TOT EL QUE VOLS SABER SOBRE LA HISTÒRIA DE LA VILA DE MASQUEFA, ANÈCDOTES I LA SEVA GENT HO TROBARÀS A https://www.facebook.com/delcole.alumnes

La Quarta Esfera

Tot i que en aquells dies la gent de Masquefa ja no vivia en la Prehistòria, que els hi bolqués un auto en la carretera no deixava de tenir quelcom d’èpic, de fílmic i fins diríem que de “genuïnament americà”. No debades els accidents de cotxe que més passaven eren aquells que sortien a les pel·lícules yankees que es projectaven al cinematògraf de la sala de ball del Serralet, els diumenges a la tarda. El que vull dir és que “l’accident dels metges” (amb aquest apel·latiu seria conegut l’episodi) devia de ser llavors quelcom tant xocant, o gairebé, a com si avui mateix ens caigués enmig la Plaça de l’Estació el satèl·lit Meteosat.
Era Diumenge, 22 d’agost de 1927, quan poc després de les onze del matí penetrava el poble pel cantó de can Massana un Ford Roadster vermell seguit d’un tirabuixó de pols i fems. En arribar davant del quartel de la Guàrdia Civil la sorollosa màquina es va aturar i d’ella van baixar perfectament vestits per anar en auto don Manuel Aluja i Eduard Pla, industrials barcelonins que anaven de camí cap a Igualada i que havien hagut de girar cua en arribar al trencall de Sant Sadurní per donar compte a l’autoritat d’un accident ocorregut en aquell punt. El punt en qüestió tenia plantats a dreta i esquerra uns fabulosos arbres, i un Ford A nou de trinca, amb matrícula 11.115, havia topat violentíssimament contra un d’aquests elements vegetals de manera que els seus dos ocupants van sortir volant a través del parabrises. Després el vehicle es va precipitar pel marge i va anar a caure-li a sobre a don Joaquim Morera i Pujol, reputat metge de Barcelona, que n’era el copilot en l’auto sinistrat, i que va morir a l’acte. L’altre ocupant, don Joan Morera, germà gran del primer, que no era metge sinó comerciant d’instrumental quirúrgic, va buidar l’interior del seu crani en topar contra l’arbre abans de caure mort al terra amb un enigmàtic somriure als llavis.
El caporal de la Guardia Civil Julio Arnáiz, que ja feia un lustre que estava destinat en la plaça de Masquefa, va escoltar el relat dels dos homes amb un ull obert i un de tancat. Recordava que el mes de març havia passat quelcom de semblant, i al mateix lloc: Sebastià i Jaume, dos nois de disset anys, companys de feina a Igualada, li havien “pispat” l’auto al seu senyor per anar a fer un tomb, aprofitant que aquest era absent a Barcelona. La pispa els hi va costar cara, especialment en Sebastià, que la hi va deixar, junt amb la vida, apegades a la caixa del camió contra el que van topar. El caporal va pensar “ecs” en venir-li al magí la imatge del cadàver del noi mentre era traslladat a Masquefa: aquell cap ros sense fesomia, rinxolat i brut de sang com el d’un jove déu, violentament bressolat a cada clot de la carretera que trepitjava el camió.
“Hará falta un doctor” –va apuntar un dels denunciants- “Només una formalitat...”- Va embalar-se a dir l’altre. I sí, caldria avisar en Josep Rotllant Pons: metge, músic, poeta i senex calb de puers de tupé i sabata que certificaria la mort amb el barret a la mà abans de procedir amb l’aixecament dels cadàvers dels dos desgraciats.
I després que tot això passés –va dir-se el guàrdia civil, ja un xic fastiguejat- “el sol es pondria, les tenebres farien seus tots els viaranys i tombaria el dia com cada dia”.

3

“Estava agraïda al poble, vés! Per això les va donar, les mil pessetes, perquè bo i sent diumenge vam treure-li els morts de la carretera i no els vàrem deixar en aquell marge, abandonats a la calitja i la voracitat de les bèsties.”
Dolors C. F., la vídua del metge, tenia vint-i-set anys. Era tota ella rodona, pèl-roja, i desbordada de pitrera. Portava penjat de la mà un nen de sis a qui de seguida li van treure “el pobre orfenet”. Va arribar embotida, arrapada i negra com un escarabat a dins d’un cotxe de lloguer des de la Pobla de Lillet, lloc on estiuejava quan es va matar el seu marit, i hauria causat una revolució sensual a Masquefa si mossèn Joaquim Vila, rector a l’època, no l’hagués feta entrar tant bon punt la veié sortir de l’auto. Allà dins la casa rectoral el senyor Rogelio Rojo i Grané, l’industrial barceloní ben alimentat que llavors ostentava el càrrec de batlle de la vila, li ho va deixar ben clar: “Senyora, - va començar a dir, bo i aixecant un dit enlaire- tingui per certa una cosa i només una: amb aquests 200 duros en penjarem un de gros!- i va emfatitzar en la e- un de BEN gros, aquí dalt!” Tot seguit mossèn Joaquim, que tenia una increïble semblança amb l’actor britànic Boris Karloff, va allargar una mà per damunt l’esquena del batlle, retirà el billetàs dels dits de la senyora, el doblegà en setze plecs iguals i tot dipositant-lo a dins d’una minúscula caixa va desaparèixer en la foscor del passadís.

6

Ha sido objeto de una extraordinaria reforma la torre del campanario de esta iglesia parroquial, para poder ser colocado un reloj adquirido en una fábrica de Suiza, por mediación del relojero don José Pocovi.
Ha sido levantada la torre unos siete metros, además de una grandiosa y artística cúpula de hierro, sostén de las campanas, proyecto del arquitecto señor marqués de Sagnier, construida en los talleres de don Francisco Llobet, de San Esteban Sasroviras. Este reloj, dotado de tres grandiosas esferas (Est, Nord i Oest), funcionará probablemente el próximo domingo, festividad de la Pascua de Pentecostés. (...) Esta importantísima obra, realizada a cargo del Ayuntamiento, dice mucho de los concejales que... (...) digno aplauso (...). El alcalde ha abierto una suscripción (...) recoge dinero para construir la acera de la casa rectoral y pavimentar la plazuela de la iglesia... (...) esta gran mejora...

La Vanguardia, 29/V/1928.

9

La primera cosa que l’alcalde va manar després que van tocar les hores en aquell Cronos de tres caps fou enderrocar part de l’antiga capella del Roser de Masquefa. El morru de l’esglesiola (l’atri i el cloquer) era un cos sortint de la línia de les altres cases, d’uns sis metres de fondària per cinc de façana, que artísticament no tenia cap valor. En una altra centúria havia estat aixecat amb l’esforç dels vilatans: a costa del seu temps, dels seus migrats diners i de les seves pobres i innocents il·lusions. Aquell cloquer també tenia un rellotge, però ja era vell, petit i atrotinat i ningú no hi pensava en invertir-hi un calé per a preservar-ho i presentar-ho a les generacions avenir com un símbol d’esforç comú i una batalla guanyada al temps.

12

Si un dia pugeu dalt del campanar (el de l’església que té aquell poble en el carrer Sant Pere), pareu atenció en una de les parets del pis on hi ha la màquina del rellotge; el pis que originalment tenia les finestres neogòtiques del 1925, que encara de lluny s’endevinen, i que els paletes varen cegar per clavar-hi les esferes del rellotge. Gravat a sobre d’un pegot de guix en la paret hi diu: Ramón Castells, 19 años. Era el manobre que hi treballava en l’hora d’aquesta història; llavors un jove d’ulls blavíssims que ara tothom recorda com un vell a qui la canalla irritava, més per esport que per malícia, i a la qual ell responia amb una salmòdia víl·lica que iniciava quasi sempre proferint un iracund “tomàquet!”, seguida d’una persecució més o menys dramàtica, més o menys insistent.
“Això s’havia comentat” – vaig escoltar-li dir un dia. “La cosa era que deien que n’hi havia un que feia d’alcalde, o que s’estava a l’ajuntament, ara no me’n recordo. I... D’això, deien que tenia la vinya allà darrera. En fin, que feinejava, i sempre que aixecava el cap del pedruscall es dolia de no poder veure-hi l’hora. I per això va manar fer-la-hi posar, la quarta: la quarta esfera.”

Història d'una porta

Des que era petit i la vaig veure per primera vegada, sempre havia sentit certa fascinació pel disseny de la porta d’entrada a la casa del carrer Crehueta, 27 (cal Torretes). N’era una de ben singular, puig la fusta que emmarcava la vidriera tenia la forma d’una lira gegant. Es podia copsar millor la forma de l’instrument d’Apoló si te la miraves des de l’altra banda de carrer. Originalment els vidres eren de diferents colors i la fusta, bellíssimament corbada, era nua, sense esmalts que dissimulessin la seva figura. “Aquella porta devia tenir una història”, vaig pensar.
Fa uns anys vaig passar moltes tardes de Tardor en companyia de l’enyorat Àngel Mastas Fusalba recollint allò que nosaltres vam acabar nomenant “històries menors” de la Història de Masquefa. Anècdotes i persones d’un temps pretèrit que mai han estat publicades i que tenien tots els números de ser oblidades amb el relleu natural de les generacions. El que ara ve és la transcripció d’una d’aquelles converses a cal Tabola.
“Aquella porta?” va contestar l’Àngel amb un posat murri, “T’ho puc dir tot, tot perquè coneixia molt bé les persones que vivien en aquella casa; eren els meus avis materns.
A cal Torretes hi vivien les llevadores del poble: mare i filla. La mare, que era la meva tia, es deia Laieta i havia après l’ofici del doctor Jover en la primera dècada del mil nou-cents. Estava casada amb el Sadurní de cal Sanines i van tenir quatre fills.
La filla gran es deia Laura. Era una bellesa; semblava talment una artista de cine. Per la festa major, tothom esperava la seva aparició en la sala del Serralet per veure-li el vestit. Un any i tot, l’orquestra (Els Nightingales Boys) van parar la música en veure-la entrar a la sala. Un dels músics fins n’estava enamorat, però la meva tia va voler que la Laura continués l’ofici de llevadora i ho va tallar ben ràpid allò enviant-la a Barcelona a estudiar a la Universitat. Va fer les pràctiques a l’Hospital Clínic, i en acabat es va establir a Masquefa ajudant la seva mare a portar masquefins i masquefines al món, fins que va esclatar la Guerra Civil. Curiosament, el primer part que va atendre va ser el de la seva mare, que va tenir una filla passats els quaranta anys.”
El segon dels fills dels Torretes era un noi.
“El meu cosí Jaume era molt aficionat a la boxa. De fet (i com passa ara amb el futbol) els nois dels anys vint, tots volien ser boxejadors. Aquí Masquefa fins hi havia un home que li deien Laiano (Laurano Sabater Galcerán) que coneixia un promotor de boxa (Santiago Niñerola) que portava uns quants nois de Barcelona.”
El tercer dels fills dels Torretes es deia Eduard, i ell és el protagonista de la nostra història.
“L’Eduard era un artista. Ja de ben petit feia música amb tot: gots, eines del camp, fustes... I era un gran actor de teatre, amb una veu magnífica. Ell i la meva germana Montserrat, que són de la mateixa edat, en sortir d’escola sempre anaven a fer funció davant les dones que teixien valones per a una altra petita empresa del poble (Confeccions Miquel Múrray). Llavors es feia tot al carrer i un grup de velles s’aplegava a la porta d’una casa per treballar i parlar; així se’ls hi feia més distret. L’Eduard i la meva germana improvisaven davant d’elles una història (que sempre acabava amb un petó) i al final els aplaudien molt i molt.
L’Eduard va aprendre a tocar el cornetí, que és un instrument molt difícil de dominar, i quan va ser més gran, la Laura, que llavors estudiava, el va inscriure al Conservatori.”
Poc després que nasqués la darrera filla, la Montserrat, el matrimoni Torretes va decidir de canviar la porta d’entrada a la casa, que llavors era com totes les de les altres cases.
“Es van posar en tractes amb un fuster que es deia Rosich i que vivia al número 28 del mateix carrer. Amb aquest fuster va aprendre l’ofici l’Àngel Matas (el pare de l’actual Àngel fuster). Bé, la condició era que l’Eduard li faria el disseny de la porta, i com no es podia esperar altra cosa d’un artista músic, l’Eduard li va dibuixar una lira.”
La dècada dels anys 1930 va arribar. La Laura ja feia de llevadora a Masquefa, en Jaume començava a jugar amb la política d’extrema esquerra, i l’Eduard estava apunt d’engegar estudis musicals. Aquella casa era una de ben especial per a l’època.
“Tot anava encarrilat. Feia res que havia arribat la República. Els fills de pagesos podien somiar una micona amb anar a la Universitat, amb grans esforços, eh? Llavors, en cosa de sis anys, va arribar la ruïna. El tifus va entrar en aquella casa i va acabar amb la vida de la més petita dels fills, la Montserrat: una nena preciosa de cabells arrissats i de cara “axinada” que tot just entrava en l’adolescència. Aquesta enfermetat era molt contagiosa, i el pare de la nena, en Sadurní, també la va contraure i va morir als pocs dies de la seva filla. Després la guerra... En Jaume, havia esdevingut activista del Comitè de Milícies Antifeixista. Deseguida va ser cridat a files, i un any després també fou cridat l’Eduard.

En Jaume, en tornar de la guerra, va haver de viure amagat una temporada per por a les represàlies d’alguns veïns. No res, el van acabar delatant! L’Eduard... ell no va tenir ni tan sols aquesta sort. Mai no va tornar. Ningú no va saber dir a la família què li havia passat. Després, un de Masquefa ens va dir que l’havien recollit ferit d’un tret al cap i que l’havien portat a la Creu Roja. Però mai més s’en va sapiguer res més, només que va desaparèixer.
Acabada la guerra la meva tia Laieta, vídua de feia poc, amb una filla morta a curta edat, un fill desaparegut al front i un altre amagat..., a la pobre tia la van denunciar uns d’aquí al·legant que en temps de revolta havia fet mítings contra Franco i que era coneguda com “La Pasionària”. I res, la van dur a la xeca de Ca la Ventura, li van “fotre panadera” i d’allà cap a la presó a Barcelona, amb els meus pares. Tot plegat, un desastre...”
L’Àngel Matas va emmudir. Dies després em va mostrar tres fotografies d’aquesta família. No hi havia afegit res de collita pròpia a la seva història: La Laura era certament una bellesa de faccions delicades i llavis voluptuosos. En un altre retrato apareixia un home jove amb el tors nu i els braços musculosos, creuats i resoluts a sobre el melic. La fotografia tenia una dedicatòria: “Als meus estimats pares, del seu fill Jaume”. L’Eduard amb un mig somriure, en una altra, de perfil, amb un barret clar tipus fedora, calat a l’estil d’en Carlos Gardel. “Certament, els seus ulls eren els d’un artista,” vaig pensar “com somiats de llunyania”.
Un dia, no fa gaire, en passar per davant de cal Torretes vaig veure que la porta ja no hi era. En el seu lloc hi havia posada una d’alumini, quadrada i freda: nova. Em vaig aturar un moment, vaig tancar els ulls i no vaig poder estalviar-me de pensar: “Vés, com l’Eduard, simplement ha desaparegut” i tot seguit vaig engegar a caminar Serralet amunt, escoltant el silenci de la vella Sala, on l’orquestra segueix muda, com si fos festa major i tot just hagués entrat la Laura.

ELS COGNOMS DE LES FAMÍLIES DE MASQUEFA

A continuació trobareu llistats els cognoms de les famílies de Masquefa, aquelles que havitaven la vila entre el 1750 i el 1936. Cada setmana publicarem una lletra. Les dades emprades per confeccionar l'estudi dels cognoms han estat extretes de diferents arxius i, principalment, dels llibres sacramentals de la Parròquia de Masquefa. Properament publicarem els escuts i blasons heràldics de cada cognom.

– A –

( 28 Cognoms – 42 Famílies)

ADELL

Procedència: Herbes (Castelló de la Plana)

Primer registre: 26-10-1918: “Va morir Ramona Adell Roda, filla de José i Pasquala, viuda de Vicenç Sanz Messeguer, nascuda a Herbes i veïna de Masquefa.”

Extinció: No deixà descendència a Masquefa.

AGUILERA

Procedència: Igualada (Anoia), Santoña (Cantàbria)

Primer registre: 28-4-1783:“Francisco Aguilera, d’Igualada, casà amb Francisca Martí Jorba, filla de Francisco i de Maria, tots de Masquefa.”
Extinció: Des de 1783. Cal deduir que anaren a viure a fora, potser a Igualada.

Altres branques: 2. El 1936, en el llibre d’Òbits de dit any, es registra la defunció d’Enrique Aguilera Casado, fill d’Agustí, de Santoña (Cantàbria) casat amb Dolors Casado, de Masquefa. Extinció: 1936.

AIGUABELLA - AIGUAVELLA

Procedència: Sant Esteve d’en Bas (Girona)

Primer registre: 9-3-1916: “Miquel Aiguabella Rierola, paleta, de Sant Esteve d’en Bas, veí del Bruc, casà amb Paula Mestres Llobet, de Sant Llorenç d’Hortons.”
Extinció: 13-2-1888: Va morir l’hereu del matrimoni, anomenat Joan i nat al Bruc un any abans. El 22-11-1891: nasqué Maria, segona filla del matrimoni. Finalment la família emigrà cap a Sant Pau de la Guàrdia, a on casà Maria, la filla, el 1921 amb Sebastià Bonastre, de Sant Pau.

ALÀS

Procedència: Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat)

Primer registre: 14-10-1926: “Carme Alàs Calafí, de Sant Esteve Sesrovires, casà amb Josep Sabi Bonastre, de Masquefa.” Carme Alàs Calafí morí el 16-12-1958 a Masquefa. El 1929 nasqué l’hereu, últim portador del cognom Alàs d’aquesta branca.

ALBERT

Procedència: Tàrrega? (Urgell), Collbató (Baix Llobregat), Xàvia (Alacant)

Primer registre: 30-8-1761: “Pere Torres Albert, fill de Josep, de Masquefa i de Theresa Albert de (*), casà amb Maria Savi Folsalva, filla de Josep i Francisca, de Masquefa.”
Extinció: No hi ha registre d’aquesta família des de dit any. Tan sols hi figura registrada la defunció d’una tal * Theresa Albert, morta a l’hospital de Masquefa, casada amb Torres i que era natural de Tàrrega.

Altres branques: 2. 29-7-1915 neix a Masquefa Innocència Albert Puigròs, filla d’Albert i Elisa, de Collbató. Extinció: Casà als Hostalets de Pierola i va morir el 12-12-1999 a Masquefa.
3. 21-8-1927 neix al carrer Serralet, 36 Rosalia Albert Tomás , filla de Vicenç Albert Ros, de Barcelona i Damiana Torres, de Masegoso (Teruel). L’avi patern era de Xàvia (Alacant) .Extinció: abans de 1936.

ALBERTÍ

Procedència: Santa Cristina d’Aro (Girona)

Primer registre: 14-12-1854: “Nasqué Esteve Albertí Parellada, fill de Jeroni, de Santa Cristina d’Aro i de Catalina Parellada, de Masquefa, domiciliats a Barcelona i habitants accidentals de Masquefa.” Extinció: Sense registre des de dita data.

ALBURNÀ

Procedència: Desconeguda

Primer registre: 8-8-1816: “Morí Maria Alburnà i Alburnà, de tres mesos, filla d’Isidre i de Teresa Alburnà. Se donà enterro al seu cadàver el dia 9 en el cementiri parroquial de Sant Pere de Masquefa.” Extinció: Sense registre des de dita data.

ALERT

Procedència: Esparreguera (Baix Llobregat)

Primer registre: 13-4-1879: “Pere Alert Prat, d’Esparreguera, casà amb Lluïsa Esteve Pujol, de Masquefa.”
Extinció: Sense registre entre 1879 i 1936.

Altres branques: 2. Valentí Alert Duran, nascut a Esparreguera el 1839, vingué a Masquefa amb la seva dona, Francisca i el seu fill Amadeu a principis de s. XX. Fundaren ca l’Alert (Serralet, 94-96).Valentí morí a Masquefa el 1925. El seu fill Amadeu casà el 8-4-1905 amb Francisca Solias Sabi. Tingueren 4 filles, extingint-se el cognom en la propera generació. Amadeu morí el 1945 a Masquefa.

ALMIRALL

Procedència: Pierola, Piera (Anoia) – Sant Esteve Sesrovires, Martorell (Baix Llobregat)

Primer registre: 7-1-1772: “Josep Almirall Castellet, de Pierola, fill de Pere i de Rosa, casà amb Catharina Llopart Duran, de Masquefa, filla d’Alfons i Maria, de Masquefa.”
Extinció: No hi ha registre d’aquesta família des de la data esmentada.

Altres branques: 2. 12-1-1778: “ Pere Almirall Serra, de Sant Esteve Sesrovires, fill de Pau i d’Eulàlia, casà amb Agustina Puig Parera, de Masquefa, i veïna de Sant Llorenç d’Hortons.”
Extinció: 1778.

3. 30-3-1837: “Joan Almirall Castells, de Piera, arribat a Masquefa el 1831, fill de Joan i de Magdalena, casà amb Catharina Pujol Mas, viuda de Josep Martí, nascuda a Pierola i veïna de Masquefa des de 1831.”
Extinció: L’hereu nasqué el 1838 i fou anomenat Josep, però morí 9 anys més tard, el 13-6-1847. No hi ha registre d’aquesta família a partir de dita data.

4. 18-3-1863: “Joan Almirall Subirana, de Pierola, vidu de Josepa Codina, casà amb Antònia Soler Pujadó, de Foix, viuda de Jaume Bertran.”
Joan havia arribat a Masquefa des de Pierola amb els seus pares i un germà anomenat Jaume cap el 1825. Els pares dels dos germans es deien Jaume i Eulàlia i van tenir altres fills a Masquefa entre el 1827 i el 1839.

ALMIRALL

Joan va casar en primeres núpcies a Pierola cap el 1840 amb Josepa Codina i van tenir un fill el 17-1-1844 anomenat Jaume.
Poc després moria la seva dona.
El fill arribà a l’edat adulta i casà amb Josepa Bertran Soler, de Gelida. Vingueren a viure a Masquefa a on tingueren 2 noies i 1 noi, aquest últim nascut el 1866. Finalment, aquesta família anà a viure a La Beguda el 1870 on nasqué l’última de les filles el 1874, anomenada Josepa i la qual va morir a Masquefa el 2-6-1941.

L’altre germà, d’en Jaume, arribat el 1825 amb la resta de la família casà a Sant Joan Samora amb Josepa Codina Ardidiu, filla d’aquesta població. S’establiren a Masquefa,però, i tingueren 9 fills entre 1844 i 1860, encara que cap d’ells deixà descendència a Masquefa.
Extinció: La branca d’en Joan, el 1941; la d’en Jaume el 1860.

5. 11-1-1877: “Josep Almirall Mas, nascut a Piera el 1851, fill De Joan i Francisca, casà amb Antònia Castells Torres, de Masquefa, viuda de Narcís Vallès.”
Extinció: No hi ha registre de la família des de dit any.

6. 21-2-1880: “Baldomero Almirall Doménech, de professió corder, nascut a Martorell fill de Matias i Josepa, casà amb Francisca Serra Oller, de Gelida, filla de Jaume i de Vicenta, de Gelida i veïns de Masquefa.”
Baldomero havia arribat a Masquefa cap el 1855. El seu pare i ell mateix eren corders, feien cordes de cànem.
Baldomero i Francisca van tenir 9 fills, dos d’ells bessons. Les úniques que van arribar a l’edat adulta foren Elvira, nascuda el 1880 i morta soltera el 1951 i Teresa, casada amb Josep Sabater. Aquesta va morir a Can Cairot, a la casa Xic Batista, segons deixà apuntat el mossèn al llibre d’òbits, el 4-6-1961.

7. 7-9-1887: “Joan Almirall Mas, nat a Piera el 1860, i veí de Masquefa de sa infantesa, fill d’en Pere i na Eulàlia, casà amb Florentina Poch Julià, de Sant Llorenç d’Hortons, filla de Joan i Francisca”. El matrimoni tingué 4 fills dels que van viure 2: Joan, casat a La Vid i emigrat de Masquefa i Enric Almirall Poch qui casà el 1919 amb Maricielo López Martínez. D’aquests últims no hi ha registre des de 1921, data de defunció del seu primer fill.

Joan Almirall havia arribat a Masquefa juntament amb els seus pares (Pere i Eulàlia) i un germà anomenat Josep. A Masquefa, el matrimoni Almirall Mas va tenir una filla el 1865, anomenada Francisca, que casà amb Ramon Boldú Vilalta, de Vergés Guerrejat (Lleida), el 4-2-1888. Aquest matrimoni tingué 9 fills. Un d’ells, Joan Boldú Almirall, escriví diverses peces de teatre que foren interpretades en la primera meitat de segle XX per aficionats masquefins. Extinció: Joan Boldú Almirall morí a Masquefa el 1977 i una germana seva anomenada Marta, el 1992: amb ella el cognom Almirall d’aquesta branca.

L’altre germà d’en Joan, l’anomenat Josep, també vingut de Piera, casà a Piera amb Antònia Castell Torres. Van tenir un fill anomenat Josep Almirall Castell. Aquest nen arribà a edat adulta i casà amb Francisca Torrents Brunet, a Piera tot i que van venir a viure a Masquefa. L’hereu del matrimoni nasqué a Masquefa el 1909. De gran casà el 19-3-1932 amb Mercè Julià Canals de Sant Esteve Sesrovires.” Van tenir 12 fills entre 1932 i 1953.
Extinció: La família emigrà cap a Granollers el 1956.

ALOY

Procedència: La Torre de Claramunt (Anoia)

Primer registre: 16-3-1935: “Eugeni Aloy Martorell, de La Torre de Claramunt, casà amb Maria Vallès Almirall, de Masquefa i pares de Piera.”
Extinció: No en 2005.

ALSINA - ALZINA

Procedència: Castellolí (Anoia), Gelida (Alt Penedès)

Primer registre: 8-1-1778: “Joan Alzina Parera, de Castellolí, fill de Cinto i de Victòria, casà amb Josepa Soteras Gramun, de La Pobla de Claramunt.” No visqué descendència, doncs en Joan quedà vidu de seguida, però tornà a casar el 21-1-1787, amb Rosa Piquer i Guixà, de Cabrera, arribada a Masquefa el 1787 i filla de Joan i d’Antònia, del Badorch.”
Extinció: L’últim d’aquesta nissaga fou n’Antoni Alsina Canals, nét del primer alzina, qui nasqué el 16-3-1871 sense continuar el cognom de sa família a Masquefa.

Altres branques: 2. 21-9-1854 Va nàixer a Masquefa Josep Alsina Marqués, fill de Josep, de Gelida i de Maria Marqués, de Sant Quintí. Extinció: Sense registre des de 1854 a 1936.

ALTARRIBA

Procedència: El Bruc - Piera (Anoia)

Primer registre: 27-3-1813: “Francesc Altarriba Salsa, del Bruc, fill de Josep i Anna Maria, casà amb Maria Minovas i Mas, de Masquefa”.
Extinció: Cap altra registre d’aquesta família a Masquefa.

Altres branques: 2. 24-12-1921:” Josep Altarriba Millet, solter, flequer, de Piera, fill de Francesc i de Maria, casà amb n’Antònia Bonastre Mas, de Masquefa, filla de Salvador i de Maria.”
El matrimoni tingué 2 fills: Àngel, nat el 1922, batejat el mateix dia a casa seva, segons el rector, per trobar-se en perill de mort i “rebatejat” un parell de mesos després a la capella del Roser. L’altra fill fou una nena, Maria, nascuda el 1924. L’hereu casà a Piera amb Mercè Bonastre Valls. Extinció: Àngel Altarriba Bonastre morí a Masquefa el 2001. La seva descendència és a Piera.

ALTÉS

Procedència: Albinyana - Bonastre (Baix Penedès)

Primer registre: 20-12-1929: “Francesc Altés Saperas, de Bonastre, fill de Bienvenido Altés i Mercè Saperas, d’Albinyana i veïns de Masquefa, casà amb Antònia Isart Isart, de Masquefa.”
Extinció: No en 2005.

AMAT

Procedència: Castellbisbal (Vallès Occidental)

Primer registre: 11-5-1779: “Marianna Amat Rossell, de Castellbisbal, filla de Vicenç i de Rosa, casà amb Jaume Parera Fuster, fill de Pere i Maria, tots de Masquefa.”
Extinció: 30-1-1869. Va morir Sadurní Parera i Amat, de 69 anys, viudo, fill de Jaume i de Marianna.

ANDREU

Procedència: Barcelona (Barcelonès), Tàrrega (Urgell), Lucena (Córdoba)

Primer registre: 17-10-1865: “ Nasqué Antoni Andreu Ferran, fill de Jaume, manyà, de Tàrrega i de Teresa Ferran, de Barcelona.”
Extinció: Cap altra registre d’aquesta família.

Altres branques: 2. 31-8-1884: “Nasqué Júlia Andreu Sabi, filla d’Antoni Andreu, de Barcelona i de Catalina Sabi Parera, de Masquefa”. Aquesta nena arribà a l’edat adulta i casà el 29-3-1939 amb Laureano Sabater Galceran, empresari que donà mot a la casa del carrer Major, 89 coneguda com a “cal Laiano”, una variant popular de Laureano.
Extinció: Cap altra registre a Masquefa des de dita data.

3.15-6-1935: “Nasqué a Can Parellada Pere Anreu Ibánez, fill d’Emili i Primitiva, de Lucena (Córdoba)”. Vingueren de Barcelona a Can Parellada el 1933.
Extinció: Cap altra registre a Masquefa des de dita data.

ANGLÉS

Procedència: Ráfales (Saragossa) – Alcover (Alt camp)

Primer registre: 18-7-1908: “Francisco Anglés Agut, de 44 anys, de Ráfales – Zaragoza, casà amb Elvira Anglés Pla, d’Alcover i veïna de Masquefa.”
Extinció: El matrimoni tingué 2 fills: Josep, el 1908 i Venanci, el 1912. No hi ha registre des d’aquesta última data.

ANYÉ

Procedència: Masquefa (Anoia)

Primer registre: 20-7-1811: “Josep Gregori Bonastre i Anyé, fill de Joan i Catharina, fou batejat en les Fonts baptismals de la parròquia de Masquefa.”
Extinció: Apart d’aquest, no existeix cap registre en els llibres sacramentals de la parròquia de Masquefa entre 1750 i 1999 a on consti algú batejat, casat o mort que porti per part de pare o mare el dit cognom Anyé. Per tant, el mot que dona nom a una casa i a un carrer de la Vila és més probable que provingui del nom propi Anyé, que no pas d’un cognom. Així hem de considerar extingit aquest cognom en el poble des de del 1811.

ARAGALL

Procedència: Abrera (Baix Llobregat)

Primer registre: 15-12-1934: “Maria Asunción Aragall Claramunt, d’Abrera, casà amb Joan Cardús Ferrer, de Masquefa.”
Extinció: El 21-12-1944, nasqué el quart fill del matrimoni. Maria Asunción Aragall morí a Masquefa el 2005. Descendència viva.

ARCHS - ARCS

Procedència: Martorell (Baix Llobregat)

Primer registre: 14-2-1832: “Josep Archs i Fontanals, de Martorell, sastre, casà amb Francisca Sabater i Estrada, de Masquefa.”
Extinció: Sense registre des de 1832.

ARGILAGA

Procedència: Tarragona (Tarragonès)

Primer registre: 9-9-1916: “Josep Argilaga Hidalgo, comerciant, 34 anys, de Tarragona i veí de Barcelona, casà amb Dolors Casademunt Marió, de Masllorenç (Baix Penedès) i veïna de Masquefa”
Extinció: Sense registre des de 1916.

ARNAIZ

Procedència: Miranda de Ebro (Burgos)

Primer registre: 14-3-1927: “Morí Enric Arnáiz Iglesias, fill de Julio Arnáiz González, cabo de la Guàrdia Civil de Masquefa i d’Enriqueta Iglesias Mitjavila, de Siurana (Girona). Extinció: Abans de 1950. El “Cabo Julio” va ser prou conegut a Masquefa durant els anys 20, 30 i 40 del passat segle. El matrimoni tingué una filla anomenada Anna el desembre del mateix 1927. Una inscripció al marge de la seva fe de baptisme diu que rebé la confirmació el 1950 a Siurana i que contragué matrimoni en aquesta població el 1954.

AROLA – AROLAS - AROLES

Procedència: Masquefa?

Primer registre: 12-9-1812:” Felix Arolas Mas, fill de Martí Aroles, fuster, (o Fuster) de Masquefa, ja difunt (morí abans de 1805) i de Francisca Mas, difta. (id.), casà amb Maria Font Valls, de Pierola, filla de Josep i de Teresa.”
Felix Arolas era fill de Martí, inscrit aquí com a natural de Masquefa encara que no ho podem assegurar perquè no hi ha cap referència d’aquest, doncs havia mort abans de 1805, data en què comença el primer llibre d’Òbits conservat a la parròquia.
En qualsevol cas, Felix Arolas i Maria Font tingueren descendència: un nen, al qual anomenaren Pau i que de gran va casar-se amb Teresa Llobet Vilà, de Masquefa. Aquests tingueren una nena el 1861, anomenada Magdalena que casà amb Martí Lasala Guillén el 1884. Aquest matrimoni va viure al carrer Serralet, 4 (cal Martín). Extinció: Magdalena, esposa de Martí i última Arolas, va morir a Masquefa el 13-1-1934

ARRUFAT

Procedència: Collbató (Baix Llobregat)

Primer registre: 4-3-1879: “Francesc Arrufat Bros, de Collbató, casat amb Josepa Berguedà, fill de Ramon i Antònia, morí als 77 anys.”
Extinció: Sense registre des de la data esmentada.

ARTIGAL

Procedència: Tonneins (França)

Primer registre: 23-10-1892: “Buenaventura Artigal Judà, soltera, de 26 anys, professora de 1ª ensenyança, natural de Tonneins (França), casà amb Juan Judas Juvé, fabricant, de 33 anys, de Gràcia (Barcelona). Feu de testimoni en Francesc Ferrer Robert, professor d’ instrucció primària i veí d’aquesta.”
Extinció: Sense registre des de 1892. Un fill de la parella anomenat Eugeni publicà “El Llac de les Granotes”, un recull escenificat de faules de petits pobles editat el 1960 a Buenos Aires (Argentina).

ASBERT - ESBERT

Procedència: Gelida ; Sant Pere de Riudebitlles (Anoia)

Primer registre: 25-2-1963: “Maria Rosa Asbert Panadès, de Gelida, viuda de Pere Esteve Estruch, de Masquefa, de 82 a., filla de Jaume, de Sant Pere de Riudebitlles i de Leonor Panadès, de Gelida, morí al nº 49 del carer Creueta.” Maria Rosa i Pere Esteve van casar-se a Sant Sadurní de Noya EL1908 i vingueren a viure a Masquefa a on van tenir descendència. Els primers fills del matrimoni foren bessons, el 1909, però no van viure. El següent fill nasqué en el 1912, fou anomenat Joan i en edat adulta emigrà a Sant Sadurní a on va casar-se. L’últim dels fills del matrimoni Estruch Asbert fou una nena, nascuda el 1917, anomenada Maria Asunción i que casà el 1943 amb Pere Mas Viladoms.
Extinció: El cognom Asbert d’aquesta família s’extingí a Masquefa ` amb la mort de Maria Asunción el 1991, inscrita com a Esbert en el llibre d’òbits de dit any.

ASPÍ

Procedència: Olesa de Montserrat (Baix Llobregat)

Primer registre: 26-1-1774: “Bonaventura Aspí Claret, mestre de cases, d’Olesa de Montserrat, casà amb Rita Duran Rossell, filla de Francisco i de Catharina, de Masquefa.”
Extinció: Bonaventura queda vidu sense tenir descendència i casa el 26-1-1812 amb la viuda Maria Gimferrer Gimferrer, de Masquefa.
El 19-4-1822 va morir Bonaventura, als 80 anys. Feu testament al 20 de mars del mateix any però no deixa descendència.

ATZET

Procedència: Piera (Anoia)

Primer registre: 22-3-1908: “Morí n’Antònia Atzet i Ferrer, de Piera, filla de Manuel i de Càndida, casada amb Josep Carreras Roig, de Piera i veïna de Masquefa.”
Extinció: 1908

ÁVILA

Procedència: Quinto (Saragossa)

Primer registre: 11-8-1904: “ Nasqué Anna Ávila Cardús, filla d’Elias Àvila Agustin, de Quinto – Saragossa i d’ Inés Cardús Jovès, de Masquefa, i veïns de Barcelona.”
Extinció: 1904

Enric Sagnier va fer el projecte de la nostra esgésia

Sabíeu que l'arquitecte que va dissenyar el Temple Expiatori del Tibidabo de Barcelona és el mateix que ens va disenyar la nova església el 1922? Com pot ser que un arquitecte tant famós a l´època s'entretinguès a casa nostra?

Aviat publicarem la resposta en aquest blog, juntament amb una monografia sobre la historia de la nova església de Sant Pere de Masquefa.

Enric Sagnier Vilavechia

Nascut a Barcelona l'any 1858. Sagnier va rebre el seu títol d'arquitecte el 1882 Enric Sagnier i Villavecchia, potser no es un dels arquitectes més originals i coneguts del Modernisme català, però certament n'és un dels més prolífics (més de 30 interessants edificis només a Barcelona). Va ser un dels arquitectes preferits de la burgesia barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX. Enric Sagnier forma part de l'òrbita gaudiniana i s'orienta cap una estètica neo-gòtica dintre del Modernisme com es manifesta per exemple en els edificis que va construir per a la Caixa de Pensions. El seu estil molt personal està també influenciat en alguns casos per el rococó com a la Casa Arnús. A més del seu treball normal com a dissenyador de cases de vivenda, també va tenir una activitat important com a arquitecte d'edificis institucionals a Barcelona. Fem referència al Palau de Justícia, en el que va col·laborar amb Josep Domènech i Estapà i la Duana Nova, que va fer conjuntament amb Pere Garcia i Faria. També es l'arquitecte de edificis religiosos com l'Església i Convent de Pompeia, L’Església parroquial de Masquefa, la Capella Francesa i el Temple expiatori del Tibidabo que va acabar el seu fill Josep Maria Sagnier i Vidal. Al final de la seva vida, va construir altres edificis en estils diferents com la Basílica de Sant Josep Oriol a Barcelona el 1926 d'estil renaixement. Enric Sagnier i Villavecchia va morir a Barcelona el 1931.

Adolf Zerkowitz Schlesinger

Un altre dels fotògrafs que van editar postals de la nostra vila va ser Adolf Zerkowitz. Les imatges de Masquefa asociades al seu nom van ser presses en dos anys diferents: la primera sèrie, de 10 imatges, el 1973, un any després de la mort d'aquest eminentíssim fotògraf i la segona sèrie, el 1977 i també de 10 instantànees, coincidint amb la diada de Sant Jordi d'aquell any. Aquí teniu cinc cèntims de la seva biografia.

Va ser aquell vienès il·lustrat que, forçat per la Gran Guerra, va preferir quedar-se en una terra catalana que li havia fascinat, abans que tornar al seu país natal i veure’s condemnat al horror de la guerra. Es va establir a Barcelona i va convertir un ofici en el que fins llavors havia sigut una de les seves aficions: la fotografia y també el muntanyisme.
La cultura, la sensibilitat i la tècnica no van trigar en convertir a Zerkowitz en un mestre de un gènere, el de la postal, que fins llavors s’havia pres d’una manera poc seria. Bona prova d’això es que la seva obra ha resistit la agressió més temible de totes: el pas del temps. I per això mateix, el pas dels decennis han engrandit les seves imatges, enriquint-les amb un indubtable valor afegit. Les fotografies de Zerkowitz, fascinen por la seva força documental, la qualitat tècnica i per les seves innovadores vistes del paisatge urbà.

LUCIEN ROISIN: SEGUNDA SÉRIE DE POSTALES

Qui més qui menys ha vist alguna vegada les famoses postals de Masquefa, color sèpia, en les quals hi figura, a més del títol de la imatge, un nom: L. Roisín, Barcelona. Avui posarem una vida a aquest nom i explicarem la trepidant aventura del legat Roisin, que va estar a punt de desaparèixer no fa pas gaires anys.

Aquest fotògraf va venir a Masquefa a principis de l'estiu del 1922. A part de molts detalls de les fotografies que així ho desvelen, vaig tenir la oportunitat de visitar el fons Roisin que es troba a l'Arxiu Fotogràfic de Catalunya, al carrer Urgell de Barcelona, i verificar la data de presa de les instantànies. També vaig trobar dos tresors que havien estat amagats als masquefins durant més de vuitanta anys: es tracta de dues imatges que en Roisin va prendre però que no va publicar en postal mai. Miraculosament es van salvar de la destrucció de negatius.

Lucien Roisin Besnard: Un fotógrafo de Montmartre

Cuando Luciano Roisín se desplazó a España, ahora hace más de 80 años, no podía ni imaginar que su nombre acabaría convirtiéndose en una referencia casi "mítica" para los aficionados a las "imágenes-sepia" de todo el Estado Español. Cuando vino a nuestro país, Luciano Roisín era un fotógrafo que ya tenía una larga experiencia profesional. Su carrera había empezado en Francia, su país de origen, como fotógrafo artístico. Durante unos años a principios de siglo fue titular de un estudio fotográfico en el barrio parisino de Montmartre. Entre sus amistades había figuras tan conocidas como los hermanos Lumiere. Aunque han pasado a la historia por haber inventado el Cine, los Lumiere ya eran, desde hacía años, muy conocidos gracias a sus destacadas aportaciones a la fotografía (su padre fue un famoso fabricante de equipos fotográficos). A los Lumiere precisamente Roisín compró su primera máquina fotográfica que, años después, trajo a Barcelona y que utilizó durante toda su vida (según afirman las personas que con él trabajaron). Se puede afirmar, pues, que las famosas postales de Cerdanyola se hicieron con una cámara fabricada por los inventores del Séptimo Arte.
Durante muchos años, la fotografía artística fue la actividad principal de Roisín. Su estudio no era un negocio para hacerse rico. Las puertas de la fortuna se abrieron para él el día que un buen amigo suyo, otro fotógrafo, parece ser de nacionalidad suiza, le sugirió cambiar de especialidad y dedicarse a las postales turísticas, que en aquel momento se estaban poniendo de moda. Y así lo hizo. Y con fortuna notable. En poco tiempo realizar postales geográficas se convirtió en un negocio más que rentable, al mismo tiempo que Roisín se convertía en uno de los "jefes" del negocio de la postal en Francia. En nuestro país un industrial llamado Toldrà, que gozaba de una posición económica excelente, empezaba a buscar actividades empresariales que le permitieran diversificar sus inversiones. Alguien le sugirió la posibilidad de editar una colección de postales geográficas, similares a las que se estaban realizando en otros países europeos, sugiriéndole el nombre de Roisín para hacerse cargo de la actividad. El industrial se puso en contacto con el fotógrafo, y no tardaron en cerrar el trato según el cual Roisín vendría a España, por un periodo de 3 años, contratado para crear una colección de postales que, posteriormente, serían comercializadas por Toldrà.

Primeros años en Barcelona

Aunque no se conoce la fecha exacta en la que Roisín llegó a Barcelona, sí parece claro (porque así lo explica el propio Roisin...) que vino a los pocos meses después de acabarse la Primera Guerra Mundial. Sospechamos, pues, que sus primeras postales españolas son de los años 1917 o 1918. Por lo que comentan las persones que le conocieron, Roisín siempre dijo que el inicio de su etapa española seguramente le salvo la vida, porque durante los últimos meses de conflicto buena parte de su familia que seguía en Francia murió. Una de las consecuencias de esta tragedia familiar fue que dos de sus sobrinos vinieran con él a vivir a España. Con el tiempo uno de los dos, su sobrina, Luciana, se convertiría en una figura clave del negocio familiar. Una vez finalizado el contrato con el empresario Toldrà, Roisín estuvo a punto de volver a Francia. Por un lado, no acababa de adaptarse al ritmo de vida español. Por otro, las relaciones con el empresario no fueron nunca fáciles, sobre todo por discrepancias salariales, y pensó que al finalizar el contrato lo mejor era volver a su país, con sus sobrinos. Afortunadamente para la historia postal española, le convencieron para que se quedara. Sus tres primeros años en Cataluña le habían dotado de una reputación lo bastante sólida para que diversas personas e instituciones le hicieran llegar ofertas de trabajo si se quedaba, y gracias a estas ofertas pudo crear su propio negocio. Se especializó en lo que mejor sabía hacer: postales geográficas. Durante los años posteriores viajó por toda la península, acompañado por su sobrino, haciendo fotografías de las principales poblaciones y ciudades. Mientras él se encargaba de fotografiar las ciudades, su sobrino inmortalizaba las poblaciones y paisajes cercanos.

La Casa Postal

Mientras tanto su sobrina Luciana se hacia cargo de una tienda, que fue bautizada con el nombre de "La Casa de la postal". Situada en la Rambla de Santa Mónica de Barcelona, donde se comercializaban las miles fotografías que Roisin había realizado en sus viajes. Las mejores se editaban en forma de postales, con una acogida excelente en el mercado. En algunos momentos, en la tienda llegaron a trabajar 10 dependientas, para poder tirar adelante el negocio. Con el tiempo el sobrino del fotógrafo decidió cambiar de profesión. Aunque su sobrina Luciana, se quedó haciendo cargo de la tienda, con la ayuda de su cuñada, mientras su tío seguía haciendo fotos. Durante la década de los años 30, "La Casa de la postal" puso en marcha algunas innovaciones, muchas de las cuales se utilizan hoy en día, entre las que destacan los famosos blocs de postales, en forma de acordeón que agrupaban diversas fotografías sobre un mismo tema. Pronto, la tienda tuvo como clientes editores que buscaban ilustraciones para sus libros. Cuando alguien buscaba una fotografía de algún lugar de España, lo más seguro era que en el Archivo Roisín acabara encontrando lo que le hacia falta. A principios de la década de los 40 el fotógrafo enfermó. Volvió a Francia donde falleció en 1943. El negocio siguió adelante. Luciana Roisin -y su cuñada- siguieron explotando, durante dos décadas más, el inagotable archivo creado durante la mitad del siglo. Las postales siendo un buen negocio, que durante la década de los sesenta, con el "boom" turístico, fue a más.
A principios de año 1962, cometieron un grave error. Con el objetivo de rentabilizar al máximo el establecimiento, decidieron adjuntar "souvenir" turísticos a su oferta. No tuvieron en consideración el hecho que el propietario del local (que tenían alquilado) hacia años que buscaba una excusa para recuperar la posesión del mismo. El cambio de uso dado al establecimiento, que no estaba considerado en el contrato, le proporcionó un motivo ideal para rescindir el contrato de alquiler. La "Casa de la Postal" pasaba, definitivamente, a la historia. En su lugar se abrió una tienda de "souvenir" que hoy en día todavía funciona.
En aquel momento, en el almacén del establecimiento se guardaban unas 40.000 fotografías, con un valor histórico incalculable, que retrataban paisajes de toda la península que, en muchos casos, hacia tiempo que habían desaparecido.

Medio siglo de trabajo tirado a la basura

Luciana Roisin intentó que alguna entidad pública se hiciera cargo del archivo fotográfico, pero no lo consigue. Cuando todavía lo estaba intentando, y sólo unos días antes de dejar el local se enteró que su cuñada, sin consultarle nada, había vendido toda la colección... a un trapero, por 11.000 Ptas. de la época. Cuando lo supo, Luciana comenzó a llamar a todas las puertas, buscando algún tipo de ayuda. La ayuda, finalmente, se la dio un catedrático universitario, cliente habitual de la tienda, le proporcionó el teléfono de una editorial de Barcelona, diciéndole que ellos estarían interesados en adquirir el archivo. Dicho y hecho. El propietario de la editorial (era la editorial Labor) le dio un cheque por valor de 25.000 Ptas., para que fuera a recuperar el material. El trapero se avino al trato, y las fotografías, postales y negativos (en total, 16 sacos de material fotográfico) se cargaron en un camión enviado por el editor.

El destino final del Archivo Roisin

Aunque, en un primer momento, la editorial Labor se comprometió a utilizar todas aquellas fotos para publicar una colección de libro, esta promesa, nunca se llegó a concretar. La sobrina del fotógrafo, por su lado, se instaló en Lloret de Mar (Gerona), donde montó otra tienda, con resultados excelentes. Las pocas veces que llamaba a los editores para preguntar por las fotografías se daba cuenta que los propietarios de la editorial Labor hacían todo lo posible para no tener que hablar con ella y que tampoco tenían ninguna intención de devolverle el archivo. Finalmente, aunque, habitualmente, veía como importantes medios de comunicación reproducían sus fotografías, fácilmente identificables porque, en muchas ocasiones, lo que se utiliza para realizar las reproducciones eran las postales, con la marca L. Roisín perfectamente identificable. La editorial Labor ya no existe. Afortunadamente, a diferencia de lo que ha ocurrido en nuestro país con otros archivos fotográficos de principios de siglo la colección Roisín no se ha perdido. Antes de acabar, los responsables de Labor depositaron el material en el Instituto Fotográfico de Cataluña (una institución dependiente de la Diputación de Barcelona) para que esta procediese a su catalogación y explotación comercial. Una pequeña parte del fondo (400 negativos) está en manos del Archivo Nacional de Cataluña, en Sant Cugat. En estos momentos, los técnicos de estos dos organismos están identificando y catalogando los casi 40.000 documentos que tienen en su poder. Es un trabajo muy difícil, que métodos se deben utilizar para identificar paisajes de hace 80 años, recogidos de toda la península, y de Ceuta y Melilla, que en muchos casos no llevan ningún tipo de identificación...

J. BOIXADERES: LES PRIMERES POSTALS DE MASQUEFA

Per tal d'esvair dubtes: les primeres postals que es varen fer de la nostra vila daten de la Primavera del 1912. En molts llocs s'ha publicat que si el 1914 (Costumari de Masquefa), o el 1920, entre d'altres dates. Tot seguit presento la biografia del primer dels fotògrafs que van venir a la nostra vila per tal de retratar el seu paissatge.

Josep Boixadera i Ponsa, va néixer a Benavent de la Conca, poble del municipi d’Isona i Conca Dellà, l’any 1878 i va morir a Reus l’any 1938. El seu ofici va ser el de pastor, fins que pels vols de l’any 1900 va marxar a Barcelona, on uns anys desprès va començar a exercir com a fotògraf.
D’ell ens han quedat moltes fotografies de la Conca Dellà, centrades bàsicament a la població d’Isona. La seva obra en aquesta zona es pot dividir en quatre períodes i/o col·leccions. La primera col·lecció es data dels anys 1911-1912, i les fotografies sempre estan signades com a B.P.; la segona col·lecció a partir de l’any 1912 i signades com a J.B.; la tercera col·lecció sense signatura; i la quarta col·lecció, repetició de la primera però acolorida. S’han recuperat un total de 39 fotografies de diferents vistes de la zona, així com 8 de familiars. Se li coneixen altres fotografies de diversos pobles del Pallars Jussà, l’Urgell i la Noguera. Compaginava aquesta feina amb la de fotoperiodista, col·laborant en diverses publicacions de l’època i recollint molts esdeveniments importants del moment, sobretot de Sabadell.

A Masquefa va realitzar 10 fotografies, entre elles, la de l´´unica imatge que es coneix de la Font de la Malesa. Fa anys vaig tenir l'oportunitat de veure-la. És una fotografia molt fosca, feta davant la font, que no era altra cosa que una canya que surtia de la paret rocosa d'on brollaba la font. A primer terme hi surtien dos nens, un amb un got d'aigua i tocat amb una gorra. Aquest nen apareix en altres postals de la sèrie i vaig poder identificarlo com el Salvador Jofré, marit de l'Eduvigis de l'estanc del Soteres. Quan, anys després d'aquell dia en que vaig veure la fotografia, vaig voler comprar-la, resulta que el venedor l'havia perdut entre d'altres, o potser venut... no s'enrecordava. És una llàstima. No cal dir que seria fantàstic que algú tingués aquesta postal i volgués cedir una còpia.

La consolidació de Boixaderes, tant professional com econòmica, es va produir a partir de l’any 1915. Dels anys següents se li coneix una extensa producció de postals, sobretot de les demarcacions de Barcelona, Lleida i Tarragona. Per tal de perfeccionar les tècniques fotogràfiques va efectuar diversos viatges a l’estranger, preferentment a Alemanya. Durant la dècada de 1920 va col·laborar a l’ “Álbum de Lerida y el valle de Arán” i amb l’ ”Álbum Meravella”, totes dues de l’editorial Catalonia, i amb la “Cataluña Ilustrada” de l’editorial Martín. Arran de la visita de Ramon Roca, besnebot de Boixadera, al Museu de la Conca Dellà l’estiu del 99, es va poder esbrinar la identitat del fotògraf que havia pres les imatges dels pobles de la Conca, fins aleshores desconeguda. A partir d’aquell moment es va creure important poder recuperar la figura i l’obra de Boixadera i es va començar a treballar en la possibilitat d’editar un llibre amb el treball dut a terme a la Conca Dellà, el qual ha estat possible gràcies a la col·laboració de l’Editorial Garsineu, qui l’ha inclòs dins de la seva col·lecció Pirineu Memòria Gràfica, essent el número 4 de la mateixa. S’ha fet una exposició de fotografies a la Sala d’Exposicions del BBVA d’Isona i dins del cicle Audiovisuals Sam 2000-2001 un passi “Un fotògraf del Pallars 1910-1925” un repàs de la seva vida i la seva obra. Cal tenir en compte que el treball que ha deixat Boixadera és molt important pel fet que ens permet recuperar moltes imatges avui desaparegudes de la Conca Dellà.

DINER DE JAUME I

Està clar que ens ho deixarem perdre... Fa gairebé quinze anys que vaig donar compte a l'Ajuntament d'una troballa arqueològica. Per sort, aquell cop vaig demanar una amiga meva que m'acompanyes per tal de fer de testimoni del que jo creia (i crec) molt seriosament són els darrers vestigis d'una torre de guaita de l'antic castell de Masquefa. L'alcalde d'aquells dies, el senyor Duran, em va demanar que li mostrés on era aquell lloc i jo, suspicaç per naturalesa, li vaig dir que només ho faria si ens acompanyava un arqueòleg. L'alcalde es va mostrar comprensiu i uns dies després vam enfilar el camí ell, la meva amiga, un arqueòleg de la Generalitat i jo mateix. Els vaig dur fins el lloc i l'arqueòleg, després de mirar-se unes mostres de terrissa grisa va concluïr que, efectivament, eren d'època medieval, però no va donar gaire importància al fet. La cosa es va quedar aquí. Amb els anys he anat observant aquest lloc, molt propici a desaparèixer per l'erosió de l'aigua. Diverses vegades he rescatat peces de ceràmica i objectes de ferro, però no va ser fins el passat dia 3 de desembre que vaig trobar una peça que em permetés de pensar que, efectivament, aquelles pedres juntades amb argamassa i gairebé ja desaparegudes, eren part d'una construcció d'època medieval. Aquí teniu una fotografia de la moneda que vaig trobar, acunyada a la CECA de Barcelona l'any 1258: el primer "diner de Masquefa". Val a dir que en vaig trobar una altra, molt aprop d'aquest lloc, d'època posterior i sobre ella us en donaré compte en un altre ocasió. Post Data: aquest cop no penso dir res de res a la Casa de la Vila i gaudir en solitari de la desaparició d'aquesta part de la nostra història.