Lucien Roisin Besnard (L. Roisin)

Lucien Roisin Besnard (L. Roisin)

Qui més qui menys ha vist alguna vegada les famoses postals de Masquefa, color sèpia, en les quals hi figura, a més del títol de la imatge, un nom: L. Roisín, Barcelona. Avui posarem una vida a aquest nom i explicarem la trepidant aventura del legat Roisin, que va estar a punt de desaparèixer no fa pas gaires anys.

Aquest fotògraf va venir a Masquefa a principis de l'estiu del 1922. A part de molts detalls de les fotografies que així ho desvelen, vaig tenir la oportunitat de visitar el fons Roisin que es troba a l'Arxiu Fotogràfic de Catalunya, al carrer Urgell de Barcelona, i verificar la data de presa de les instantànies. També vaig trobar dos tresors que havien estat amagats als masquefins durant més de vuitanta anys: es tracta de dues imatges que en Roisin va prendre però que no va publicar en postal mai. Miraculosament es van salvar de la destrucció de negatius.

Un fotògraf de Montmartre

Quan Luciano Roisín (París, 1884 - Barcelona, 1943) es va desplaçar a Espanya, ara fa més de 80 anys, no podia ni imaginar que el seu nom s'acabaria convertint en una referència gairebé "mítica" per als aficionats a les "imatges-sèpia" de tot l'Estat Espanyol. Quan vingué al nostre país, Luciano Roisín era un fotògraf que ja tenia una llarga experiència professional. La seva carrera havia començat a França, el seu país d'origen, com a fotògraf artístic. Durant uns anys a principis de segle va ser titular d'un estudi fotogràfic al barri parisenc de Montmartre. Entre les seves amistats hi havia figures tan conegudes com els germans Lumière. Tot i que han passat a la història per haver inventat el Cinema, els Lumiere ja eren, des de feia anys, molt coneguts gràcies a les seves destacades aportacions a la fotografia (el pare va ser un famós fabricant d'equips fotogràfics). Als Lumiere precisament Roisín va comprar la seva primera màquina fotogràfica que, anys després, va portar a Barcelona i que va utilitzar durant tota la vida (segons afirmen les persones que amb ell van treballar). Es pot afirmar, doncs, que les famoses postals de Cerdanyola van aconseguir una càmera fabricada pels inventors del Setè Art.

Durant molts anys, la fotografia artística va ser la principal activitat de Roisín. El seu estudi no era un negoci per fer-se ric. Les portes de la fortuna es van obrir per a ell el dia que un bon amic seu, un altre fotògraf, sembla que és de nacionalitat suïssa, li va suggerir canviar d'especialitat i dedicar-se a les postals turístiques, que en aquell moment s'estaven posant de moda. I així ho va fer. I amb fortuna notable. En poc temps realitzar postals geogràfiques es va convertir en un negoci més que rendible, alhora que Roisín es convertia en un dels “caps” del negoci de la postal a França. Al nostre país, un industrial anomenat Toldrà, que gaudia d'una posició econòmica excel·lent, començava a buscar activitats empresarials que li permetessin diversificar les seves inversions. Algú li va suggerir la possibilitat d'editar una col·lecció de postals geogràfiques, similars a les que s'estaven realitzant a altres països europeus, suggerint-li el nom de Roisín per fer-se càrrec de l'activitat. L'industrial es va posar en contacte amb el fotògraf, i no van trigar a tancar el tracte segons el qual Roisín vindria a Espanya, per un període de 3 anys, contractat per crear una col·lecció de postals que, posteriorment, serien comercialitzades per Toldrà.

Primers anys a Barcelona

Encara que no es coneix la data exacta en què Roisín va arribar a Barcelona, ​​sí que sembla clar (perquè així ho explica el mateix Roisin...) que va venir al cap de pocs mesos després d'acabar-se la Primera Guerra Mundial. Sospitem, doncs, que les primeres postals espanyoles són dels anys 1917 o 1918. Pel que comenten les persones que el van conèixer, Roisín sempre va dir que l'inici de la seva etapa espanyola segurament li salvo la vida, perquè durant els últims mesos de conflicte bona part de la seva família que seguia a França va morir. Una de les conseqüències d'aquesta tragèdia familiar va ser que dos dels seus nebots vinguessin amb ell a viure a Espanya. Amb el temps, un dels dos, la seva neboda, Luciana, es convertiria en una figura clau del negoci familiar. Un cop finalitzat el contracte amb l'empresari Toldrà, Roisín va estar a punt de tornar a França. D'una banda, no s'acabava d'adaptar al ritme de vida espanyol. De l'altra, les relacions amb l'empresari no van ser mai fàcils, sobretot per discrepàncies salarials, i va pensar que en acabar el contracte el millor era tornar al seu país, amb els nebots. Afortunadament per a la història postal espanyola, el van convèncer perquè es quedés. Els tres primers anys a Catalunya l'havien dotat d'una reputació prou sòlida perquè diverses persones i institucions li fessin arribar ofertes de feina si es quedava, i gràcies a aquestes ofertes va poder crear el seu propi negoci. S'especialitzà en el que millor sabia fer: postals geogràfiques. Durant els anys posteriors va viatjar per tota la península, acompanyat pel nebot, fent fotografies de les principals poblacions i ciutats. Mentre ell s'encarregava de fotografiar les ciutats, el seu nebot immortalitzava les poblacions i els paisatges propers.

La Casa Postal

Mentrestant la seva neboda Luciana es feia càrrec d'una botiga, que va ser batejada amb el nom de "La Casa de la postal". Situada a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, ​​on es comercialitzaven les mil fotografies que Roisin havia fet en els seus viatges. Les millors s'editaven en forma de postals, amb una acollida excel·lent al mercat. En alguns moments, a la botiga van arribar a treballar 10 dependentes, per poder tirar endavant el negoci. Amb el temps el nebot del fotògraf va decidir canviar de professió. Encara que la seva neboda Luciana, es va quedar fent càrrec de la botiga, amb l'ajuda de la cunyada, mentre el seu oncle seguia fent fotos. Durant la dècada dels anys 30, La Casa de la Postal va posar en marxa algunes innovacions, moltes de les quals s'utilitzen avui dia, entre les quals destaquen els famosos blocs de postals, en forma d'acordió que agrupaven diverses fotografies sobre un mateix tema. Aviat, la botiga va tenir com a clients editors que buscaven il·lustracions per als seus llibres. Quan algú buscava una fotografia d'algun lloc d'Espanya, el més segur era que a l'Arxiu Roisín acabés trobant el que feia falta. A principis de la dècada dels 40 el fotògraf va emmalaltir i va  morir a Barcelona el 1943.

El negoci va seguir endavant. Luciana Roisin -i la seva cunyada- van seguir explotant, durant dues dècades més, l'inesgotable arxiu creat durant la meitat del segle. Les postals sent un bon negoci, que durant la dècada dels seixanta, amb el “boom” turístic, va anar a més.

A principis d'any 1962, van cometre un greu error. Amb l'objectiu de rendibilitzar al màxim l'establiment, van decidir adjuntar souvenir turístics a la seva oferta. No van tenir en consideració el fet que el propietari del local (que tenien llogat) feia anys que buscava una excusa per recuperar-ne la possessió. El canvi d'ús donat a l'establiment, que no estava considerat al contracte, li va proporcionar un motiu ideal per rescindir el contracte de lloguer. La “Casa de la Postal” passava, definitivament, a la història. En el seu lloc es va obrir una botiga de souvenir que avui dia encara funciona.

En aquell moment, al magatzem de l'establiment hi havia unes 40.000 fotografies, amb un valor històric incalculable, que retrataven paisatges de tota la península que, en molts casos, feia temps que havien desaparegut.

Mig segle de treball tirat a les escombraries

Luciana Roisin va intentar que alguna entitat pública es fes càrrec de l'arxiu fotogràfic, però no ho aconsegueix. Quan encara ho estava intentant, i només uns dies abans de deixar el local va saber que la seva cunyada, sense consultar-li res, havia venut tota la col·lecció... a un drapaire, per 11.000 Ptes. de l'època. Quan ho va saber, Luciana va començar a trucar a totes les portes, buscant alguna ajuda. L'ajuda, finalment, li va donar un catedràtic universitari, client habitual de la botiga, li va proporcionar el telèfon d'una editorial de Barcelona, ​​dient-li que estarien interessats a adquirir l'arxiu. Dit i fet. El propietari de l'editorial (era l'editorial Labor) li va donar un xec per valor de 25.000 Ptas., perquè anés a recuperar el material. El drapaire s'avingué al tracte, i les fotografies, postals i negatius (en total, 16 sacs de material fotogràfic) es van carregar en un camió enviat per l'editor.

El destí final de l'Arxiu Roisin

Tot i que, en un primer moment, l'editorial Labor es va comprometre a utilitzar totes aquelles fotos per publicar una col·lecció de llibre, aquesta promesa, mai no es va arribar a concretar. La neboda del fotògraf, per la seva banda, es va instal·lar a Lloret de Mar (Girona), on va muntar una altra botiga, amb resultats excel·lents. Les poques vegades que trucava als editors per preguntar per les fotografies s'adonava que els propietaris de l'editorial Labor feien tot el possible per no haver de parlar amb ella i que tampoc no tenien cap intenció de tornar-li l'arxiu. Finalment, encara que, habitualment, veia com importants mitjans de comunicació reproduïen les seves fotografies, fàcilment identificables perquè, moltes vegades, el que s'utilitza per fer les reproduccions eren les postals, amb la marca L. Roisín perfectament identificable. L'editorial Labor ja no existeix. Afortunadament, a diferència del que ha passat al nostre país amb altres arxius fotogràfics de principis de segle, la col·lecció Roisín no s'ha perdut. Abans d'acabar, els responsables de Labor van dipositar el material a l'Institut Fotogràfic de Catalunya (una institució dependent de la Diputació de Barcelona) perquè aquesta procedís a la catalogació i l'explotació comercial. Una petita part del fons (400 negatius) és a les mans de l'Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat. En aquests moments, els tècnics d'aquests dos organismes estan identificant i catalogant els gairebé 40.000 documents que tenen al seu poder. És una feina molt difícil, quins mètodes s'han d'utilitzar per identificar paisatges de fa 80 anys, recollits de tota la península, i de Ceuta i Melilla, que en molts casos no porten cap mena d'identificació.

En resum i per consulta de la seva valuosa obra

A causa de la gran producció de Roisin, les seves obres es poden trobar en diversos arxius, com l'Arxiu Nacional de Catalunya, si bé la major part es conserva a l'Arxiu Històric Fotogràfic de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, amb una col·lecció que supera les 77.000 imatges, de les quals 44.100 són postals i 33.100 afavorit per aquestes es puguin trobar fàcilment als cercles de col·leccionistes.

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Aquest fons es trobava a la botiga de venda de fotografies anomenada "Món fotogràfic", la propietària de la qual, Francisca Rodríguez, el va vendre íntegrament a l'ANC, segons contracte signat a Barcelona el 19 de juny de 1997.

15 vistes de Masquefa (i alguna més)

Les fotografies numerades com 16 i 16bis que venen a continuació no es van arribar a editar en format postal. Només existeixen en negatiu de vidre i les vaig trobar a l'Arxiu Fotogràfic de Catalunya, al carrer Urgell ara fa uns quinze anys.