Tot i que en aquells dies la gent de Masquefa ja no vivia en la Prehistòria, que els hi bolqués un auto en la carretera no deixava de tenir quelcom d’èpic, de fílmic i fins diríem que de “genuïnament americà”. No debades els accidents de cotxe que més passaven eren aquells que sortien a les pel·lícules yankees que es projectaven al cinematògraf de la sala de ball del Serralet, els diumenges a la tarda. El que vull dir és que “l’accident dels metges” (amb aquest apel·latiu seria conegut l’episodi) devia de ser llavors quelcom tant xocant, o gairebé, a com si avui mateix ens caigués enmig la Plaça de l’Estació el satèl·lit Meteosat.
Era Diumenge, 22 d’agost de 1927, quan poc després de les onze del matí penetrava el poble pel cantó de can Massana un Ford Roadster vermell seguit d’un tirabuixó de pols i fems. En arribar davant del quartel de la Guàrdia Civil la sorollosa màquina es va aturar i d’ella van baixar perfectament vestits per anar en auto don Manuel Aluja i Eduard Pla, industrials barcelonins que anaven de camí cap a Igualada i que havien hagut de girar cua en arribar al trencall de Sant Sadurní per donar compte a l’autoritat d’un accident ocorregut en aquell punt. El punt en qüestió tenia plantats a dreta i esquerra uns fabulosos arbres, i un Ford A nou de trinca, amb matrícula 11.115, havia topat violentíssimament contra un d’aquests elements vegetals de manera que els seus dos ocupants van sortir volant a través del parabrises. Després el vehicle es va precipitar pel marge i va anar a caure-li a sobre a don Joaquim Morera i Pujol, reputat metge de Barcelona, que n’era el copilot en l’auto sinistrat, i que va morir a l’acte. L’altre ocupant, don Joan Morera, germà gran del primer, que no era metge sinó comerciant d’instrumental quirúrgic, va buidar l’interior del seu crani en topar contra l’arbre abans de caure mort al terra amb un enigmàtic somriure als llavis.
El caporal de la Guardia Civil Julio Arnáiz, que ja feia un lustre que estava destinat en la plaça de Masquefa, va escoltar el relat dels dos homes amb un ull obert i un de tancat. Recordava que el mes de març havia passat quelcom de semblant, i al mateix lloc: Sebastià i Jaume, dos nois de disset anys, companys de feina a Igualada, li havien “pispat” l’auto al seu senyor per anar a fer un tomb, aprofitant que aquest era absent a Barcelona. La pispa els hi va costar cara, especialment en Sebastià, que la hi va deixar, junt amb la vida, apegades a la caixa del camió contra el que van topar. El caporal va pensar “ecs” en venir-li al magí la imatge del cadàver del noi mentre era traslladat a Masquefa: aquell cap ros sense fesomia, rinxolat i brut de sang com el d’un jove déu, violentament bressolat a cada clot de la carretera que trepitjava el camió.
“Hará falta un doctor” –va apuntar un dels denunciants- “Només una formalitat...”- Va embalar-se a dir l’altre. I sí, caldria avisar en Josep Rotllant Pons: metge, músic, poeta i senex calb de puers de tupé i sabata que certificaria la mort amb el barret a la mà abans de procedir amb l’aixecament dels cadàvers dels dos desgraciats.
I després que tot això passés –va dir-se el guàrdia civil, ja un xic fastiguejat- “el sol es pondria, les tenebres farien seus tots els viaranys i tombaria el dia com cada dia”.
Era Diumenge, 22 d’agost de 1927, quan poc després de les onze del matí penetrava el poble pel cantó de can Massana un Ford Roadster vermell seguit d’un tirabuixó de pols i fems. En arribar davant del quartel de la Guàrdia Civil la sorollosa màquina es va aturar i d’ella van baixar perfectament vestits per anar en auto don Manuel Aluja i Eduard Pla, industrials barcelonins que anaven de camí cap a Igualada i que havien hagut de girar cua en arribar al trencall de Sant Sadurní per donar compte a l’autoritat d’un accident ocorregut en aquell punt. El punt en qüestió tenia plantats a dreta i esquerra uns fabulosos arbres, i un Ford A nou de trinca, amb matrícula 11.115, havia topat violentíssimament contra un d’aquests elements vegetals de manera que els seus dos ocupants van sortir volant a través del parabrises. Després el vehicle es va precipitar pel marge i va anar a caure-li a sobre a don Joaquim Morera i Pujol, reputat metge de Barcelona, que n’era el copilot en l’auto sinistrat, i que va morir a l’acte. L’altre ocupant, don Joan Morera, germà gran del primer, que no era metge sinó comerciant d’instrumental quirúrgic, va buidar l’interior del seu crani en topar contra l’arbre abans de caure mort al terra amb un enigmàtic somriure als llavis.
El caporal de la Guardia Civil Julio Arnáiz, que ja feia un lustre que estava destinat en la plaça de Masquefa, va escoltar el relat dels dos homes amb un ull obert i un de tancat. Recordava que el mes de març havia passat quelcom de semblant, i al mateix lloc: Sebastià i Jaume, dos nois de disset anys, companys de feina a Igualada, li havien “pispat” l’auto al seu senyor per anar a fer un tomb, aprofitant que aquest era absent a Barcelona. La pispa els hi va costar cara, especialment en Sebastià, que la hi va deixar, junt amb la vida, apegades a la caixa del camió contra el que van topar. El caporal va pensar “ecs” en venir-li al magí la imatge del cadàver del noi mentre era traslladat a Masquefa: aquell cap ros sense fesomia, rinxolat i brut de sang com el d’un jove déu, violentament bressolat a cada clot de la carretera que trepitjava el camió.
“Hará falta un doctor” –va apuntar un dels denunciants- “Només una formalitat...”- Va embalar-se a dir l’altre. I sí, caldria avisar en Josep Rotllant Pons: metge, músic, poeta i senex calb de puers de tupé i sabata que certificaria la mort amb el barret a la mà abans de procedir amb l’aixecament dels cadàvers dels dos desgraciats.
I després que tot això passés –va dir-se el guàrdia civil, ja un xic fastiguejat- “el sol es pondria, les tenebres farien seus tots els viaranys i tombaria el dia com cada dia”.
3
“Estava agraïda al poble, vés! Per això les va donar, les mil pessetes, perquè bo i sent diumenge vam treure-li els morts de la carretera i no els vàrem deixar en aquell marge, abandonats a la calitja i la voracitat de les bèsties.”
Dolors C. F., la vídua del metge, tenia vint-i-set anys. Era tota ella rodona, pèl-roja, i desbordada de pitrera. Portava penjat de la mà un nen de sis a qui de seguida li van treure “el pobre orfenet”. Va arribar embotida, arrapada i negra com un escarabat a dins d’un cotxe de lloguer des de la Pobla de Lillet, lloc on estiuejava quan es va matar el seu marit, i hauria causat una revolució sensual a Masquefa si mossèn Joaquim Vila, rector a l’època, no l’hagués feta entrar tant bon punt la veié sortir de l’auto. Allà dins la casa rectoral el senyor Rogelio Rojo i Grané, l’industrial barceloní ben alimentat que llavors ostentava el càrrec de batlle de la vila, li ho va deixar ben clar: “Senyora, - va començar a dir, bo i aixecant un dit enlaire- tingui per certa una cosa i només una: amb aquests 200 duros en penjarem un de gros!- i va emfatitzar en la e- un de BEN gros, aquí dalt!” Tot seguit mossèn Joaquim, que tenia una increïble semblança amb l’actor britànic Boris Karloff, va allargar una mà per damunt l’esquena del batlle, retirà el billetàs dels dits de la senyora, el doblegà en setze plecs iguals i tot dipositant-lo a dins d’una minúscula caixa va desaparèixer en la foscor del passadís.
6
Ha sido objeto de una extraordinaria reforma la torre del campanario de esta iglesia parroquial, para poder ser colocado un reloj adquirido en una fábrica de Suiza, por mediación del relojero don José Pocovi.
Ha sido levantada la torre unos siete metros, además de una grandiosa y artística cúpula de hierro, sostén de las campanas, proyecto del arquitecto señor marqués de Sagnier, construida en los talleres de don Francisco Llobet, de San Esteban Sasroviras. Este reloj, dotado de tres grandiosas esferas (Est, Nord i Oest), funcionará probablemente el próximo domingo, festividad de la Pascua de Pentecostés. (...) Esta importantísima obra, realizada a cargo del Ayuntamiento, dice mucho de los concejales que... (...) digno aplauso (...). El alcalde ha abierto una suscripción (...) recoge dinero para construir la acera de la casa rectoral y pavimentar la plazuela de la iglesia... (...) esta gran mejora...
La Vanguardia, 29/V/1928.
9
La primera cosa que l’alcalde va manar després que van tocar les hores en aquell Cronos de tres caps fou enderrocar part de l’antiga capella del Roser de Masquefa. El morru de l’esglesiola (l’atri i el cloquer) era un cos sortint de la línia de les altres cases, d’uns sis metres de fondària per cinc de façana, que artísticament no tenia cap valor. En una altra centúria havia estat aixecat amb l’esforç dels vilatans: a costa del seu temps, dels seus migrats diners i de les seves pobres i innocents il·lusions. Aquell cloquer també tenia un rellotge, però ja era vell, petit i atrotinat i ningú no hi pensava en invertir-hi un calé per a preservar-ho i presentar-ho a les generacions avenir com un símbol d’esforç comú i una batalla guanyada al temps.
12
Si un dia pugeu dalt del campanar (el de l’església que té aquell poble en el carrer Sant Pere), pareu atenció en una de les parets del pis on hi ha la màquina del rellotge; el pis que originalment tenia les finestres neogòtiques del 1925, que encara de lluny s’endevinen, i que els paletes varen cegar per clavar-hi les esferes del rellotge. Gravat a sobre d’un pegot de guix en la paret hi diu: Ramón Castells, 19 años. Era el manobre que hi treballava en l’hora d’aquesta història; llavors un jove d’ulls blavíssims que ara tothom recorda com un vell a qui la canalla irritava, més per esport que per malícia, i a la qual ell responia amb una salmòdia víl·lica que iniciava quasi sempre proferint un iracund “tomàquet!”, seguida d’una persecució més o menys dramàtica, més o menys insistent.
“Això s’havia comentat” – vaig escoltar-li dir un dia. “La cosa era que deien que n’hi havia un que feia d’alcalde, o que s’estava a l’ajuntament, ara no me’n recordo. I... D’això, deien que tenia la vinya allà darrera. En fin, que feinejava, i sempre que aixecava el cap del pedruscall es dolia de no poder veure-hi l’hora. I per això va manar fer-la-hi posar, la quarta: la quarta esfera.”
