Des que era petit i la vaig veure per primera vegada, sempre havia sentit certa fascinació pel disseny de la porta d’entrada a la casa del carrer Crehueta, 27 (cal Torretes). N’era una de ben singular, puig la fusta que emmarcava la vidriera tenia la forma d’una lira gegant. Es podia copsar millor la forma de l’instrument d’Apoló si te la miraves des de l’altra banda de carrer. Originalment els vidres eren de diferents colors i la fusta, bellíssimament corbada, era nua, sense esmalts que dissimulessin la seva figura. “Aquella porta devia tenir una història”, vaig pensar.
Fa uns anys vaig passar moltes tardes de Tardor en companyia de l’enyorat Àngel Mastas Fusalba recollint allò que nosaltres vam acabar nomenant “històries menors” de la Història de Masquefa. Anècdotes i persones d’un temps pretèrit que mai han estat publicades i que tenien tots els números de ser oblidades amb el relleu natural de les generacions. El que ara ve és la transcripció d’una d’aquelles converses a cal Tabola.
“Aquella porta?” va contestar l’Àngel amb un posat murri, “T’ho puc dir tot, tot perquè coneixia molt bé les persones que vivien en aquella casa; eren els meus avis materns.
A cal Torretes hi vivien les llevadores del poble: mare i filla. La mare, que era la meva tia, es deia Laieta i havia après l’ofici del doctor Jover en la primera dècada del mil nou-cents. Estava casada amb el Sadurní de cal Sanines i van tenir quatre fills.
La filla gran es deia Laura. Era una bellesa; semblava talment una artista de cine. Per la festa major, tothom esperava la seva aparició en la sala del Serralet per veure-li el vestit. Un any i tot, l’orquestra (Els Nightingales Boys) van parar la música en veure-la entrar a la sala. Un dels músics fins n’estava enamorat, però la meva tia va voler que la Laura continués l’ofici de llevadora i ho va tallar ben ràpid allò enviant-la a Barcelona a estudiar a la Universitat. Va fer les pràctiques a l’Hospital Clínic, i en acabat es va establir a Masquefa ajudant la seva mare a portar masquefins i masquefines al món, fins que va esclatar la Guerra Civil. Curiosament, el primer part que va atendre va ser el de la seva mare, que va tenir una filla passats els quaranta anys.”
El segon dels fills dels Torretes era un noi.
“El meu cosí Jaume era molt aficionat a la boxa. De fet (i com passa ara amb el futbol) els nois dels anys vint, tots volien ser boxejadors. Aquí Masquefa fins hi havia un home que li deien Laiano (Laurano Sabater Galcerán) que coneixia un promotor de boxa (Santiago Niñerola) que portava uns quants nois de Barcelona.”
El tercer dels fills dels Torretes es deia Eduard, i ell és el protagonista de la nostra història.
“L’Eduard era un artista. Ja de ben petit feia música amb tot: gots, eines del camp, fustes... I era un gran actor de teatre, amb una veu magnífica. Ell i la meva germana Montserrat, que són de la mateixa edat, en sortir d’escola sempre anaven a fer funció davant les dones que teixien valones per a una altra petita empresa del poble (Confeccions Miquel Múrray). Llavors es feia tot al carrer i un grup de velles s’aplegava a la porta d’una casa per treballar i parlar; així se’ls hi feia més distret. L’Eduard i la meva germana improvisaven davant d’elles una història (que sempre acabava amb un petó) i al final els aplaudien molt i molt.
L’Eduard va aprendre a tocar el cornetí, que és un instrument molt difícil de dominar, i quan va ser més gran, la Laura, que llavors estudiava, el va inscriure al Conservatori.”
Poc després que nasqués la darrera filla, la Montserrat, el matrimoni Torretes va decidir de canviar la porta d’entrada a la casa, que llavors era com totes les de les altres cases.
“Es van posar en tractes amb un fuster que es deia Rosich i que vivia al número 28 del mateix carrer. Amb aquest fuster va aprendre l’ofici l’Àngel Matas (el pare de l’actual Àngel fuster). Bé, la condició era que l’Eduard li faria el disseny de la porta, i com no es podia esperar altra cosa d’un artista músic, l’Eduard li va dibuixar una lira.”
La dècada dels anys 1930 va arribar. La Laura ja feia de llevadora a Masquefa, en Jaume començava a jugar amb la política d’extrema esquerra, i l’Eduard estava apunt d’engegar estudis musicals. Aquella casa era una de ben especial per a l’època.
“Tot anava encarrilat. Feia res que havia arribat la República. Els fills de pagesos podien somiar una micona amb anar a la Universitat, amb grans esforços, eh? Llavors, en cosa de sis anys, va arribar la ruïna. El tifus va entrar en aquella casa i va acabar amb la vida de la més petita dels fills, la Montserrat: una nena preciosa de cabells arrissats i de cara “axinada” que tot just entrava en l’adolescència. Aquesta enfermetat era molt contagiosa, i el pare de la nena, en Sadurní, també la va contraure i va morir als pocs dies de la seva filla. Després la guerra... En Jaume, havia esdevingut activista del Comitè de Milícies Antifeixista. Deseguida va ser cridat a files, i un any després també fou cridat l’Eduard.
En Jaume, en tornar de la guerra, va haver de viure amagat una temporada per por a les represàlies d’alguns veïns. No res, el van acabar delatant! L’Eduard... ell no va tenir ni tan sols aquesta sort. Mai no va tornar. Ningú no va saber dir a la família què li havia passat. Després, un de Masquefa ens va dir que l’havien recollit ferit d’un tret al cap i que l’havien portat a la Creu Roja. Però mai més s’en va sapiguer res més, només que va desaparèixer.
Acabada la guerra la meva tia Laieta, vídua de feia poc, amb una filla morta a curta edat, un fill desaparegut al front i un altre amagat..., a la pobre tia la van denunciar uns d’aquí al·legant que en temps de revolta havia fet mítings contra Franco i que era coneguda com “La Pasionària”. I res, la van dur a la xeca de Ca la Ventura, li van “fotre panadera” i d’allà cap a la presó a Barcelona, amb els meus pares. Tot plegat, un desastre...”
L’Àngel Matas va emmudir. Dies després em va mostrar tres fotografies d’aquesta família. No hi havia afegit res de collita pròpia a la seva història: La Laura era certament una bellesa de faccions delicades i llavis voluptuosos. En un altre retrato apareixia un home jove amb el tors nu i els braços musculosos, creuats i resoluts a sobre el melic. La fotografia tenia una dedicatòria: “Als meus estimats pares, del seu fill Jaume”. L’Eduard amb un mig somriure, en una altra, de perfil, amb un barret clar tipus fedora, calat a l’estil d’en Carlos Gardel. “Certament, els seus ulls eren els d’un artista,” vaig pensar “com somiats de llunyania”.
Un dia, no fa gaire, en passar per davant de cal Torretes vaig veure que la porta ja no hi era. En el seu lloc hi havia posada una d’alumini, quadrada i freda: nova. Em vaig aturar un moment, vaig tancar els ulls i no vaig poder estalviar-me de pensar: “Vés, com l’Eduard, simplement ha desaparegut” i tot seguit vaig engegar a caminar Serralet amunt, escoltant el silenci de la vella Sala, on l’orquestra segueix muda, com si fos festa major i tot just hagués entrat la Laura.
Fa uns anys vaig passar moltes tardes de Tardor en companyia de l’enyorat Àngel Mastas Fusalba recollint allò que nosaltres vam acabar nomenant “històries menors” de la Història de Masquefa. Anècdotes i persones d’un temps pretèrit que mai han estat publicades i que tenien tots els números de ser oblidades amb el relleu natural de les generacions. El que ara ve és la transcripció d’una d’aquelles converses a cal Tabola.
“Aquella porta?” va contestar l’Àngel amb un posat murri, “T’ho puc dir tot, tot perquè coneixia molt bé les persones que vivien en aquella casa; eren els meus avis materns.
A cal Torretes hi vivien les llevadores del poble: mare i filla. La mare, que era la meva tia, es deia Laieta i havia après l’ofici del doctor Jover en la primera dècada del mil nou-cents. Estava casada amb el Sadurní de cal Sanines i van tenir quatre fills.
La filla gran es deia Laura. Era una bellesa; semblava talment una artista de cine. Per la festa major, tothom esperava la seva aparició en la sala del Serralet per veure-li el vestit. Un any i tot, l’orquestra (Els Nightingales Boys) van parar la música en veure-la entrar a la sala. Un dels músics fins n’estava enamorat, però la meva tia va voler que la Laura continués l’ofici de llevadora i ho va tallar ben ràpid allò enviant-la a Barcelona a estudiar a la Universitat. Va fer les pràctiques a l’Hospital Clínic, i en acabat es va establir a Masquefa ajudant la seva mare a portar masquefins i masquefines al món, fins que va esclatar la Guerra Civil. Curiosament, el primer part que va atendre va ser el de la seva mare, que va tenir una filla passats els quaranta anys.”
El segon dels fills dels Torretes era un noi.
“El meu cosí Jaume era molt aficionat a la boxa. De fet (i com passa ara amb el futbol) els nois dels anys vint, tots volien ser boxejadors. Aquí Masquefa fins hi havia un home que li deien Laiano (Laurano Sabater Galcerán) que coneixia un promotor de boxa (Santiago Niñerola) que portava uns quants nois de Barcelona.”
El tercer dels fills dels Torretes es deia Eduard, i ell és el protagonista de la nostra història.
“L’Eduard era un artista. Ja de ben petit feia música amb tot: gots, eines del camp, fustes... I era un gran actor de teatre, amb una veu magnífica. Ell i la meva germana Montserrat, que són de la mateixa edat, en sortir d’escola sempre anaven a fer funció davant les dones que teixien valones per a una altra petita empresa del poble (Confeccions Miquel Múrray). Llavors es feia tot al carrer i un grup de velles s’aplegava a la porta d’una casa per treballar i parlar; així se’ls hi feia més distret. L’Eduard i la meva germana improvisaven davant d’elles una història (que sempre acabava amb un petó) i al final els aplaudien molt i molt.
L’Eduard va aprendre a tocar el cornetí, que és un instrument molt difícil de dominar, i quan va ser més gran, la Laura, que llavors estudiava, el va inscriure al Conservatori.”
Poc després que nasqués la darrera filla, la Montserrat, el matrimoni Torretes va decidir de canviar la porta d’entrada a la casa, que llavors era com totes les de les altres cases.
“Es van posar en tractes amb un fuster que es deia Rosich i que vivia al número 28 del mateix carrer. Amb aquest fuster va aprendre l’ofici l’Àngel Matas (el pare de l’actual Àngel fuster). Bé, la condició era que l’Eduard li faria el disseny de la porta, i com no es podia esperar altra cosa d’un artista músic, l’Eduard li va dibuixar una lira.”
La dècada dels anys 1930 va arribar. La Laura ja feia de llevadora a Masquefa, en Jaume començava a jugar amb la política d’extrema esquerra, i l’Eduard estava apunt d’engegar estudis musicals. Aquella casa era una de ben especial per a l’època.
“Tot anava encarrilat. Feia res que havia arribat la República. Els fills de pagesos podien somiar una micona amb anar a la Universitat, amb grans esforços, eh? Llavors, en cosa de sis anys, va arribar la ruïna. El tifus va entrar en aquella casa i va acabar amb la vida de la més petita dels fills, la Montserrat: una nena preciosa de cabells arrissats i de cara “axinada” que tot just entrava en l’adolescència. Aquesta enfermetat era molt contagiosa, i el pare de la nena, en Sadurní, també la va contraure i va morir als pocs dies de la seva filla. Després la guerra... En Jaume, havia esdevingut activista del Comitè de Milícies Antifeixista. Deseguida va ser cridat a files, i un any després també fou cridat l’Eduard.
En Jaume, en tornar de la guerra, va haver de viure amagat una temporada per por a les represàlies d’alguns veïns. No res, el van acabar delatant! L’Eduard... ell no va tenir ni tan sols aquesta sort. Mai no va tornar. Ningú no va saber dir a la família què li havia passat. Després, un de Masquefa ens va dir que l’havien recollit ferit d’un tret al cap i que l’havien portat a la Creu Roja. Però mai més s’en va sapiguer res més, només que va desaparèixer.
Acabada la guerra la meva tia Laieta, vídua de feia poc, amb una filla morta a curta edat, un fill desaparegut al front i un altre amagat..., a la pobre tia la van denunciar uns d’aquí al·legant que en temps de revolta havia fet mítings contra Franco i que era coneguda com “La Pasionària”. I res, la van dur a la xeca de Ca la Ventura, li van “fotre panadera” i d’allà cap a la presó a Barcelona, amb els meus pares. Tot plegat, un desastre...”
L’Àngel Matas va emmudir. Dies després em va mostrar tres fotografies d’aquesta família. No hi havia afegit res de collita pròpia a la seva història: La Laura era certament una bellesa de faccions delicades i llavis voluptuosos. En un altre retrato apareixia un home jove amb el tors nu i els braços musculosos, creuats i resoluts a sobre el melic. La fotografia tenia una dedicatòria: “Als meus estimats pares, del seu fill Jaume”. L’Eduard amb un mig somriure, en una altra, de perfil, amb un barret clar tipus fedora, calat a l’estil d’en Carlos Gardel. “Certament, els seus ulls eren els d’un artista,” vaig pensar “com somiats de llunyania”.
Un dia, no fa gaire, en passar per davant de cal Torretes vaig veure que la porta ja no hi era. En el seu lloc hi havia posada una d’alumini, quadrada i freda: nova. Em vaig aturar un moment, vaig tancar els ulls i no vaig poder estalviar-me de pensar: “Vés, com l’Eduard, simplement ha desaparegut” i tot seguit vaig engegar a caminar Serralet amunt, escoltant el silenci de la vella Sala, on l’orquestra segueix muda, com si fos festa major i tot just hagués entrat la Laura.
