 d’abril de 2025
Amb la Maria de cal
Llarg (Sant Pere, 16)
que tenia molta il·lusió
per arribar als cent anys
Em va explicar moltes
coses dels
dies quan ella i
l’església eren canalla
ARXIUS CONSUTATS
Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Masquefa
Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
Arxiu Diocesà de Barcelona
Arxiu de la Corona d’Aragó
Arxiu Municipal de Viladecans
Arxiu Jaume Bonastre Mas de ‘Alzinar
Registre Civil de Masquefa
Arxiu Comarcal d’Igualada
IMATGES EN LA EXPOSICIÓ
FAMÍLIES: Albiol Martínez,
Aloy Vallés, Altés Costa, Benet Llopart, Boldú Almirall, Boldú Sala, Boldú
Puigrós Bonastre Badia, Bonastre LLupià, Bonastre Martínez, Bonastre Morales, Bonastre
Sabi, Calsina Sabater, Claramunt Fosalba, SENYOR Roman Crespiera Canamasses, SENYOR
Marià Delgado De la Fuente, Esteve Domènech, Estruch Mestres, Ferrer Peixó. Gabarró
Velasco, Gibernau Pujol, SENYORA Carme Gomar,
Isart Bonastre, Isart Pardo, Isart Estrada, Jorba Montserrat, Julià Calix, Martí
Monner, Martínez Miguel, Mas Castells, Matas Fusalba, Molano Royo, Parera
Martínez, Pérez Ortín, Pérez Vidal, Puig Parera, Rovira Fossas, Rovira Camps, Sáenz
de Pablo Alert, Sagués Llopart, Solies Sancliments, Sancliments Caramunt, Torres
Solies, Valls Massana, Valls Nanot.
Vull concloure aquesta generosa llista de persones amb el
nom de la SENYORA
Natina Valle Bracero
viuda de Joan Isart Sabi (1936-2004) de cal Xic del Ros
(Concepció, 11-13).
Per compartir amb mi el fruit d’una feina extraordinària
com ha estat la de catalogar el fons documental de cal Xic del Ros en record
del seu estimat espòs.
