CENTENARI DEL

TEMPLE PARROQUIAL

DE

SANT PERE

DE MASQUEFA

Edició del Centenari 1925 - 2025

  

COTINGUT

 

Avant paraula                                   

El Camp dels Ametllers                    

La primera pedra                              

Un mossèn                                       

Els números                                     

Benedicció de l’església                 

Les campanes                                  

El campaner                                     

El rellotge                                          

La guerra Civil                                  

Arxiu de la parròquia                        

Obrers                                               

Consell Parroquial                            

Filles de Maria                                  

La Cofradía  

                                    

Mossens després de

la guerra Civil                                    

 

Comiat                                             

Arxius consultats

Imatges de la exposició                  

 

 

AVANT PARAULA

 

El llibret que tens a les mans és el complement i un recordatori de l’exposició fotogràfica realitzada a propòsit del centenari del temple de Sant Pere de Masquefa. La va inaugurar el Excm. i Rvdm. Sr. Bisbe de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat Xabier Gómez García, a la sala de l’antic baptisteri de l’església el dissabte 26 d’abril de 2025 a les 13:30h.

 

La idea de realitzar l’exposició i aquest opuscle van néixer dins el Consell Parroquial. El fet que hagi dedicat tres dècades de la meva vida a estudiar i divulgar la història de Masquefa feia possible que m’hi posés a treballar en aquesta idea, i contribuir el millor que podia als actes de celebració del centenari.

L’exposició és el resultat d’un treball en equip. Les primeres feines -les de recerca documental- van començar la primera setmana de febrer. Fins avui ha estat un no parar,  però tot el que s’ha fet s’ha dut a terme amb sincera joia i il·lusió.

 

Vull agrair a totes les persones que han fet possible aquesta exposició: o bé aportant les imatges i objectes que s’hi exhibeixen o bé donant testimoni de les pàgines viscudes en el temps i que, per edat, només ells podien dir.

Als descendents de Pere Calsina Sabater i Antoni Calsina Isart, mestres d’obra que van dirigir les de l’església i que han cedit temporalment a la mostra les corrioles originals que es van fer servir per a construir-la.

A tots els que han aportat de franc el seu esforç: la cosidora Enriqueta Castaño, el fotògraf Juan Antonio López, els electricistes Marc i Éric Parrilla.

Als membres del Consell Parroquial de Sant Pere de Masquefa, molt particularment al matrimoni Aguilera Ribot (la Montse i el Felipe), els quals són un exemple de dedicació a la parròquia. També al senyor Josep Maria Isart Estrada, que amb l’Ajuntament, ha subvencionat l’exposició. També a les persones que no formen part del Consell però que han ajudat en les tasques necessàries, com la de muntar les tres maquetes del temple que vaig dissenyar el 2002.

A mossèn Luís Alfonso, molt sensible a la importància del moment del centenari, al Sr. Roger Vázquez i Claravalls, Regidor de Cultura, i al Sr. Daniel Gutiérrez Espartero, Alcalde, que des del primer moment van acollir la idea de la exposició i d’aquest opuscle amb sincer entusiasme i han ajudat i molt en tot el que ha calgut i qual ha calgut. A TOTS , GRÀCIES.

 

Juli Molano i Royo

 

 

 

MEMÒRIA

dels primers en el temple que van

 

 

Rebre el

BAPTISME

Miquel Rovira Camps

19 de maig de 1925

 

Contraure

MATRIMONI

Josefa Llopart LLuvià

Amb

Josep Mestres Saumell

10 de maig de 1925

 

Ser

DIFUNT

Josep Bonastre Bonastre

25 de maig de 1925

 

 

 

EL CAMP DELS AMETLLERS

 

La història del temple de Sant Pere de Masquefa comença amb una necessitat. A finals del segle XVIII la vila ja ha experimentat un important creixement demogràfic i la capella del Roser, a banda de ruïnosa, es fa insuficient per acollir als fidels els dies de celebració. L’església romànica, que serà la oficial fins el 1878, és a l’altra banda del torrent, sola, junt amb la casa rectoral; la del campaner, l’estable i magatzems; un hort petit i el fossar.

El 1807 s’aconsegueix comprar amb els cabals de tots un terreny a on avui hi ha el poble per a edificar-hi la nova església.

S’ha dit, i fins escrit, que el lloc per bastir-la es va escollir perquè era el bell mig del poble i enllaçava el Serralet amb la Vila. La idea no deixa de ser bonica però no es cert que fos per aquest motiu. Les persones que van comprar la peça de terra on avui s’aixeca Sant Pere volien reproduir exactament al nucli el model d’església medieval que coneixien i que llavors tenia Masquefa, això es: Un temple amb la casa rectoral adossada, un hort pel rector i un cementiri al voltant.

(Del text de l’escriptura de venda): “Día vint y sis del mes de Setembre any de la Nativitat del Señor de mil vuit cents set: En lo terme de la Vila de Sant Pere de Masquefa Bisbat de Barcelona.

EN NOM DE DEU SIA A TOTHOM notori : Com Jaume Parera del Empedrat Pagès de la Vila de Masquefa y Sadurní Parera y Amat Jove Pagès de la mateixa Vila Pare y Fill (…)   DE SON GRAT y certa ciència, per ells y los seus Hereus y Successors y de quiscun d’ells en particular qualsevol que siara, VENEN, y per títol, y causa de la present venda concedeixen a favor del Reverend Isidro Bassons, Prevere y Rector actual de la Parroquial Iglesia de la referida Vila de Masquefa, de Joan Bonastre, Andreu Sabater y Parera, Josep Torras y Mata, Josep Calix y Francisco Galceran tots Pagesos de dita Vila y terme de Masquefa en nom, y com a Comissionats dels Particulars e Individuos de la mateixa Vila y terme, conforme de sa elecció y nombrament consta en actes de infrascrit Notari lo dia dotze del mes de Febrer del present y corrent any, (…) vendran perpetuament: tot aquell tros de terra campa de amplària dos cents quaranta palmos poch mes o menos y de llargària cent noranta dos palmos també poch mes o menos, que es part y de pertinencia de aquella pessa de terra de campa de major tinguda que dits Pare y fill Parera y Amat tenen y posseeixen en lo terme de la referida Vila y partida anomenada Camp dels Ametllers, qual tros de terreno lo venen a fi y efecte de poder-hi fer y construir la Iglesia Parroquial, la Casa Rectoral, lo Sementiri o Fossar y Hort, que tenen projectat edificar-hi (…).

 

El 1807 el Camp dels Ametlers no estava en mig del poble sinó als afores del poble. Només així era possible de plantar-hi un cementiri. El carrer de Sant Pere i Creueta no existien com ara i no hi havia una continuïtat de cases fins el Serralet, que era un arrabal amb ben pocs edificis. El Serralet (que era conegut al segle XIX com el barri de la Salut o de Sant Josep) havia nascut al voltant de cal Met (Serralet, 8) i a part de cal Senyoret (Nº 35-37), que era un hostal, i alguna casa més, el que veiem avui dia es va aixecar a partir del primer quart del segle XIX, d’est a oest, i només fins a cal Forfolla (Nº 54). Més endins el Poble tot eren camps de conreu, principalment olivera. El carrer Creueta molt probablement deu el seu nom a una creu de terme erigida al camp de l’Ajuntament el 1853. No debades les creus de terme es diuen així perquè es posaven a l’inici i al final del terme.

 

Les clàusules referides en el document de la venda són les següents: (…) que al cap de dos anys que dit cura Párroco o son successor estaría domiciliat en la nova Rectoria, estaran obligats dits compradors en haver de tapiar o murallar tot lo terreno de la part de mig dia de dos tapiadas de alçada sobre la casa de la terra junt amb sos fonaments corresponents los quals deuran mantener a sas costas= ITEM finalment amb lo pacte que dits venedors y deuran asumirse y conduirse las aguas pluvials per terreno seu propi (…) de las que cauran de las teuladas de la nova Iglesia Parroquial, sinó també de las de la Rectoria y demés Oficinas de ella (…). El preu de venda va ser: (…) quinze lliures de moneda de Barcelona, y a mes un Gall dindi.”

 

Doncs l’any a sobre va arribar a Masquefa l’exèrcit de Napoleó i si en un any s’havia fet alguna cosa tot va quedar aturat per la guerra. El que va succeir entre el 1808 i el 1879 (any que es va acabar de construir la rectoria) queda recollit en un document molt revelador del 1880.

 

(D’una carta del llavors prevere de Masquefa Francesc de Paula Pujol al Bisbe): “(…)  Que para el emplazamiento de la nueva casa rectoral, que se ha construido, y de la nueva iglesia parroquial que ha de construirse en la parroquia de su cargo, posee la Obra de dicha parroquia una porción de terreno, cuya extensión y límites son inciertos. El motivo de esta incertitud consiste en que nunca había sido mojonado y al intentar mojonarlos en vista de las escrituras de propiedad, no se ha encontrado rastro de dichas escrituras en los registros públicos, y sí solo en este archivo parroquial dos documentos que acompañan, los cuales están en abierta contradicción, pues en el primero, de fecha veintiséis de septiembre de 1807, se dice que dicho terreno tiene de ancho doscientos cuarenta palmos poco más o menos y de largo ciento noventa  y dos palmos, también poco más o menos, y en el segundo, de fecha veinticinco de enero de mil ochocientos diecinueve, sin hablarse de la latitud, se dice expresamente, que si bien en la primera escritura se determina la longitud de ciento noventa y dos palmos, a el hecho de la verdad es que son noventa y dos (..)

En vista pues de estas dificultades el infrascrito ha podido obtener de los propietarios colindantes el convenio amigable que se expresa en el adjunto proyecto de escritura por el cual determina que la latitud será de doscientos seis palmos y la longitud de setenta y dos, cuya área es suficiente para emplazar en ella un templo que satisfaga las necesidades de esta parroquia y un huerto rectoral suficiente para solaz y utilidad de los párrocos, además de la casa rectoral que está ya terminada.”

 

La venda de 240 x 192 pams de terra de l’any 1807 ha passat a ser de 206 x 72 el 1881, any que finalment el Bisbat autoritza l’escriptura el terreny en el Registre.

Amb tot, el model d’església pensat per mossèn Isidre Bassons (1780-1844) s’ha reproduït exactament, llevat del cementiri, perquè segons es llegeix en la mateixa comunicació: “Considerando que desde la adquisición prefijada del terreno antedicho y por no haberse edificado donde luego sobre el mismo fueron desapareciendo con la acción del tiempo los mojones que sin duda lo deslindaban y por la mucha urbanización que en aquellas inmediaciones se ha venido desarrollando no es posible bajo punto de vista higiénico destinar parte alguna dicho terreno a cementerio como de antes se había proyectado (…)”.

 

LA PRIMERA PEDRA

 

La primera pedra de l’església actual no es va posar al segle XX. Els textos de les visites pastorals del Bisbat al llarg del segle XIX així ho deixen entendre, però la prova final la trobem en el primer projecte de construcció de la nova església que s’ha conservat. És del 1863 i fou redactat per l’arquitecte Modest Fossas Pi. Es troba per duplicat a l’Arxiu Diocesà de Barcelona i és una preciositat. Havent-t’hi aquest es desconeix perquè al 1922 li van encarregar el disseny actual de l’església al marquès de Sagnier.

 

Tornant al del 1863, els fidels havien aportat per a dur a terme el projecte Fossas Pi un total de 40.575 reals però calien altres  460.270. Per aquestes dates ja s’havia intervingut en el terreny i s’havia pujat el primer pis de la rectoria del carrer Sant Pere, però de l’església res de res i no tornem a tenir notícies fidedignes fins l’any 1878-1879 quan s’acaben les obres de la casa rectoral tal i com la coneixem ara.

En principi l’església havia de seguir en l’ample la mateixa línia que la rectoria però van pensar (amb encert) que el fet de retirar-la fins el lloc que ocupa ara evitaria d’haver de posar tres esglaons a l’entrada per accedir-hi i, a més, l’allunyava del trànsit de la carretera i deixava una plaça que no quedaria una mica urbanitzada fins el 1928, gràcies a la runa resultant de tirar a terra el campanar i el pòrtic de la capella del Roser. Aquest material també va servir per fer la vorera de davant la casa rectoral i reforçar-li els fonaments a l’edifici.

La casa rectoral va ser aixecada per tots els veïns. Hi ha registre de les peonades i de les donacions i gairebé totes les cases i masos hi van ajudar.

Però els anys continuaven passant i els bisbes continuaven alertant de la necessitat d’engegar un projecte que va rebre el cop de gràcia, un cop més, amb l’arribada de la fil·loxera els anys 1887-1888. Molta població va desertar el poble i va emigrar a ciutats i la mà d’obra que havia de dur a terme la construcció de l’església (sempre es va comptar amb la gent), tampoc era disponible. Dels 1.417 veïns que hi havia censats l’any 1887 passen a menys de 800 el 1890.

Quelcom que es va fer, però, l’any 1890 va ser aixecar una paret de tàpia des de la rectoria, seguint la carretera, per tancar el solar de l’edifici. Aquest nou “pati” esdevindria el lloc de joc dels nens de l’època quan anaven a fer catequesi a la casa rectoral.

L’església, amb projecte, continuarà esperant fins que...

 

UN MOSSÈN

 

Entrem en el segle XX i paulatinament el nombre de veïns va creixent: 1897 (804), 1910 (1.135) i arribats al 1920 ja eren 1139 les ànimes censades a Masquefa. Un d’aquests veïns era el mossèn.

 

Fill de «Ca'n Batlle de Mayans», a Piera, el reverend Guixá va fer de la mateixa casa ja en vida un centre assistencial per a la població i les comarques veïnes.

Ordenat sacerdot el 1905, els primers tretze anys de ministeri van ser a les parròquies de Sant Pau del Camp i Santa Madrona com a coadjutor; va ser rector després a Sant Jaume Ses Oliveras (1917) i de Masquefa (1920).

El 1924 va ser nomenat rector d'Esplugues de Llobregat; el 1939, ecònom de Santa Maria da Sans i, finalment, el 1948, rector de la parròquia barcelonina de Sant Francesc de Paula, on va romandre 24 anys.

Per sobre de tantes altres consideracions, la vida d'aquest capellà va ser un testimoni d'amor als altres, expressat en el fet d'haver volgut convertir la seva casa pairal en un centre assistencial, i també una manifestació de fidelitat a l’Església, provada en un constant i llarg servei a les tasques de la pastora! parroquial. Va morir a Piera el 15 setembre de 1972 als 90 anys on li van dedicar un carrer amb el seu nom.

 

               Sent un home jove i obstinat, en Guixà va inflamar el cor de la gent i va saber aprofitar el moment. Durant els anys 1920 Masquefa va gaudir d’una transformació ràpida i increïblement moderna. El 1919 començaven les obres de la fàbrica Rogelio Rojo i amb ella arribaven els germans Rojo, que van fer molt de bé pel poble, aportant el capital necessari per a dur a terme moltes iniciatives religioses i laiques fins els anys 1960.

El 1921 s’instal·la l’aigua corrent a la majoria de les cases de la vila; poc abans arribaven l’electricitat i el telèfon. Junt amb el nou edifici de la fàbrica que s’estava aixecant darrera del carrer Sant Pere quedà enllestit el nou cementiri el 1921, en terrenys donats pels propietaris de can Massana i construït per la gent del poble. Tot sembla possible i és així com a inicis del 1922 mossèn Jaume escriu aquesta carta que adreçarà als caps de casa amb més bona posició econòmica i que llegirà per la resta de fidels des de la trona un diumenge a missa:

 

“Temps fa que els aimants de la vila estem frisosos per a complir un legat dels nostres pares i gràcies a Déu eixampla el cor l’haver arribat el jorn de realitzar-se.

 

A l’any 1807, més de cent anys, fou comprat amb cabals de tots els fidels i al bell mig de la vila el “CAMP DE L’ATMETLLER” per a aixecar-hi la nova església parroquial i la rectoria. Fou començada l’obra però dissortadament desistiren per les guerres i contratemps que flagel·laren nostra pàtria. Refets després amb els donatius d’uns i el treball d’altri enllestiren la rectoria amb l’esperança d’emprendre prompte la construcció de l’església.

 

És passat el temps, però no endebades, doncs el voler magnificar-se nostra vila i viure el ritme de la cultura i desvetllament que es troba arreu de nostra terra s’ha donat compte que no podia fer-ho sense el temple, car és amb les seves agulles i campanar la fesomia d’un poble, guiatge lluminós i síntesi del progrés, redós perenne del veïnatge.

 

És l’església la substancia, l’ànima de un poble. Un poble sense església és un cos sense ànima, doncs la vida de l’ànima de un poble solament de l’església es manifesta amb tota la seva força. Allí els amors es purifiquen, les cobejances es desfan, les tristeses s’esvaeixen i ‘enforteix l’esperit en es grans defallides.

               Per això s’ha de fer l’església tot seguit costi el que costi perquè amb ella volem honrant a Déu, enlairar nostra vila al lloc que el correspon.

               Tenim per endavant l’ofrena generosa dels bens propis del Curat, sabem que no ens faltarà la protecció del senyor Bisbe, podem obtenir una subvenció de l’Estat i amb els donatius d’ací i d’allà que Déu voldrà proveir-nos hom pot confiar que es farà via en pujar l’església que atrevida s’aixecarà per mirar de fit a fit el Montserrat i bondadosa ens acoblarà sota ses voltes en un sol afecte i amor.

               Però a més es necessari l’esforç de tots, rics i pobres. És necessari que els fidels vulguin aportar els seus donatius com just homenatge al donador de tota riquesa. S’ha de comptar amb la cooperació i entusiasme, sens defallir i pessimisme, de tothom.

               En això hi va el nostre honor i el nostre bon nom o sinó es diria: “veus aquí un poble que ha començat a edificar i no ha volgut concloure”. És cert que la majoria dels veïns necessiten ben be per viure el fruit de les suades de tot l’any i en aquell que ha de fer sacrificis per posar el pa a taula no se li’n poden demanar gaires més: però així mateix és cert que gestes ben glorioses han estat fetes per l’esforç i sacrificis dels pobres i humils; assenten a més la generositat del poble un lloable exemple i bon esperonament per aquell a qui Deu ha proveït de riqueses.

               A tots, doncs, els qui vulguin cooperar a l’obra excelsa de fer la Casa del poble cristià: a tots els qui per motius de pietat deuen venerar a Déu: a tots els qui estimen la vila de Masquefa, sigui qui sigui i vingui d’on vingui, adrecis aquestes lletres perquè esperin en aquesta obra tant bona que serà a l’ensems el nostre orgull i nostra glòria, embellint així la vila amb el més preuat joiell.”

 

               Les cases més ben posicionades econòmicament respondran amb generoses aportacions i les menys amb peonades, però totes s’entusiasmen i seran indispensables en la construcció de l’edifici.

De manera oficial, la primera pedra es va col·locar i beneir el dia de Santa Magdalena del 1922. Novament tenim una relació d’aquell dia feta per mossèn Jaume. Es va publicar una ressenya bastant llarga a la Vanguardia que aporta alguna dada més però publico aquí la del Prevere per ser més càlida en la prosa:

 

 

 

 

 

Relació del fet de beneir i colgar la primera pedra de l’església parroquial de

S. Pere de Masquefa 22 juliol 1922

 

Providencialment han succeït les coses perquè fos jo, M. rector de S. Jaume Las Oliveras i ocupant ara la regència d’aquesta parròquia qui portés a terme la iniciativa de començar l’església parroquial, feia més d‘una centúria esperada.

Preparades les coses en la diada de Sta. Magdalena penitent, festa major de la Vila, tingué llocs l’acte de beneir i colgar la primera pedra de la nova església i així fou celebrat l’ esdeveniment:

Endiumenjat tothom, empal·liats els carrers i balcons amb banderes, domassos, gallarets i flors, adornat el clos de l’església nova amb gallarets i garlandes de fullatge, sobresortint l’entarimat aixecat per a les autoritats, a l’hora convinguda de les 10 del matí se congregaren les autoritats del poble i representacions a l’estació del carril per a donar la benvinguda al Delegat del Sr. Bisbe, M. Iltre. Sr. Canonge Lectoral de la Seu r. D. Francisco Faura. Feres les presentacions, organitzada la comitiva i precedits per una orquestra, i encaminà a la Capella el Roser per a la solemnitat de l’Ofici. Fou celebrant Mossèn Pere Bonastre, fill del poble i Rector de Llinàs, predicant el M. Iltre. Dr. Joan Boada, Canonge de la Seu Metropolitana. Hi assistí magna i escollida concurrència.

L’acte de benedicció era senyalat per a les 4 hores de la tarda i així fou. S’organitzà una lluïda manifestació religiosa. N’eren capdavanters els populars bastoners, la Creu Parroquial, gallardons, banderes, seguint els nois i noies dels Col·legis quins portaven en llurs mans brots de llorer i rams de flors. Venien les Filles de Maria amb son pendó, les associades a l’Apostolat de la Oració acompanyades de la orquestra de la Societat recreativa del Serralet. Seguien després els fadrins en número crescut, individus de la Germandat, del Sindicat Agrícola, membres de la Junta e Construcció i de l’Obra, amb la orquestra de la Societat recreativa de la Vila. Acabava la processó amb els sacerdots nombrosos assistents a l’acte (Sr. Rectors de la parròquia aquesta, de S. Vicenç dels Horts, Hostalets, Hortons, Monistrol de Noya, Pobla de Claramunt, S. Esteve Sesrovires, Tinents de Pierola i Beguda, mossèn Grau de Piera, mossèn Planes del Regiment de Jaen, mossèn Pagès de Sant Cugat de Barcelona, mossèn Batlle, Valls, Carreras, de Barcelona…) actuant la festa el M. Iltre. Sr. Canonge Delegat (...), finalitzant les autoritats presidides per el Sr. Diputat del Districte a les Corts de Madrid i l’Excel·lentíssim Sr. President de la Mancomunitat Catalana, seguits del poble.

 

 

Al ésser al lloc on deu aixecar-se l’església, tot seguit se celebraren les cerimònies de rúbrica, fou beneïda la primera pedra i després de unes quantes paletades de morter que tiraren al clot les persones distingides que solen fer-ho en semblants actes, fou baixada al fons i colgada la tan esperada primera pedra, mentre un cor nombrós de joves i noies cantava l’himne propi de la festa acompanyats de les dues orquestres i més que tot acompanyats de l’esguard alegre i satisfet de tot el poble fidel, que com ressò de gràcies a Deu, bo i enlairats a regions sublimes juntament amb les angèliques veus dels infants:

 

 

“Creix de pressa, oh, església que neixes.

I forada amb les punxes el cel

I els cors d’àngels davallin les gràcies

Aquí dins sobre el poble fidel”

 

Fou signada un acta del fet, quin original amb la present es guarda al arxiu parroquial. També fou signat un pergamí, que juntament amb documents i monedes fou clos dintre la pedra.

Executat tot lo de llei i consuetud, abans de destriar-se la concurrència el qui això escriu remercià als Srs. Canonges, Arxiprestes, autoritats, clero i poble llur assistència a l’acte, demanant a Deu que el BROT D’OLIVERA que es plantava al bell mig de la Vila creixés prompta perquè com l’arbre de l’Evangeli ens acoblés a tots en un sol amor. Parlà després el senyor Delegat manifestant son plaer per la part principal que a l’acte havia pres. També parlà e Sr. Canonge de Tarragona dient-ne embadalit de sa bella terra que els àngels joiosos contemplen el Sr President de la Mancomunitat amb paraules curulles de religió i pàtria entusiasmà al poble i per final son el Diputat a Corts qui parlà prometent el seu concurs per obra tan bona. Digne coronament  foren l’esclat d’entusiasme i joia amb què foren rebut el cant e la Senyera, la Sardana de les Monges i altres belles cançons realitzats per l’orfeó de la vila, quedant-ne de tot plens i grossa festa duradora recordança.

LAUS DEO!

 

Dom. Jaume Guixà Pbre. Regent.

 

 

 

 

 

Lo que diu el pergamí clos a la primera pedra

 

En nom de Deu. Sia de tothom sapigut que á l’any del Senyor MCMVVII i als XXII del mes de Juliol, festa e Santa Maria Magdalena, Co-patrona d’aquesta vila de Masquefa, governant la Església e Deu el Sant Pare Pius XI, regnant a Espanya S.M. el Rei Alfons XIII; essent Bisbe de Barcelona l’Excm.: Rdmm. Dr. D. Ramon Guillament; exercint el govern de la parròquia els honorables senyors Rvnt. Jaume Guixà Parera, Prve; Joan Isart Bonastre, Alcalde i Jaume Rovira Canals, Jutge de pau; el M. Iltre. Sr. Canonge Lectoral de la Seu de Barcelona, Dr. Francisco Faura, en nom i representació del Sr. Bisbe, presidint l’acte litúrgic amb llurs diputats a les Corts de Madrid i Barcelona i demés autoritats, beneí aquesta pedra expressament extreta del mil·lenari i antic temple parroquial, la primera que ha sigut colgada de la nova església parroquial que á honor del gloriós Apòstol S. Pere i aixeca al bell mig de la vila amb amor i cooperació del fidels. Donem fe: Francisco Faura Pbre. i Antoni Jansana, Antoni Miracle, Jaume Guixà Pbre., Joan Isart, Jaume Rovira, Joan Ros Pbre, Joan Boada, Canonge – Melchor Escudero Pbre., Josep Maria Valls, Josep Maria Vilaclara, etc...”.

 

               El permís d’obra per edificar s’atorga el 14 de setembre de 1922 i en poc més de sis mesos es treballa de valent fins que el 25 abril 1923 mossèn Guixà escriu al senyor Bisbe:

 

               “(...) Que es una realidad consoladora la construcción en esta de la Iglesia parroquial cuya primera piedra fue colocada el mes de julio del próximo pasado año habiéndose ya levantado el cuerpo del edificio en sus dos terceres partes a una altura de 6 metros para lo cual se han invertido más de quince mil pesetas y unas cinco mil equivalentes por los jornales de peón y acarreo que la población voluntaria de los fieles han aportado a la obra.

               Que para continuar la construcción de esta tan esperada y necesaria Iglesia se cuenta ahora tan solo con la cantidad de tres mil pesetas. (...) Que el recurrente ha recibido diferentes veces de la amabilidad de V.E.R. palabras animoses para emprender esta obra y pruebas evidentes, como así mismo las habían dado los sus Ilustres Predecesores de prestar a la empresa su bienhechora y decidida protección.

               Por lo cual (..) Suplica se digne otorgar un donativo para la construcción de la Iglesia parroquial de esta.

 

 

 

 

ELS NÚMEROS

 

               Qui va aportar més en la construcció del temple van ser les persones humils: homes i dones. Van treballar de franc i amb un entusiasme constant per un bé comú que no s’ha tornat a veure.

De la part pecuniària, amb la documentació que s’ha salvat (durant la guerra Civil va destruir-se molta), podem dir el següent:

 

1.    L’església, segons pressupost que contempla només el material, sense embelliment d’interiors va costar: 157.798 pessetes.

2.    Una quarta part la va pagar la família Mir Vilacrara de can Massana i una quantitat sense especificar, però sembla ser que important, la va aportar la família Mas Huguet, que eren comerciants de vi. Com a reconeixement, les dues primeres campanes que es van beneir portaven els noms de les senyores de Vilaclara i de Mas.

3.    Va haver una subvenció de 3.000 pessetes de l’Estat, i una aportació del Bisbat que no s’ha pogut quantificar.

4.    Donacions importants d’altres famílies, comerciants i industrials. També el que posava la gent al plateret quan es passava durant la missa i fins es va organitzar un tómbola. 

 

Molts negocis de Masquefa van treballar de les obres de construcció, segons es pot comprovar en les factures que s’han conservat.

 

               BENEDICCIÓ DE L’ESGLÉSIA

 

               El mestres d’obres van ser el Pere Calsina Sabater (1869-1945) i l’Antoni Calsina Isart (1897-1989), pare i fill, de cal Perico (Serralet, 72). L’avi Perico va guardar i llegar als seus descendents tres corrioles que es van fer servir en la obra i que encara guarden co un tresor. La jornada de celebracions de la benedicció del temple va començar el diumenge 26 d’abril de 1925 a dos quarts de set del matí amb una Missa de Comunió general a l’antiga capella de Roser. A dos quarts de deu, el Canonge de la Seu, el Dr. D. Joan Boada , delegat del Bisbe, va beneir la nova església i també les campanes, a qui van posar els noms de Maria Dolors i Maria Assumpta, essent padrins en Josep Mª Vilaclara i la seva senyora Mª Dolors Mir, i en Jaume Mas Huguet i la seva esposa, la senyora Assumpta Jorba.

La veu d’aquelles campanes es va fondre deu anys després, quan els membres de la FAI de Martorell les van fer despenjar per a convertir-les en metralla antifeixista.

A les deu del matí  va sortir la processó des de la capella del Roser fins a l’església nova per tal de dur-ne la custòdia.

A dos quarts d’onze del matí es va celebrar la primera missa, Ofici Solemne, cantada pel cor parroquial del doctor Josep Rotllant Pons (1880-1950), amb augment de nens, i amb acompanyament de música. El doctor havia regalat un harmònium a la parròquia que va sobreviure a la guerra i que va desaparèixer de l’església els anys 1990.

Va assistir el Sr. Bisbe Ramon Guillamet i Coma (1856 - 1926) i va fer el sermó Mn. Pere Bonastre Almirall (1866-1936), fill de Masquefa, que havia de ser assassinat en un altre poble durant la guerra Civil. També totes les autoritats, entre elles el Josep Matas Fusté de cal tabola (Serralet, 57-59), que llavors era l’alcalde i el Joan Isart Bonastre, que ho seria després, abans d’en Rogeli Rojo Grané, qui va pujar el segon pis del campanar..

Tot i que el dia de la inauguració també hi va estar present, mossèn Guixà havia estat destinat com a rector l’any abans a un altre poble i el seu lloc el va ocupar Mn. Pere Batlle Suriol, fins el juliol 1928.

Fill de can Suriol, a Pacs del Penedès, va néixer el 26 d’octubre de 1871 i fou ordenat a Barcelona el 17 de desembre de 1898. La seva primera parròquia va ser Masquefa, on va fer-se càrrec de la fase final de l’erecció del temple i s’hi va estar dos anys. La guerra Civil el va sorprendre a Barcelona i el 1941 va passar a la Parròquia del Esperit Sant, arxiprestat de la Sagrada Família, diòcesis de Barcelona, on morí el 24 de novembre de 1943.

 

LES CAMPANES

 

Hi ha notícia de les campanes existents a Masquefa almenys des del segle XVII però no és possible, pel moment, explicar exactament la seva història perquè falta documentació.

El que ve ara són les dades que tenim de l’any 1924. Per observació fotogràfica podem dir amb total seguretat que Masquefa comptava amb dos edificis religiosos amb campanar amb les següents campanes: El Cementiri Vell en tenia tres: dues grosses, a sud i oest i una petita a l’est. La capella del Roser en tenia dues més, muntades una a sobre de l’altra, mirant al sud-oest; l’una mitjana i l’altra petita. Cal aclarir quantes i com eren en aquesta data pel que explicarem després.

Avui (2025) ni el Cementiri Vell ni la capella del Roser no en tenen cap. L’església parroquial de Sant Pere en te tres: una grossa que mira al nord i dues petites, al forjat que corona el campanar als quatre vents, i que són petites. La campana grossa porta data de 1601 i les petites porten: una la de 1951 i l’altra la de 1929.

A banda d’aquestes seguretats, la historia de les campanes entre els anys 1922 i 1939 és molt confusa perquè no s’ha conservat tota la documentació imprescindible per seguir la història fidedigna d’aquests elements que, com es veurà tot seguit, han estat víctimes silencioses del progrés i també de la guerra.

 

El dia 12 de juny de 1924 el rector Pere Batlle rep a petició seva un pressupost de la casa de Fundición Especial de Campanas de Pedro Dencause a Barcelona. En ell s’especifica que:

1.    La casa Dencause compra al mossèn 1 campana de 300kg aprox. i 1 campana de 40 kg aprox. sense batall ni contrapès.

2.    La casa Dencause ven al mossèn una campana de “peso aproximado igual al que resulte tener la que se calcula de unos 300kg al precio de 500pts los 100kg, con badajo y sin contrapeso.” i “una campana nueva de peso aproximado igual al que resulte tener al que se calcula 40kg al precio de 575pts los 100kg, con badajo y sin contrapeso. La campana de 300kg. se fundirá con el mismo metal que la vieja”.

 

El dia 21 de juny la casa Dencause acusa rebut de les campanes velles a la seva fàbrica: una de pes 284 kg i diàmetre 80cm i l’altra de 415mm de 40kg aprox. La gran la valora en 852pts i la petita en 156pts. Demana conformitat per fer els motlles de les noves campanes.

El dia 24 de juliol acusa rebut i conforme de la inscripció que han de portar, la qual es desconeix.

El dia 20 d’agost es fonen les campanes velles i el mossèn hi és present en l’acte. El dia 30 les noves campanes estan a punt per expedició en tren cap a Masquefa.

El dia 29 de setembre la casa de Dencause envia al mossèn el pressupost dels contrapesos per a les campanes. El gran costa 575pts i és per una campana de pes 296Kg i ‘altre costa 40pts, per una campana de pes 46kg.

 

Com ja hem dit abans, el 26 d’abril de 1925 a les 9:30h (poc menys de sis mesos després de la darrera noticia que es conserva) es beneeixen les campanes del nou temple.

 

No tornem a saber més fins el 25 de novembre de 1939 quan mossèn Ricard Serrajòrdia omple un qüestionari de l’Estat Espanyol sobre els esdeveniments produïts durant els anys de la guerra Civil. En ell deixa escrit que “quedan 4 campanas de las 6 que habia”.

No vol dir, o no hem d’entendre, però, que totes 6 estesin a l’església del poble abans de l’esclat de la guerra. El que és segur és que a la capella del Roser no en quedava cap perquè el campanar va ser demolit el 1928. Quant a les demés, no vull aventurar-me a dir què va passar exactament: quantes es van arrencar el 1936 i de quin campanar eren i d’on eren les que es van fondre el 1924 per a fer les malaurades Maria Dolors i Maria Assumpta.

 

En una comunicació al Bisbat el març del 1951 mossèn Ramon Pigrau demana permís per beneir una campana. Es farà el 22 d’abril (coincidint amb XXIXè l’aniversari de benedicció de la primera pedra del temple) i es situarà al forjat de la torre; és feta en  bronzo, substitueix a la que hi havia “antes de la revolución”  i servirà per marcar les hores. Fins aquesta data, doncs, el rellotge no les marcava, o almenys no amb la campana del cloquer com ho feia originalment.

 

A partir de l’any 1962 i almenys fins el 1989 mossèn Anesi Crespiera tenia col·locats a dalt del campanar dos megàfons de gran potència que estaven connectats primer a un giradiscos i més tard a un reproductor de casset. Els aparells els tenia en la saleta que hi havia al costat de la cuina. Des d’allà es reproduïen els tocs de missa i de difunts.

A banda de fer la funció de campaner elèctric, aquests megàfons van ser molt útils en dues ocasions: l’una quan es va perdre un nen i mossèn Anesi ho va anunciar per micròfon als quatre vents i l’altre quan va morir el senyor Enric Pujol Rovira, marit de la molt recordada Leonie Miralpeix, el qual col·laborava amb la parròquia en assumptes musicals.

Les hores les seguia tocant la campana del 1929 i els tres tocs d’anunci de l’inici de la missa el tocàvem els escolans tibant d’un cable d’acer que hi havia a la sala del baptisteri antic i que connectava amb la campana del 1951.

 

EL CAMPANER

 

Fins la implantació del parallamps de manera general en les torrers de les esglésies a inicis del segle XX, la feina de tocar les campanes era una de les més perilloses que hi havia pel risc de morir electrocutat per un llamp quan hi  havia tempesta. A Masquefa almenys van ser dos al segle XIX que van morir d’aquesta manera, mentre tocaven a mal temps: Joan Rovira Pujol, de 26 anys, al campanar del Cementiri Vell l’1 setembre de 1826 i Bonifaci Martí Ribas, el 29 agost 1893, a la capella del Roser, era de Piera i tenia 49 anys.

 

Els campaners que ha tingut Masquefa i que han estat recordats més darrerament són els següents:

 

Benet Puig Parera (1829-1901). Vivia a la casa rectoral que hi havia al costat de l’església romànica de sant Pere i de la Santa Creu. Cada 24 de desembre anava a peu a Montserrat a escoltar la missa del Gall i tornava de nit per arribar a punt d’albada a Masquefa i anunciar amb les campanes la missa del dia de Nadal.

 

Sadurní Bonastre Bonastre (1874-1949). Li deien Saní i el Panxa Blau. De cal Pau Marxant (carrer Sant Antoni, 15) A banda  de la feina d'encendre i apagar els fanals, també era el sereno, l'agutzil, anunciava les morts i feia de campaner. Va morir a l’Argentina.

 

Josep Almirall Castells, a. Peret de cal Jep o el Parenostres. Vivia a cal Jep (Crehueta, 21). Era de Piera i havia arribat a Masquefa el segle XIX. Aquest va ser el darrer campaner abans de la guerra Civil i el primer que va tocar les campanes del nou temple el 1925. També va ser el primer encarregat del rellotge. Va morir a Granollers.

Probablement també va ser el darrer campaner que tocava i coneixia els tocs de campana tradicionals de Masquefa com eren el de Bateig (al final del qual els tocs indicaven si era un nen o una nena el batejat), el de Bon Temps (que paradoxalment es tocava per anunciar tempesta); el de Sometent (per cridar alerta al veïnat) i el de Festa. 

 

Joan Mayol Arborès (1890-1975). Era de Palafrugell, i feia d’electricista. Vivia a cal Lampista Mayol, o cal Cuadros, (carrer Creueta, 20). Va venir a Masquefa cap el 1934 i va deixar l’ofici de campaner cap el 1960. Tot i que la seva manera de tocar era més viat amb parsimònia i diferent del seu predecessor (que ho feia molt animadament en els dies de festa, segons el record popular) el Mayol va ser el darrer dels campaners tradicionals que va tenir Masquefa. Va morir a Piera.

 

(Entre els anys 1961 i 1991 les campanades de difunts i  missa major eren una gravació que sonava des d’uns megàfons instal·lats al campanar. Els tres tocs de campana d’inici de la missa els tocàvem els diumenges els escolans.)

 

Joan Pla Graells (1901-1988). Vingut de Manresa. Vivia al carrer Doctor Rotllant. El Joanet de la Torre (dels Lleons) ajudava a missa, tocava campanes, passava el plateret i feia les vegades de sagristà.

 

Darrerament han intervingut dues persones en aquesta tasca. Un va ser l'Adolf Riudavets Mercadal (1918-1993) i a partir del desembre del 1993, quan va morir, es va fer càrrec la seva dona, la Salvadora Bonastre Llupià de cal Pau Marxant.

 

Avui dia es toquen campanes els dies de festa, al començament de la missa i per difunts. El ritme i freqüència d’aquest darrer cas amb les campanes de l'església nova és tradicionalment: un toc de campana gran (o llarga) i un toc de campana petita (o curta), alternats durant una bona estona (uns 50 tocs).

Si el difunt és un home, al final de les campanades se'n toquen tres de seguides; si és una dona, se’n toquen dues.

Antigament les campanes es tocaven estirant d’una corda (després un cable d’acer) des de baix del campanar, a peu de carrer. Actualment es fa mitjançant un interruptor elèctric amb dos polsadors: el de dalt pel toc llarg i el de baix per al petit.

El so de les campanes depèn bastant de la direcció del vent i és molt possible que si bufa d'un cantó, l'altre cantó del poble no les escolti. D'aquí la llarga durada del toc.

 

EL RELLOTGE

 

El 1928 torna a haver-hi un canvi de rector. Arriba en tren Mn. Joaquim Vila Sala, que s’hi estarà fins la seva mort el novembre 1934.

 

Ecònom a Masquefa, nasqué a Santpedor el 14 d’agost 1872. Estudià la carrera a Vic on es va ordenar el 18 setembre1897. Passà a la diòcesi de Barcelona el 1900 i exercí els càrrecs de vicari a Gavà, Sant Boi, Sant Gervasi, Barcelona i finalment Masquefa, on va morir el 12 de novembre 1934. Fou capellà del manicomi de Sant oi, després del de Choala, a Puebla de los Ángeles (Mèxic); capellà de l’Asil de Santa Maria de Guatemala; rector de Sant Josep de Pínula; de Hauetango; de Pazidzia. L’any 1920 va retornar a Espanya. L’any 1922 va quedar adscrit a Santa Maria de Pi; l’Any 1923 fou nomenat capellà de l’Hospital de Sant Pau; l’any 1926, tinent de Las Pessas i el 1928 passà a Masquefa.

Fou qui va coordinar les feines de demolició de l’antiga rectoria al Cementiri Vell i va estar atent als treballs que la Generalitat de Catalunya va fer en la restauració de l’església romànica el 1931.

Va ser el que va fer connectar el clavegueram amb la casa rectoral i pel que sembla fou un prevere molt estimat del poble. L’Ajuntament va cedir un nínxol al cementiri que va quedar en propietat de la parròquia a on se’l va inhumar.

 

L’església s’havia inaugurat sense tenir un rellotge potser perquè el projecte de l’arquitecte Enric Sagnier Vilavecchia (1858-1931) no en contemplava un.

El rellotge públic més antic que tenim a Masquefa es troba a la façana sud de la nau principal de l’església romànica de Sant Pere i la Santa Creu de Masquefa i és de sol.

Els rellotges es gravaven als carreus per determinar el cicle de les hores canòniques diürnes de: Prima, Tèrcia, Sexta i Nona. Aquestes hores senyalaven moments particulars de la litúrgia i van ser fets molt segurament pels campaners que tenien al seu càrrec d’avisar els mossens i monjos de l’arribada d’una hora en particular.

Ja en època moderna trobem al Bisbat una carta del 14 de setembre 1868 on el llavors mossèn de Masquefa Miquel Bodaló comunica que: “(... Habiendo determinado los feligreses colocar cuanto antes una campana (comprada ya) en la torre de la capilla sita en la villa, y al paso servirá para dar las horas, sinó al propio tiempo para dar señal y reunir a los mismos (..). La referència, però, no diu explícitament que hi hagués instal·lat un rellotge.

El 2 de novembre de 1902 un tal Josep Martínez firma un rebut de 15 pessetes per desmuntar el rellotge i netejar-lo. Se sap també que l’encarregat de donar corda aquest primer rellotge mecànic era el Damià Costa Juncosas (1875-1939), un serraller de cal Feliu (carrer Major, 82). El rellotge va estar en ús fins el 1928 quan es va demolir el campanar de la capella del Roser i no se sap on va anar a parar la maquinària.

 

El febrer del 1926 el encara mossèn Pere Batlle es posa en contacte amb el rellotger barceloní José Pocoví, del carrer Sagunt a Sants, i aquest s’arriba a Masquefa per veure com és el campanar. La solució per instal·lar un rellotge a la torre passa per aixecar-la un pis. L’arquitecte realitza el projecte i dissenya el forjat que coronarà el campanar per acollir les campanes que marcaran els quarts i les hores. Es construirà a Sant Esteve Sesrovires, al taller de Francesc Llobet. El febrer del 1927 queden definides les característiques del rellotge, que es fabricarà a Suïssa i costarà 3.500 pessetes.

L’Ajuntament es farà càrrec de les obres al campanar, que s’haurà d’aixecar uns set metres, i en les quals hi participarà un jove paleta  anomenat Ramon Castells Iglesias a. Ramonet (1910-1995), que deixa el seu nom escrit sobre una capa de guix en l’obra.

El cost total del rellotge sobrepassa en molt els fons amb es quals compta la parròquia però un desgraciat accident ocorregut al trencall de la carretera que porta a can Cairot farà  possible la seva adquisició. El diari El Sol de Tous publicava el 31 agost 1927: “Accident automobilista.— El 21 de l'actual essent aproximadament les deu del mati, ocorregué un greu accident automobilista en el veí poble de Masquefa, el que costà la vida als ocupants del mateix, que eren dos germans anomenats Joan i Joaquim Morera Pujol, essent dit auto propietat del primer. Els cadàvers dels infortunats germans foren traslladats a Barcelona al dia següent.

La família dels morts (un d’ell metge i l’altre comerciant) fa una donació de mil pessetes a la parròquia per la instal·lació del rellotge com a mostra d’agraïment per l’atenció que la vila va tenir amb els infortunats automobilistes.

Això va ser a l’agost. Al desembre del 1927 s’inicia la instal·lació de les tres esferes a la torre, que tindran il·luminació nocturna. La quarta esfera, que dona al cantó sud, es va instal·lar posteriorment a petició d’algú que llavors estava a l’Ajuntament i que tenia la vinya en aquell cantó, des d’on no es veia l’hora en el campanar.

A finals de març del 1928 arriba la maquinària del rellotge a Barcelona, que s’expedirà a Masquefa en ferrocarril el mes de maig.

Per fi entra en funcionament el diumenge 4 de juny de 1928 tot i que la inauguració oficial es farà per santa Magdalena. Les obres del campanar, rellotge inclòs, van ascendir a 13.000 pessetes. Juntament amb la seva inauguració també havien de ser-ho les primeres obres de pavimentació de la placeta de davant l’església i la seva vorera. El material per pavimentar i fer la cimentació de la façana de la casa rectoral va ser la runa de l’atri i el campanar de la capella del Roser, quan finalment es van demolir després de les objeccions fetes pel conservador del museu Diocesà a l’alcalde de Masquefa, Rogelio Rojo. El Bisbe va ser qui el desembre del 1928 va autoritzar la demolició d’aquestes estructures.

El forjat acollia  les campanes que marcaven les hores i els quarts i es van instal·lar el 1929. El juliol del 1936 quatre de les sis campanes que tenia l’església van ser abatudes per aprofitar el metall per a fer munició. La de les hores no es va tornar a restituir fins el 22 d’abril del 1951.

El rellotge va patir desperfectes durant el bombardeig del 22 de gener de 1939 i no va tornar a funcionar fins ben entrats els anys 1940.

 

És propietat de l’Ajuntament, que és qui va costejar la major part de les obres de la seva instal·lació, però té la obligació del seu bon funcionament. La persona encarregada del manteniment era designada pel propietari però havia de ser grata al rector. En una de les clàusules del contracte que l’Església té signat amb l’Ajuntament s’especifica que si el rellotge fos traslladat de lloc per qualsevol motiu, aquest passaria a ser propietat de l’Església.

El primer encarregat de l’enginy, almenys fins el 1930 de manera gratuïta, va ser el mateix campaner, en Josep Almirall Castells. Aquell any l’Ajuntament va proposar al rector de canviar aquesta persona pel qui llavors era sereno i encarregat del cementiri i així no haver de pagar les 10 pessetes al mes al campaner, que per aquestes dates ja estava fart de cuidar del rellotge de franc i demanava un petit sou.

Durant els anys quaranta i cinquanta es van encarregar de cuidar-lo el campaner Joan Mayol i el Marino Pérez Ortín (1917-1984), que feia de rellotger al poble.

A partir del 28 de novembre del 1966 i fins finals dels anys 1990, l’Enric Prades Arnes (1944), treballador de l’Ajuntament, ha tingut cura del rellotge. S’encarregava de donar-li corda cada dissabte a les 9h del matí i cada mes feia un manteniment que consistia en posar oli als rodaments. El 1990 el rellotge i el sistema de tocar les hores es va revisar completament i es van canviar els picadors de les campanes de sistema mecànic a sistema elèctric. Es van instal·lar dos motors que donaven la corda automàticament al mecanisme i a partir d’aquí el manteniment ha consistir en ajustar les hores i posar oli als rodaments.

Avui dia, el rellotge gaudeix de bona salut i toca quarts i hores.

 

 

LA GUERRA CIVIL

 

Durant la guerra el temple va ser dessacralitzat i col·lectivitzat pel Comitè de Milícies Antifeixistes. Primer es va convertir en un mercat al que van posar el nom de LA COMUNAL. La peixateria estava en el baptisteri i el bacallà el posaven a dins la pila baptismal. No va tenir gaire èxit i va durar poc temps. Després l’església va servir de magatzem.

La rectoria va ser una escola els últims mesos del 1936 i després els nens van anar a estudi a can Massana. La rectoria va servir d’habitatge per als refugiats de guerra que van arribar a Masquefa.

Per tal d’explicar el que va passar en aquells tres anys, seguirem la biografia de Mn. Pere Busquets Padrós, que es va publicar en la Hoja Diocesana l’any 1941. No cal dir que he contrastat la informació que ens dona aquest document amb altres fonts. He augmentat el text de la Hoja Diocesana  quan ha calgut i ho deixo palès en negreta i entre parèntesi.

 

Mossèn Pere era nascut a Sant Feliu Sasserra, 1882, al número 8 del carrer Vilaclara, estudià al seminari de Vic, on s’ordenà entorn el 1910.

Havia estat de vicari a Sant Cristòfol de Premià de Mar de 1924 a 1927, junt amb el rector Mn. Josep Paradeda. El 1931 fou nomenat ecònom de Castelldefels i el 1934 de Masquefa.

Devotíssim del Sagrat Cor i de l'Eucaristia, havia establert en la seva parròquia la pràctica dels nou primers divendres i l'Obra de les Maries dels Sagraris.

A Masquefa es va distingir per la caritat cap als malalts, en atendre quants cridaven a la seva porta i en dispensar quants favors estaven al seu abast. Tenia una piga negra a sobre del llavi, recordava algú que era nen quan el va conèixer.

El 18 de juliol de 1936, a l'esclatar la guerra Civil i davant la gravetat de les notícies que li portaven del moviment revolucionari, exclamà: "Tinguem fe, no perdem l'esperança. Aquesta setmana és la de la Mare de Déu del Carme: Ella ens protegirà. Si Déu ens mana tals tribulacions i calamitats, les acceptarem en expiació dels nostres pecats i sobre tot pel de Catalunya".

El dia 20 de juliol va celebrar encara la santa missa i confiava que encara es podrien celebrar les funcions religioses de la Festa Major, el dia 22 de juliol. El dia 21 encara va celebrar missa però cap a les nou del matí, van arribar a Masquefa alguns subjectes d'un Comitè d'un altre poble (escamots de Martorell i de La Torrassa) , amb la intenció d'incendiar l'església parroquial, a la qual cosa es van oposar diversos veïns (el més decisiu va ser el Laio Joan Bonastre Ferrer, que llavors era alcalde); però a la tarda van impedir que Mn. Pere posés fora de perill el Santíssim Sagrament. Amb tot Mn. Busquets, desafiant tots els perills, va arribar fins a l'altar, va treure el Copó; però donant-li un cop al braç el Copó va anar per terra amb les sagrades formes que van ser sacrílegament profanades.

El dia 22 Mn. Busquets, víctima d'una gran excitació nerviosa, va haver de guardar llit. A la tarda van penetrar a la rectoria alguns individus del Comitè local i van fer un registre, van obligar-lo a llevar-se; se'l van endur al lloc de La Creueta, on el van obligar a llevar-se la sotana. El sacerdot creient la seva execució, va dir: "no faig un pas més, mateu-me; més abans doneu-me uns moments”. Es deixà caure de genolls i va pregar uns instants. Es va aixecar i tornat cap a ells, va dir: "Senyor, perdona'ls, com jo els perdono!". La mirada del sacerdot es va creuar amb un que havia rebut molts favors de la víctima, el qual va dir: "Si tu ens perdones, també et perdonem a tu". I el van acompanyar a casa.

A la nit es van tornar a presentar perquè abandones la rectoria oferint-li un camió per al seu trasllat i dels seus mobles, i van dir de fer-ho al mati. El camió no va arribar i Mn. Busquets va ser molt molestat i insultat.

Al matí del dia 23 de juliol, va decidir refugiar-se a casa d'una família molt cristiana (a cal Met, Serralet, 8. Primer a dins una rassa, fora de la casa, on la família li duia el menjar. El 24 va entrar a la casa.) L'endemà 25, a les sis del matí uns 17 homes armats del Comitè de la FAI de la secció de Martorell, van efectuar un minuciós registre del poble. Algú va delatar el parador del mossèn i el van trobar amagat al cub.

(Dies abans els membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Masquefa  el van voler ajudar a marxar de Masquefa abans que s’amagués a cal Met. Un testimoni present en el moment que el van prendre assegurava que el van portar junt amb dues persones més davant les Corts del Gabarró (Serralet, 87-89) i que allí algú del Comitè de Masquefa va dir: “aquests dos no us els emportareu perquè són gent d’aquí. Aquest -referint-se al mossèn- no es d’aquí.” Els milicians van pujar al prevere al camió i van deixar els altres.

Aquella mateixa tarda van cremar els objectes de l’església. L’escamot de Martorell va convidar els masquefins a fer-ho però ningú no va voler. Sabien el que havia costat tot allò, vull pensar, i el que representava. Amb el mobiliari també es van cremar les imatges de la Moreneta, la Puríssima, el Sagrat Cor, la Mare de Déu del Carme, el Crist de l’Hospital (que era del segle XVI); van robar el reliquiari de Sant Valentí i van decapitar i li van tallar el braç dret al sant Pere que presideix l’altar major. Va ser restaurat el 1941 amb un cost de 500 pessetes. Li van haver de fer el cap nou. (Avui s’hauria de restaurar perquè la figura està plena de corc i té una sandàlia trencada).

Tot ho van portar enmig de la carretera i van fer dues pires just en front l’església i de cal Afaita Guitarres (Sant Pere, 12). Hi van calar foc. Quan la rauxa va passar i tot era fred un nen de vuit anys va anar al lloc. Entre els encenalls va trobar quatre canelobres i una creu que hi havia davant la mare de Déu de Montserrat. El nen va anar a casa, va agafar un sac, va posar els objectes a dins i els amagà a les golfes. Aquest nen amb els anys esdevindria l’estanquer Joan Parera Sabi.

 

El mossèn va ser assassinat a Martorell, camí el convent on havia de ser empresonat, el mateix dia 25 de juliol de 1936, al carrer, a la Baixada del Mur, al crit de “Visca Crist Rei”, d'un tret al cap per un noi de 17 anys. Va ser la primera víctima a Martorell. El seu cos va ser portat a l’hospital i un cop certificada la seva mort va ser inhumat al cementiri.

La seva defunció està inscrita al Registre Civil de Masquefa. El noi que el va matar va morir al front en la mateixa guerra.

El 1939 l’Ajuntament de Masquefa s’adreça al Bisbat per sol·licitar exhumar el cos del prevere i inhumar-lo a dins l’església de Sant Pere. No es porta a terme. Finalment és inhumat al seu poble, on se li fa un homenatge i on hi viu una germana seva, soltera,  el 25 de maig de 1941.

 

Després de la guerra el que va passar va ser que es va haver de reconstruir el temple.  L’Ajuntament va fixar un impost especial a les cases per recaptar diners. Per sort va ser salvat de ser cremat però van caldre molts anys, esforços i diners perquè arribés a tenir l’esplendor que tenia abans de la guerra.

 

ARXIU DE LA PARROQUIA

 

Un arxiu parroquial és un conjunt de documents que conserva una parròquia, com actes, decrets, correspondència, circulars, butlletins diocesans, etc. Seguint aquesta definició, la de Masquefa n’ha tingut un des de temps molt reculats. Tenint en compte, però, l’antiguitat de la parròquia, el total de documents que ens han arribat i que hem pogut catalogar i conservar són molt escassos. Al llarg dels segles l’església i la casa rectoral van ser  saquejades regularment. Al document 940 del catàleg Documentos de la Cancilleria de Enrique I de Cataluña, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), datat en 22 d’abril del 1463 llegim que: “Bertomeu de Vallformosa, de la parròquia de Sant Pere de Masquefa informa que  Joan Vila i Francesc Coll, jurats de la parròquia de Masquefa, exponen que, algunos particulares, tanto de esta parroquia como forasteros, robaron en la Iglesia de dicha parroquia, llevándose la custodia, tres cálices de plata, LIBROS, manteles...”

Als robatoris han de sumar-se les calamitats com els incendis i, sobretot, les guerres, que no han estat poques en el curs del temps. En relació directa amb això últim, i abans d’entrar en què consisteix l’arxiu actual, haig de referir-me a l’actuació d’unes dones durant els primers dies de la guerra Civil Espanyola, sense la qual de ben segur avui no tindríem part o tota la documentació que es conserva en paper.

 

A cal Estantís (carrer Major, 1. avui hi ha la farmàcia) vivia una dona sola, soltera i molt piadosa anomenada Leonor Isart Claramunt (1885-1965). Veient el caire que prenien els esdeveniments, la Leonor va posar a dins un sac un número indeterminat de documents, entre ells els llibres sacramentals, i els va portar d’amagat a cal Fuster del Rei (Major, 7) on  una altra dona, la Lluïsa Claramunt Bonastre (1895-1965) conscient del risc que representava aquella acció, va consentir de paredar-lo sota l’escala de la casa.

Els documents van romandre en aquell lloc durant tota la guerra i sabem que van aparèixer i van ser retornats al rector Mn. Ricard Serrajòrdia el febrer del 1941 per una nota manuscrita que va deixar al llibre d’ Òbits del 1915 al 1936, en la pàgina 88.

Passats els anys aquests llibres van ser imprescindibles per tal que algunes persones del poble poguessin tenir dret a la seva pensió de jubilació, ja que certa documentació del Registre Civil va desaparèixer en temps de la guerra i no es podien certificar alguns naixements.

A la tardor de l’any 1991 es van iniciar les obres de remodelació i adequació de la rectoria. Al despatx de rector, segons s’entra a mà esquerra, hi havia una part de la paret separada per una cortina on estaven amuntegats, en unes lleixes i sense gaire ordre, una gran quantitat de papers, quaderns, sobres, llibres... Era la documentació que anys més tard va passar a conformar l’Arxiu de la Parròquia de Sant Pere.

Una primera inspecció del contingut va resultar en la troballa de tres documents molt rellevants. El “paper” més antic que hi havia era un pergamí datat el 10 de juny de 1451, que era el trasllat de la firma feta per la reina Maria, dona d'Alfons V d'Aragó, dels capítols pera la redempció del castell de Masquefa i la seva reincorporació a la Corona (Perpinyà, 2 de gener de 1449), que, entre altres privilegis concedits al castell, afegia Masquefa al nombre dels carrers de Barcelona.

També es va trobar un Censal Mort (un impost) fet a Esparreguera el 1576.

Ambdós documents van passar en donació a l’Ajuntament de Masquefa i avui dia estan a l’Arxiu Municipal.

Un altre pergamí que es va trobar (i que avui es troba desaparegut) era datat el 22 de març de 1679 a Sant Cugat el Vallès. En ell Nicolau Cotoner, gran mestre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem i de l’Ordre de Malta, confirma la presa de possessió de Galzerani de Villalonga. Estava escrit en escriptura humanística i tenia un segell penjant de plom del Monestir de Sant Cugat del Vallès.

 

El 1992 la Núria Samper Rovira era estudiant dels darrers cursos de Historia a la Universitat de Barcelona i va veure el pergamí del 1451 emmarcat i penjant a una de les parets de l’ajuntament. En saber que s’havia trobat a la rectoria es va adreçar al llavors mossèn i rector Esteve Fernández García qui la va animar a fer una ordenació de la documentació existent. Entre el 1993 i l’any 2000, a estones perdudes i, a l’inici, juntament amb el llavors estudiant d’Història Daniel Rubio Manuel, van dur a terme una primera intervenció separant el material per temes, segons un quadre de classificació general. L‘octubre de 1999 mossèn Esteve Fernández va signar un document de cessió dels pergamins a l’Ajuntament. Finalment el 2001 els pergamins, que estaven bastant malmesos, van ser restaurats de franc pel professor restaurador Rafel Anglès a la facultat d’Història. Després d’això el projecte d’arxiu va quedar en suspens quatre anys més.

 

La Núria Téllez Rodero, llicenciada i doctoranda per la Universitat de Barcelona, arxivera des de 1994, va venir a viure a Masquefa i des de setembre de 2003 ha participat de manera activa en assumptes de la parròquia. És autora del quadre de classificació de la documentació que es va aplicar en aquest arxiu. Va redactar el projecte d’Implantació i Execució de Gestió Arxivística de l’Arxiu Històric de Sant Pere de Masquefa presentat a la Generalitat de Catalunya per tal d’obtenir els 8000€ necessaris per dur-lo a terme i dels quals la Generalitat en va concedir la meitat. Ella no va cobrar ni un cèntim per la seva feina i tot es va destinar al projecte.

 

Les feines de creació de l’Arxiu les va iniciar el 2004 i finalment aquest va quedar inaugurat el 4 de desembre de 2005 en un acte a l’església on la senyora Teresa Estruch Mestres, alcaldessa de Masquefa entre 1999 i 2007, va recordar aquelles dones que durant la guerra Civil havien preservat una mica de la història de la parròquia i de la vila.

L’Arxiu va romandre a la rectoria a dins d’un armari comprat a l’efecte durant gairebé una dècada. En aquest temps es van produir diversos robatoris, entrant els lladres a dins la rectoria, i en el darrer del febrer del 2014 els Mossos d’Esquadra deixaven palesa en el seu atestat la recomanació de traslladar aquesta documentació a un lloc on es pogués garantir la vigilància del  seu contingut les 24 hores. El P. Josep Maria Henríquez Farreras, llavors rector, ho va posar en coneixement del Bisbat. En aquest procés la Núria Téllez va presentar al Consell Parroquial un informe valoratiu del trasllat de l’Arxiu al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat i aquest va decidir unànimement que l’arxiu marxés de Masquefa per raons de seguretat, fent-se efectiva la decisió el 6 d’abril de 2014.

 

OBRERS

 

La institució dels Obrers és una de les més antigues i les primeres notícies a Masquefa són certes de la seva existència des del segle XIX.

Cal tenir present la importància dels anomenats “obrers” en la direcció de la comunitat cristiana local d’aleshores. Normalment eren dos i un representava els interessos del nucli a l’entorn de l’església parroquial, i l’altre els masos.

La seva funció era vetllar per tots els aspectes materials del temple, feien les diferents col·lectes, cobraven els enterraments i altres serveis, portaven els llibres de comptes, dels quals havien de donar el balanç al rector o al bisbe, custodiaven els diners dins d'una caixa amb dues claus, de les quals en tenien una, recollien l'oli per a la pasqua feien la salpassa, i procuraven el manteniment de l'edifici parroquial, fent les reparacions i compres oportunes.

Juntament amb els Administradors  de les confraries, tenien el dret de vendre cera per a les cases, que era l’equivalent al que avui representa l’electricitat.

Els obrers eren generalment renovats cada quatre anys, excepte en aquelles parròquies en què el càrrec era vitalici.

Posteriorment,  la figura de l'obrer passarà a associar-se moltes vegades a tenir cura d'un sant, preparar les processons i l'enramada de murta i canyes per a les grans festes.

Cal dir que els integrats dels diferents consells o juntes sempre han sigut persones pròximes i sensibles a la labor de la parròquia i de confiança del rector. Fins els anys 1980 ho van ser oficialment només homes

 

Tenim noms i cognoms d’obrers a Masquefa des del 1882. En aquell any ho eren en Josep Cardús Esteve (1818-1892), que segons una declaració seva al Bisbat feia d’obrer, sagristà, director del coro i cobrador de sillas des del 1857. Fou destituït el 1882. L’altre, Miquel Castells Cucurella (1835-1901), aquest en actiu, almenys, fins el 1891.

 

CONSELL PARROQUIAL

 

El Consell Pastoral Parroquial és un organisme estimat per l’Església com la millor forma de participació dels fidels a la parròquia, en comunió amb el rector.

El presideix el Sr. Rector i en formen part els preveres, vicaris de la Parròquia, un representant de les Comunitats Religioses, un representant dels diferents equips i grups que realitzen la seva acció a la Parròquia, seglars, i segons les Normes de funcionament es renova cada cer temps. En una nota del 1939 mossèn Ricard Serrajòrdia deixa notat que (els membres de la Junta) es reuniran cada primer i tercer diumenge de mes.

L’antecedent del Consell Parroquial és la OBRA, o la JUNTA PARROQUIAL, que en moltes ocasions és referida com la JUNTA DE OBRA.

 

A continuació referirem les dades que tenim sobre les persones que han estat pròximes a la parròquia en aquest particular fins jut després de la guerra Civil Espanyola.

 

1807 (Compra de la peça de terra a on s’aixecarà el nou temple): Isidre Bassons, prevere i Rector, Joan Bonastre, Andreu Sabater Parera, Josep Torres Mata, Josep Càlix i Francisco Galceran; Jaume Parera del Empedrat i Sadurní Parera y Amat. 1853 (Erigir la creu del terme): Pau Ferret, prevere i Rector, Agustí Mir, Anton Valls, Josep Monner, Joan Parera, Josep Estruch, Antoni Sabi, Pau Viladoms, Pere Ferrer; Francisco Sabater, Josep Sabater i Josep Parera. 1878 (Construcció de la Casa Rectoral): Francisco de Paula Pujol, prevere i Rector, Juan Mir Matas, Juan Valls Juan Parera Galimany (propietaris), Francisco Sabaté, Juan Serra (comerciants), Juan Mir Viñals (farmacèutic), Miguel Castells, Salvador Bonastre Dulcet, Gabriel Sabaté y Lluís Llopart (pagesos). Pedro Martí, Miguel Llobet i Isidre Claramunt (Mestre d’obra i paletes). 1920 (Construcció del nou temple): Jaume Guixà Parera, prevere i Rector, Joan Isart Bonastre (alcalde), Josep Monner Cardús, Josep Castells Rovira, Josep Julià Càlix, Francisco Càlix Mas, Josep Bonastre, Josep Maria Vilaclara, Jaume Pijoan, Josep Matas Fusté, Josep Almirall Castells, Jaume Rovira Canals, Joan Martí Martínez, Joan Isart Puigrós, Miquel Mas Subirana, Jaume Mas Huguet, Isidre Llopart Castells; Joan Serra Galceran, Ramon Boldú Vilalta, Sebastià Bosch Almirall (mestre de primeres lletres) Josep Isart, Josep Mas Matas, Joan Cardús Martí, Emili Esteve Llopart, Josep Rovira Serra i Josep Isart Càlix, Miquel Mas, Vicent Torres. Novembre de 1920 (Junta Parroquial): Jaume Guixà Parera, prevere i Rector, Jaume Mas, Doctor Josep Rotllant Pons, Doctor Joan Janer, Mestre Sebastià Bosch, Isidre Llopart, Joan Serra i Jaume Rovira. Maig 1927  (Junta d’Obra): Jaume Mas Huguet, Isidro Llopart Castells, Joan Serra Galceran, Ramon Serra Isart, Ramon Boldú Vilalta i José Almirall Castells. Abril 1929 (Junta d’Obra): Isidro Llopart Castells, Ramon Serra Isart, José Almirall Castells, Doctor José Rotllant Pons i Isidre Miquel Muray. Juny 1939 (Junta d’Obra): Dr. Josep Rotllant Pons, Isidre Miquel Muray, Isidro LLopart Castells, Ramon Serra Isart, Jaume Mas Huguet i Josep Almirall Castells.

 

A l’actualitat, el Consell Parroquial es reuneix dos vegades al mes. Les persones que el conformen són designades pel mossèn i s’encarreguen d’organitzar i dur a terme les activitats de la parròquia en les àrees de Litúrgia, Catequesi, Relacions Públiques, etc. El President és mossèn Luís Alfonso García García; Secretària, Núria Téllez Rodero; Ecònoma, Maria Rosa Olivella Carreras; Vocals: Josep Maria Isart Estrada, Maribel LLorente, Mercè LLorente, Eulàlia Gabarró Velázquez, Maria Carme Estruch Mestres, Felipe Aguilera Quero, Montserrat Ribot Guirao, Maria Rosa Sabi Sabi, Ignasi Amorós Vila.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

FILLES DE MARIA

 

L’any 1854 el Papa Pius IX havia formulat el dogma de la Immaculada Concepció de Maria. Amb el temps aniran sorgint diverses congregacions religioses i laiques que es posaran sota l’advocació i la protecció de Maria Immaculada. Les dones, allunyades de tota relació social, dins de les seves cases fent les feines domèstiques, trobaran en els grups d’Acció Catòlica, en les activitats parroquials i en la participació en les múltiples devocions, una mena de realització social. Dins la mateixa mentalitat de l’època, calia educar les nenes per al dia de demà ser una bona mestressa, una bona esposa i calia formar-les en una espiritualitat que faria d’elles unes dones catòliques i devotes. En aquest context hem de situar la “Congregación de las Hijas de María”. Sorgia com a grup parroquial, dirigit i presidit pel rector de la parròquia i es constituïa com una associació amb el seu Reglament.

 

A Masquefa, la primera menció que se’n fa és el juny del 1882. En una carta de Jaume Bonastre Catasús (1815-1885) de can Bonastre dels Torrents, Administrador de la Confraria de Sant Valentí, al Bisbe de Barcelona, en la qual li comunica que la seva filla Dolores Bonastre Gual ha estat destituïda del càrrec de Presidenta de les Filles de Maria, en un diumenge, a missa, i des de la trona.

El 17 de juny de 1906 apareixen al llibre de visites pastorals participant en la processó organitzada per les autoritats civils i religioses per a rebre al bisbe Cardenal Casañes.

La institució torna a ser esmentada molts anys més tard, el 1922, quan mossèn Jaume Guixà, en la seva Relació del fet de beneir i colgar la primera pedra de l’església parroquial de S. Pere de Masquefa 22 juliol 1922, deixa escrit: (…) Venien les Filles de Maria amb son pendó, les associades a l’Apostolat de la Oració, acompanyades de la orquestra de la Societat recreativa del Serralet.

La següent vegada que apareixen ho fan de manera oficial. El gener del 1927 mossèn Pere Batlle comunica al Bisbat la composició de la nova Junta de las Hijas de Maria (...) quedando constituïda de la siguiente forma: Presidenta Maria Serra Isart, Secretaria, St. Maria Jover Font, Vice-Secretearia Concepción Badia Oller; Tesorera, María Costa Fábregas, Vice Secretaria Maria Martí Esteve: Vocales, Sta. Carmen Torres Llopart, Leonor Claramunt Isart i Maria Isart Puig.

Aquesta comunicació enllaça amb la següent, del 5 de febrer del 1929, on el bisbe nomena President de la Asociación de las Hijas de Maria a mossèn Joaquim Vila. Es conserva un llibret amb el reglament de l’associació, que és del mateix any. Pel juny es beneïen els quatre nou altars de l’església donats per famílies de Masquefa; un d’ells és dedicat a la Inmaculada Concepción.

El 1933 serà un any molt important per a les dones d’aquesta institució. Ja el maig de l’any abans les Filles de Maria de Masquefa va estrenar el pendó que treien en les processons i festes i que va sobreviure, amagat, a la guerra Civil. Avui dia no se sap del cert quina de les cases de Masquefa el conserva guardat. El mateix any 1932 adquireixen un lot d’estampes de la Puríssima i el 25 de juny de l’any següent es beneeix la nova imatge de la PURISSIMA CONCEPCIÓ que la Associació de les Filles de Maria ha costejat per a llur altar.

La imatge de Maria va ser profanada i cremada, junt amb altres objectes i mobiliari, davant l’església el 25 de juliol del 1936, però abans un dels profanadors la va portar al local del Peret Sià i la va fer ballar a sobre d’una taula.

 

Les Filles de Maria van ressorgir amb força els anys 1940 sota l’auspici de les autoritats locals. Eren un grup de dones, i de nenes fins els 14 anys, que cantaven en cor a l’església, sortien en les diferents processons de Corpus, comunions i altres; preparaven el Mes de Maria, i guarnien la Creu per la festa del 3 de maig. Durant aquesta festa es beneïa el terme abans de la missa de les 7 del matí. El 1877 la benedicció es feia des del Padró (un monticle que hi ha a uns 100 metres de l’església de San Pere i la Santa Creu, en direcció oest). A partir del 1879 es beneïa des de l’era de can Massana i amb la construcció de la nova església (des del 1934 documentat en consueta) des de davant la mateixa, al carrer Major. Aquesta benedicció es va perdre amb la guerra Civil.

18 de juliol del 1943 es va adquirir i beneir la imatge de Puríssima que hi ha actualment i que venia a substituir la que es va cremar el 1936. Maria, amb el peu trepitjant el cap de l’escurçó, ha ocupat diferents llocs al temple al llarg dels anys. En una imatge del 1954 la veiem a l’altar de la dreta, abans de pujar les escales de l’altar Major. Durant els anys 1970 i fins l’actualitat al de l’esquerra. El juliol del mateix any 1954 la congregació va adquirir a la casa d’ornaments religiosos Antonio Pausals de Barcelona un estendard brodat de la Inmaculada que va costar 4.675 pts.

Un objecte molt popular i estimat de les dones d’avui que recorden les Filles de Maria és una medalla molt senzilla amb una cinta blava que els hi donaven quan hi formaven part.

 

Durant la Setmana Missional Parroquial, del 7 al 13 de novembre de 1960, es van realitzar molts actes religiosos i Masquefa va rebre la visita de la imatge oficial peregrina de la Verge de Fàtima. Tots els carrers es van adornar amb flors i dels balcons de les cases penjaven domassos. També es va instal·lar un rosari elèctric davant de la fàbrica Rogelio Rojo i en general van ser uns dies de festa i gran devoció en la parròquia.  El dia 11 a les 19:15h. va sortir en processó pels carrers del poble i és en aquesta ocasió que tenim les darrers imatges de les Filles de Maria.

La desaparició de les filles de Maria va coincidir amb l’arribada a Masquefa el 1962 del nou prevere.

 

LA COFRADIA

 

La Cofradía del Cristo Crucificado y Nuestra Señora de los Dolores es va fundar el  1983 de la mà de Francisco Blanco Moreno (que en va ser el primer president) i altres persones que havien vingut a viure a Masquefa procedents de diverses localitats d’Espanya, en major part de Castella, Andalusia i Extremadura. La cofradía naixia per organitzar una processó de Setmana Santa a l’estil de les que els impulsors havien viscut en els seus llocs de procedència. La primera, que va tenir lloc el mateix 1983, va ser petita però avui (2025) la celebració s’ha té un extraordinari poder de convocatòria, reunint fins a 1.000 persones de Masquefa i altres pobles veïns. Aquesta processó ha animat altres localitats a fer el mateix, sent Sant Esteve Sesrovires l’exemple més proper.

De primer es va treure la imatge del Crist de l’Agonia (1941) i mossèn Anesi Crespiera feia el Via Crucis acompanyat d’un escolà que portava la creu i un altre que portava el megàfon. En cada estació el sacerdot resava la part corresponent amb el respons dels fidels. En aquelles primeres processons va cantar la famosa saetera Mònica Llamas, una de les veus gaditanes professionals més importants en aquest gènere. La recordo com si fos ara: a peu de l’entrada a casa seva al carrer Pujades (que havia sigut una botiga de queviures els anys 1970), amb un fil de veu, però preciós, que no va poder aguantar gaires temporades a causa de la seva edat.

Uns anys després el llavors farmacèutic del poble, el senyor Josep Maria Ballester Grasset, va sufragar el cost de la imatge de Nuestra Señora de los Dolores.

L’organització de la processó mobilitza un gran nombre de persones, gairebé un centenar, i té tots els ingredients de les que se celebren al sud. Hi participen saeteros, que canten saetas, costaleros, que carreguen es passos, nazarenos, que l’escorten vestits amb un hàbit i portant una caputxa, portant ciris encesos a la mà, i la Banda de Música de Can Parellada. Altres persones participen també en els preparatius: netejant, decorant i muntant sobre els pasos les dues imatges religioses. La Cofradia també organitza la Festa del Rocío des del 1997 i des del 2009 commemora el Dia d’Andalusia. Ambdós esdeveniments han aconseguit una resposta multitudinària.

MOSSENS A SANT PERE DE MASQUEFA DESPRÉS DE LA GUERRA CIVIL

 

Mn. Ricard Serrajòrdia Vila

MASQUEFA: 24 gener 1939 – setembre 1942

 

Era fill de can Serrajòrdia (Sant Feliu Saserra,) on va néixer l’11 d’octubre del 1888. Va tenir clar de ben jove quina era la seva vocació. Era el petit de quatre germans d’una família de mas i es va decidir a estudiar llatí, retòrica, filosofia i teologia al Seminari Conciliar de Vic. Amb 25 anys ja era investit prevere. Al llarg de gairebé tres dècades, ocupà diferents càrrecs de responsabilitat eclesiàstica. El gener del 1939 arriba a Masquefa i s’encarrega de les obres de reconstrucció de l’església fins el 29 de setembre del 1942, que prengué possessió com a rector ecònom de la Parròquia de Sant Joan de Viladecans.

Allà va iniciar les labors de reconstrucció de l’església, que va ser completament destruïda durant la guerra.

El dia de Santa Llúcia (el 13 de desembre) del 1947 moria de manera sobtada. Lluís Brugarolas, arxipreste de la Parròquia de Sant Feliu de Llobregat, comunicà així al bisbat la seva defunció en un escrit: “Cansado de escribir, se levantó, indispuesto, para irse a la cama, pero un súbito colapso cardíaco puso fin a su vida temporal, dando tiempo, solamente, para recibir el Santo Sacramento de la Extremaunción, administrado por su Sr. Vicario. [...] Costeado por el Magnífico Ayuntamiento y demás autoridades locales, se celebró, el día 15, solemne funeral y entierro al que se asoció devotamente el pueblo entero”. L’Ajuntament, en un acte sense precedents llavors, acordà per unanimitat “hacer constar en acta su sentimiento por la pérdida del que fue en vida tan virtuoso y ejemplar sacerdote [...] y ceder gratuitamente a nombre de la Parroquia el nicho número 78 de la Agrupación 7ª via de Santa Esperanza [del Cementiri], donde serán inhumados sus restos”. Poc després li dedicà un carrer aprop de l’esglèsia. L’únic que Viladecans ha dedicat a un rector que hagi exercit a la ciutat.

En tan sols tres anys com a rector de la parròquia, mossèn Ricard Serrajòrdia es va guanyar un gran afecte dels masquefins. Eren anys difícils, en plena postguerra, però va saber fer-se un lloc entre el veïnat d’una vila encara molt petita i marcada per les conseqüències de l’aixecament militar.

A Viladecans, l’admiració popular per mossèn Ricard era recordada al 1977 per Josep Roig i Mateu a la revista local La Voz de Viladecans: “La [seva]nota distintiva fou que en llur vida es va donar tot per a tots, a través de la seva senzillesa, bondat i caritat. Parlava, saludava, dialogava, lo que diem en català: es feia amb tothom. Ric o pobre, de dretes o d’esquerres, els que manaven o fossin súbdits, els que desfruitaven de llibertat o haguessin estat a la presó; no feia cap distinció”.

Va ser el primer President del Masquefa Club de Futbol el 1940.

 

Mn. Josep Sala Aymeric Setembre

MASQUEFA: 1942 – 23 octubre 1948

 

Va néixer a Ripollet el 8 d’octubre de 1903. S’ordenà a Barcelona el 2 de juny de 1928.  Els que llavors eren nens avui el recorden com un home molt afable, que no es ficava en res. Era gros i rialler. Era molt amic de la casa de cal Enterra Morts (Major, 3) i al marxar de Masquefa el 1948 una de les dones d’aquella casa va anar amb ell per fer-li de majordoma.

A Vilanova va ser Administrador de Santa Maria de la Geltrú, on es va estar fins que es va jubilar el 1978.

Va continuar les labors de reconstrucció i embelliment del temple amb la col·locació de 24 vidrieres a la nau principal. Va portar a beneir la imatge del Crist de l’Agonia a Montserrat i  el 1947 va rebre la visita del Governador local a Masquefa. Era gran amic de l’industrial Rogelio Rojo. El 1954 va fer una visita a Masquefa per oficiar conjuntament en la primera Missa Solemne de Mn. Ramon Boldú, que havia estat cridat a servir a Déu sent un nen i a qui mossèn Josep havia fet catequesi els anys 1940.

Va morir a Vilanova el 8 de juny de 1984.

 

Mn. Ramon Pigrau Coll

MASQUEFA: 1948 – febrer 1962

 

Va néixer a Pineda de Mar el 22 d’abril 1908. Fou ordenat a Barcelona el 12 de juny1932. Arribà a Masquefa el 1948 i va prendre possessió com a Rector el 22 d’octubre. Ocuparà el càrrec fins el 1962.

Va continuar les labors de reconstrucció i embelliment de l’església, va fer instal·lar la vidriera amb el sant patró que es veu a la façana nord del campanar, i va adquirir la campana que tocava les hores del rellotge el 1951. Va rebre la imatge oficial itinerant de la Mare de Déu de Fàtima el 1960.

Era un home sever i també el darrer que celebrava la missa a Masquefa seguint el ritu anterior al Concili Vaticà Segon.

Va instituir la festa de Sant Eloy el 1958. Va morir a Barcelona el 2 de maig de 1981.

 

Mn. Amesi Crespiera Canamasses

MASQUEFA: 1962 – 7 juliol 1991

 

Va néixer a Sant Maria d’Oló el 30 de Març de 1916 en una família de cansaladers i estudià al seminari de Vic. Li van posar aquest nom perquè era el d’un amic molt estimat el seu pare. De nen era una mica trapella i explicava que una vegada li havia desmuntat i fet completament malbé un rellotge de la casa dels seus pares.

El 1940 es trasllada al seminari de Barcelona i el 30 de maig de 1942 fou ordenat sacerdot. Fou company del beat Pere Tarrés Claret (1905-1950), vicari de Sant Esteve Sesrovires el 1943. Junt amb ell mossèn Anesi  passejava pel claustre del seminari tot i recitant el pare nostre en alemany, ja que era l’idioma que estava de moda els anys 30 del segle passat.

El mateix any de la seva ordenació, mossèn Anesi fou nomenat coadjutor de la Parròquia del Vendrell i el 1943 de la Parròquia de Santa Coloma de Gramenet. El 1947 rebé els nomenaments de coadjutor de la Parròquia de Sant Josep de Mataró i capellà del Regiment d’Artilleria de la mateixa ciutat. El 1949  se’l nomenà  coadjutor de la Parròquia de Sant Martí del Clot de Barcelona. L’any 1954 fou nomenat rector de la Parròquia de Sant Pere i Sant Fèlix de Font-rubí i el 1962 regent de la Parròquia de Sant Pere de Masquefa. L’any 1991 se li va acceptar la jubilació del càrrec parroquial.

 

Va ingressar a la residència sacerdotal Sant Josep Oriol. Abans de marxar de Masquefa la parròquia li va regalar un viatge a Terra Santa i va poder veure in situ els llocs pels quals s’havia sentit fascinat tota la seva vida.

Tot i molt gran i malalt, amb els peus del tot llagats, adolorit, s’hi arribava caminant a l’església per oficiar missa. Va morir a Barcelona, el 12 d’octubre de 2001, dia del Pilar. El dia 17 d’octubre fou celebrada una missa funeral a l’església el mateix lloc on va viure els darrers anys, presidida pel bisbe Mons. Daumal i amb l'assistència dels preveres residents, nebots, hospitalàries de la Santa Creu i amics.

Mossèn Anesi va viure el major creixement demogràfic de la vila en el segle XX i amb ell va arribar el Concili Vaticà Segon. Fumava cigarrets amb broquet, convidava els escolans a “un” Coca Cola un cop acabat el servei de beneir difunts, pel qual es desplaçava al cementiri. I també conduïa un Citroën beige. Ja de molt gran es va posar a estudiar francès per correspondència. Per als més grans va ser un mossèn massa modern i per als més joves un mossèn antiquat. Feia doctrina i cine al localet i era molt sociable i conegut de tothom. No va deixar a ningú indiferent.

 

Mn. Esteve Fernández García

MASQUEFA: 1991 – 1 setembre 2002

 

Va néixer a Manresa el 28 de Desembre de 1950. Realitzar els estudis primaris a  la seva ciutat, i el Batxillerat al Col·legi dels Germans de La Salle de Manresa.  El 1967 ingressar a la Congregació dels Germans de La Salle, i el 1971 obtingué  el títol de professor d’Educació General Bàsica. Exercí el càrrec de director dels centres  educatius de La Salle a Montcada i Reixac, i Premià de Mar. L’any 1987 és nomenat professor del Seminari Menor Diocesà de Barcelona. El 30 de novembre de 1990, és ordenat sacerdot, i el 1991 és nomenat rector de la  parròquia de Sant Pere de Masquefa. Des del 6 de juny de 2001 exerceix com a rector de la parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat. Actualment és el responsable de la Capella de l’Hospital Psiquiàtric de Martorell.

 

A Masquefa va ser un gran dinamitzador de la joventut. El 1992 va fer possible que s’estrenés a Masquefa l’espectacle FRANCESCO, una adaptació lliure de l’obra Forza Venite Gente del grup Letizia. Consistia en un espectacle de música i ball absolutament meravellós que tothom recorda amb emoció. En general mossèn Esteve feu un gran be per l’obra del temple donat que durant la seva estada a Masquefa es van dur a terme intervencions a l’església que eren de caràcter urgent i que es van acabar inaugurant amb la vinguda el Bisbe el 1994. També mossèn Esteve, amb col·laboració amb l’Ajuntament i el Bisbat, va fer possible que durant uns dies l’antic retaule gòtic de l’església de Sant Pere i de la Santa Creu tornés a Masquefa i es pogués veure a l’església.

Va formar i crear un grup nombrós de catequistes; va ser l’impulsor de la Coraleta, va promoure cursos de guitarra entre els joves i, en definitiva, va portar un vendaval d’aire fresc i molta il·lusió a la parròquia.

 

Mn. Ricard Hernández Taulé

MASQUEFA: 2002 – 12 setembre 2009

 

Nascut el 22 de novembre de 1969. Ordenat de prevere a la Parròquia de Santa Maria d’Olesa de Montserrat el 8 de desembre de 1998. Rector de la Parròquia de Sant Pere de Masquefa de l’octubre de 2002 al setembre de 2009. Un any abans ja va conèixer la Parròquia doncs junt amb Mn. Esteve va col·laborar en ella com a vicari.

Actualment des del juny del 2017 rector de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Sant Joan Despí.

Amb ell es va recuperar l’antiga processó de Corpus durant uns anys i es va crear l’Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Masquefa, avui al Bisbat de Sant Feliu de Llobregat.

 

Josep Maria Henríquez Farreras

MASQUEFA: 2009 – desembre 2023

 

El P. Josep Maria Henríquez i Farreras, OSB, va néixer l’11 de febrer de 1957, a Sitges. Va entrar al monestir de Santa Maria de Montserrat com a postulant el 24 setembre de 1979, festa de la Mare de Déu de la Mercè, al noviciat el 3 de novembre de 1979, el 2 de maig de 1981, festa de Sant Atanasi, va fer la professió temporal i el 6 de gener de 1985, solemnitat de l’Epifania del Senyor, la professió solemne. És diplomat en Infermeria per la facultat d’Infermeria del Clínic i llicenciat en Teologia, especialitat Pastoral, per la facultat de Filosofia i Teologia de la Pontifícia de Salamanca amb seu a Madrid. Ha estat rector de les parròquies de Sant Esteve de Sant Esteve Sesrovires, de la Immaculada Concepció de La Beguda Alta i de Sant Pere de Masquefa el dia 13 de setembre de 2009, essent monjo benedictí de Montserrat.

 

Luís Alfonso Garía García

MASQUEFA: 2023 – Actualitat

 

Nascut a el Carmen de Viboral, Antioquia, a Colòmbia, el 24 de maig 1968 . S’ordenà de sacerdot a La Dorada, departament de Caldas i regió de Magdaleno Medio a  Colòmbia el 27 de desembre de 2003. El 21 de gener de 1992 ingressa al Seminari Nacional De Crist Sacerdot, La Ceja, dins la subregió d’Oriente a Antioquia, Colòmbia.

Ordenat sacerdot el 27 de desembre de 2003, exercint com a vicari parroquial els primers cinc anys i de Rector a diverses parròquies fins a gener de 2019, quan és nomenat Ecònom de la Diòcesi de La Dorada-Guaduas fins a setembre de 2023.

A l'octubre de 2023 arriba a Catalunya com adscrit a les parròquies de Masquefa, Sant Esteve Sesrovires i la Beguda Alta. El desembre de 2023 és Administrador Parroquial de les Parròquies de Masquefa, Sant Esteve i la Beguda Alta, passant un temps amb P. Josep María, antecessor seu en el càrrec i Rector i astor d’ànimes a Masquefa fins avui.

El Padre Luís Alfonso és Llicenciat en Filosofia i Ciències Religioses per la Universitat Catòlica d'Orient, Rionegro, Antioquia. Llicenciat en Teologia, Universitat catòlica de l'Orient. Postgrau: Especialització en Talent Humà el 2017. Màster en Administració 2020.

Té l’honor de ser el sacerdot del temple de Sant Pere de Masquefa en el seu centenari i ha dut a terme diverses reformes d’embelliment de l’església.

El dissabte 26 d’abril de 2025 va rebre a Sant Pere de Masquefa al bisbe de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat Xabier Gómez García, i es va oficiar Missa Solemne.

 

ALTRES PREVERES EN RELACIÓ EN TEMPS

 

Pere Bonastre Almirall

 

Nascut a Masquefa el 08 de març 1866. Rector d’Albinyana el 1897. El 1898 passa a ser rector de Llinars, a I ‘arxiprestat de Granollers.

Va estar present a Masquefa en la consagració de l’església el 1925 i va dir sermó en la mateixa.

El 7 d’agost 1936 fou detingut a ca I ‘Escloper, de Sant Antoni de Vilamajor, i assassinat el mateix dia a la carretera de Lliçà de Munt. Les seves restes foren sepultades a Lliçà de Vall i traslladades a Llinars el 2 de març 1940. El 2015 les seves restes foren exhumades i traslladades fins l’església de Santa Maria del Prat de Llinars.

 

Mn. Ramon Boldú Sala

 

Nascut a Masquefa el 21 setembre 1927. Ordenat a Barcelona el 5 de desembre 1954. Oficia la seva primera Missa Solemne a Sant Pere de Masquefa el 12 de desembre d’aquell any. Vicari de Santa Perpètua de la Mogoda, Sant Josep de Badalona. Rector de Vallromanes i professor de llatí al seminari menor de la Conreria. 1965 rector de Santa Perpètua de la Mogoda fins el 1984, que prengué possessió de Sant Miquel de Sants. Mort a Barcelona el 29 agost 1990.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

COMIAT

 

Ha estat un plaer i un orgull poder-vos parlar del temple de Sant Pere de Masquefa. He deixat moltíssimes altres històries i anècdotes guardades en un calaix. Al posar-me a redactar aquesta obra em vaig deixar anar i vaig escriure llargament.  Quan vaig ser conscient, ja tenia redactades mes de setanta pàgines sobre la vida del temple. Però un text d’aquesta extensió no era adequat per l’obreta que es demanava i he hagut de condensar tota la informació el més be que he pogut. Demano disculpes per les obligades omissions que aquest sacrifici de text comporta.

 

El lloc ideal per realitzar aquesta mostra hagués estat la Capella del Roser, on es fan exposicions, concerts i altres esdeveniments de caire cultural. Tot i que es podia fer, vaig proposar al Consell d’exposar les imatges a dins l’església, en un lloc habilitat a l’efecte. Això per una raó: si l’exposició es feia al temple podria romandre durat més temps a l’abast del públic que la volgués veure  i no ocupar tot el temps d’un lloc a on s’hi fan altres coses al llarg de l’any. Tot i que la sala és més petita que el Roser, l’antic baptisteri és adequat i ple de significat per la mostra que acull.

 

Juli Molano i Royo

Masquefa, 26 d’abril de 2025

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Amb la Maria de cal Llarg (Sant Pere, 16)

que tenia molta il·lusió per arribar als cent anys

Em va explicar moltes coses dels

dies quan ella i l’església eren canalla

 

ARXIUS CONSUTATS

 

Arxiu de la Parròquia de Sant Pere de Masquefa

Bisbat de Sant Feliu de Llobregat

Arxiu Diocesà de Barcelona

 

Arxiu de la Corona d’Aragó

Arxiu Municipal de Viladecans

Arxiu Jaume Bonastre Mas de ‘Alzinar

Registre Civil de Masquefa

Arxiu Comarcal d’Igualada

 

 

IMATGES EN LA EXPOSICIÓ

 

FAMÍLIES: Albiol Martínez, Aloy Vallés, Altés Costa, Benet Llopart, Boldú Almirall, Boldú Sala, Boldú Puigrós Bonastre Badia, Bonastre LLupià, Bonastre Martínez, Bonastre Morales, Bonastre Sabi, Calsina Sabater, Claramunt Fosalba, SENYOR Roman Crespiera Canamasses, SENYOR Marià Delgado De la Fuente, Esteve Domènech, Estruch Mestres, Ferrer Peixó. Gabarró Velasco, Gibernau Pujol,  SENYORA Carme Gomar, Isart Bonastre, Isart Pardo, Isart Estrada, Jorba Montserrat, Julià Calix, Martí Monner, Martínez Miguel, Mas Castells, Matas Fusalba, Molano Royo, Parera Martínez, Pérez Ortín, Pérez Vidal, Puig Parera, Rovira Fossas, Rovira Camps, Sáenz de Pablo Alert, Sagués Llopart, Solies Sancliments, Sancliments Caramunt, Torres Solies, Valls Massana, Valls Nanot.

 

Vull concloure aquesta generosa llista de persones amb el nom de la SENYORA

Natina Valle Bracero

viuda de Joan Isart Sabi (1936-2004) de cal Xic del Ros (Concepció, 11-13).

Per compartir amb mi el fruit d’una feina extraordinària com ha estat la de catalogar el fons documental de cal Xic del Ros en record del seu estimat espòs.